Andròmines: 12 tecnologies per recordar

CardedeuNo sé si cal que enyorem el passat, però la majoria de les tecnologies que ara fem servir cada dia tenen el seu origen en algun d'aquests aparells. Hi haurà qui −com jo mateix− els haurà fet servir, però per a altres són poc més que peces de museu.

1. Telèfon de disc. En l'era dels mòbils, moltes llars mantenen la línia fixa només per poder disposar de connexió ADSL. El que segur que ja no tenen és un telèfon de disc, perquè amb les línies digitals els números ja no es marquen per impulsos. En els aparells que continuen en servei, el mecanisme original ha estat substituït per un sistema de marcació per tons.

2. Telefax. La possibilitat d'enviar documents impresos a qualsevol lloc del món introduint-los en un aparell que els escanejava i en feia sortir una còpia en paper tèrmic al despatx del destinatari va ser una revolució per als negocis. Però va durar poc: el correu electrònic va convertir els aparells de fax en relíquies, i moltes empreses van poder donar de baixa la línia telefònica que hi tenien destinada.

3. Buscapersones. Quan encara no hi havia telèfons mòbils, les persones que necessitaven estar localitzables −com ara els metges− portaven penjat del cinturó aquest aparell, connectat a una xarxa de dades específica, amb una pantalla d'un parell de línies de text que els avisava quan algú volia parlar amb ells i els deia a quin número havien de trucar quan trobessin un telèfon. Fa pocs dies que Telefónica va apagar definitivament a l'Estat la xarxa Mensatel, que encara donava el servei.

4. Màquina d'escriure. La versió personal de la premsa d'impressió de tipus mòbil. Una meravella de la mecànica per imprimir els nostres documents lletra per lletra i en temps real. La disposició del teclat, que s'ha conservat en els ordinadors, minimitzava les possibilitats d'encallar les lletres per part de les mecanògrafes massa ràpides (sempre eren dones). Amb la màquina d'escriure van morir la cinta de dos colors −negre/vermell− i el paper carbó per fer còpies.

5. Magnetoscopi. És el clàssic vídeo, a seques. És possible que us sonin les variants Betamax −de Sony−, Video2000 −de Philips− i VHS −de JVC/Matsushita, que és la que va triomfar comercialment−. L'aparell, que contenia un sintonitzador de TV, permetia enregistrar emissions de televisió en una cinta magnètica encapsulada en una casset de la mida d'un llibre de butxaca. Va quedar desplaçat pels DVD.

6. Magnetòfon. L'enregistrament de so en cinta magnètica va ser un progrés enorme que va assolir la seva popularitat màxima amb els equips domèstics que feien servir cassets. Als estudis professionals de gravació encara es fan servir magnetòfons de cinta, però en l'àmbit de consum han quedat escombrats pels dispositius digitals que enregistren en xips de memòria.

7. Disc de vinil. Els LP −'long play', llarga durada, uns 25 minuts per cara− de 30 centímetres de diàmetre, girant a 33 revolucions per minut; els EP −'extended play', quatre cançons per cara−, i els 'singles'−una cançó per cara−, tots dos de 18 centímetres, a 45 revolucions per minut, van ser durant molts anys el suport principal per a la distribució musical. Semblava que el disc compacte digital (CD) els havia fer desaparèixer, però darrerament han ressuscitat entre els discjòqueis i en l'àmbit del col·leccionisme, on probablement la carpeta interessa tant o més que el disc en si mateix.

8. Telegrama. El precursor dels WhatsApp. Hi va haver un temps en què els missatges de text es transmetien per impulsos entre les estafetes de correus, on s'imprimien en una cinta de paper que es retallava i s'enganxava en un full que el carter lliurava en mà i amb caràcter d'urgència al destinatari. El remitent pagava segons la quantitat de paraules enviades i forçava una concisió no gaire diferent de la que domina els SMS actuals.

9. Télex. Una màquina de la mida d'una rentadora equipada amb un teclat i una impressora lletra per lletra connectada a una xarxa telefònica amb numeració pròpia per enviar textos −cartes, comandes...− que s'imprimien lletra per lletra en temps real en una màquina del mateix tipus ubicada en una altra empresa, que podia ser a l'altra banda del món. Per als operadors de tèlex va ser un enorme avenç poder escriure el text abans de connectar-se i enviar-lo tot seguit.

10. Módem. Les ADSL amb velocitats de connexió fins a 20 megabits per segon que tenim ara a casa −i no parlem dels 100 Mbps de la fibra òptica− ens haurien semblat cosa de ciència-ficció si ens n'haguessin parlat a finals de la dècada dels 80 del segle XX, quan ens connectàvem a xarxes privades a 300 bits per segon i acoblàvem l'auricular del telèfon a les ventoses d'un adaptador que transformava les dades en xiulets que circulaven per la línia de veu. Aviat van quedar desplaçats pels mòdems, que feien la mateixa funció, però connectant directament la línia telefònica a l'ordinador amb velocitats més altes, de l'ordre dels 14 kilobits per segon, que ja ens semblaven una meravella.

11. Walkman. La llegenda diu que Akio Morita, president de Sony, va demanar als seus enginyers que li fessin un aparell portàtil per poder escoltar cassets de música clàssica amb auriculars mentre jugava al golf. El resultat va ser un dels dispositius electrònics més venuts de la història i va donar lloc al naixement d'una categoria, els reproductors musicals personals, que va tenir una renovació efímera amb els 'discmans' quan el CD va substituir la casset i va canviar del tot amb l'arribada dels iPod. El futur d'aquests també és incert, perquè la música ara es porta al telèfon mòbil o es reprodueix directament des d'internet amb l''smartphone'.

12. PDA (Personal Digital Assistant). Un ordinador de mà per portar a la butxaca les dades de l'agenda, la guia telefònica i i tota mena d'aplicacions sincronitzades amb l'ordinador. Per entendre'ns, els precursors dels 'smartphones', però sense funcions de telèfon. Ja tenien pantalla tàctil, però no es feia anar amb el dit, sinó amb un llapis de plàstic. Fins i tot reconeixien text manuscrit, sempre que fos en un alfabet específic. Palm, Psion i Compaq, les marques principals, no van saber adaptar-se a l'era del mòbil, però la seva herència és ben visible en l'iPhone i els seus derivats.