Andreu Buenafuente: “La competència més gran de l’humor a la tele és el WhatsApp”

BarcelonaAndreu Buenafuente estrena aquesta nit (23 h) el seu nou programa: Late motiv. Ho fa en el nou canal #0 de la plataforma Movistar+, a la qual arriba després d’una etapa una mica convulsa a Atresmedia, en què el seu late show de La Sexta, En el aire, patia de tant en tant inclemències temporals i arrencava massa de matinada. Amb tot, presentador i cadena han quedat amics i mantenen diverses col·laboracions en marxa. En tot cas, ara tindrà un horari més còmode, música en directe, un plató punter fet a mida i el repte de fer televisió generalista en un canal de pagament.

Se’l veu un enamorat del gènere i ara diu que, a més, vol recuperar una certa ortodòxia del late show. Per què?

Recordo que devia ser cap allà l’any 1995 que el Joan Ramon Mainat em va dir: “Ei, Andreu, mira’t això”. Era un programa de David Letterman. I en aquell mateix moment em vaig enamorar dels late shows, tot i que encara trigaria temps a fer-ne. Al llarg dels anys n’havia anat fent diverses versions i vaig pensar que, després d’aquestes variacions, podia constatar que el modern és el que perdura i que volia tornar a un cert classicisme. Que és relatiu, perquè al programa tenim col·laboradors, per exemple, cosa que no passa als Estats Units, però tot i així la fórmula sí que és bastant clàssica.

Letterman, Carson, Leno... Als Estats Units els presentadors envelleixen en un únic late. ¿Es veu vint anys al darrere del taulell de Late motiv?

Crec que sí que podria. Ara en tinc 50, així que tampoc no sé si puc aspirar a estar tant de temps al peu de canó. Però amb els anys m’ha anat sorprenent com em fa sentir el late show de còmode. Jo sóc de tarannà inquiet i en moltes facetes de la meva vida em canso de seguida. No és el cas aquí: m’hi sento bé i és com una força superior.

Això deu ser part del secret.

Dins de la televisió, és el que més m’agrada. El programa sembla senzill, oi? Un senyor, al darrere d’una taula, anar xerrant. Però és molt complex el que hi ha al darrere. El truc dels late shows és que sembli fàcil. Ho deia Johnny Carson, el gran referent del gènere: tot ha de semblar fàcil. És un programa molt pur: un presentador i la seva veu, amb tot el que implica. Però al darrere hi ha molta feina de depuració.

Després d’anys de treballar a la televisió en obert, ara salta a un canal també generalista, però de pagament: ¿l’espanta tenir una audiència potencial més limitada?

A mi em motiva, això, perquè crec que ve una nova onada per a la televisió. I és una realitat que ja trigava a arribar a Espanya, on la televisió de pagament arrossegava problemes de solidesa. L’audiència no és la principal obsessió. Al final, els que fem una feina artística o a la televisió el que fem és treballar tan bé com sabem en el nostre producte: cuidar-lo al màxim perquè estigui bé. L’audiència ve després. I, en tot cas, ara hi ha fenòmens com la televisió a la carta i la viralitat per les xarxes que ens poden donar molt d’aire i que fa cinc anys eren elements que pràcticament ni existien.

Al vespre l’ Hormiguero de Pablo Motos explota les entrevistes i l’humor juganer mentre que El intermedio del Gran Wyoming pentina l’actualitat política. ¿No tem que a les onze de la nit ja estigui tot mastegat?

No m’amoïna especialment. De nou, l’experiència americana ens ajuda a veure-ho clar: allà hi ha cinc o sis lates simultanis, tots fent humor del dia. L’important no és quants n’hi ha, sinó què fa cadascun. La pregunta clau és: ¿pots aportar alguna cosa que no facin els altres? Sí: la teva veu. A més, la competència més gran de l’humor a la tele és el WhatsApp. Les xarxes en general, però el WhatsApp és la plataforma d’humor incorrecte més impressionant, amb tothom enviant mems, fotomuntatges i humor negre...

¿I com fa front a aquesta competència?

Tenint-ho en compte però no obsessionant-m’hi. Tu has de buscar la teva expressió. En el meu cas, per exemple, té molt de pes el monòleg inicial: uns minuts en què em concentro al màxim en el meu perfil artístic. Si canvies la teva veu, aleshores et quedes sense res.

Vénen temps convulsos políticament, a Catalunya i Espanya. ¿Com porta la seva condició de català-que-treballa-a-Madrid?

Lamento trencar el prejudici sobre el meu presumpte dia a dia, però la veritat és que ho visc amb una absoluta comoditat. Al meu voltant no hi ha sinó respecte serè. Mai ningú, però és que ni un sol cop, m’ha retret la meva procedència. La meva experiència en això és plàcida i normal. I crec que em dóna una perspectiva interessant, aquest lloc meu. Perquè em situa fora de l’olla de pressió del dia a dia a Catalunya. Veig uns codis diferents i n’agafo de nous. A més, com a còmic, serà apassionant explicar els pròxims mesos de política espanyola i catalana. Serà un material de comèdia de primer ordre.