Per amor a la televisió

Coordinador Nacional De L’inputDiuen que tot va començar amb una història d’amor. Va ser cap a finals dels anys 70, quan un grup de professionals de la televisió d’Amèrica i d’Europa van decidir trobar-se per conèixer-se i parlar de la feina que feien a una banda i a l’altra de l’oceà. Eren anys d’esplendor i d’aprenentatge tant en la televisió com en la vida. Així va ser com va néixer l’Input, una mostra internacional de televisions públiques que -diuen que gràcies a una història d’amor sorgida en aquella primera trobada- es va començar a fer, de manera alterna, un any a Amèrica i un altre a Europa. A diferència d’altres mercats o festivals internacionals, a l’Input no hi sol haver pressió per comprar o per vendre i no hi ha mai la tensió de guanyar o perdre. Del que es tracta en aquesta mostra és, simplement, de trobar el temps necessari per poder veure televisió i, sobretot, per poder parlar de televisió entre professionals de tot el món.

La meva primera experiència en aquest singular festival va ser el 1994. Hi vam presentar, amb molt bona acollida, una sèrie de TV3 que es deia Ciutadans, embrió del futur departament de Nous Formats. TV3 ha estat sempre molt vinculada a l’Input, com també ho ha estat la Universitat Pompeu Fabra. Va ser precisament en l’edició d’aquell any, el 1994, quan es va signar un acord entre el Festival i la UPF perquè els Arxius de l’Input quedessin dipositats a la Universitat. Fruit d’aquest acord va néixer la idea d’aprofitar aquests arxius per fer una mostra del millor que s’havia vist cada any a l’Input. Així va néixer el Miniput ara fa 25 anys. Un espai únic dedicat a la televisió de qualitat i de servei públic

Al llarg de tots aquest anys a l’Input s’han vist i s’han debatut diferents propostes i formats que són història viva i polèmica de la televisió. Des de falsos concursos de homeless o de donants de ronyó per sacsejar consciències i voluntats fins a trencadores propostes de revisió de la història recent. Però més enllà dels continguts concrets, en tots aquests anys d’Input i de Miniput, el debat més constant ha estat al voltant de la pregunta més repetida: quin és el futur de la televisió pública? Una qüestió que, any rere any, tant en l’àmbit internacional com en el local, s’ha anat responent d’una manera cada vegada més pessimista i més crepuscular.

En l’apoteosi de les plataformes i de la multiplicació de pantalles, en l’era de la hipertelevisió, la televisió pública és el parent pobre i el referent incòmode. Cada vegada amb menys recursos i cada vegada amb menys defensors. És per això que espais com l’Input i el Miniput tenen més valor i més sentit que mai. Són una bona manera de reivindicar quina és la raó de ser de l’existència de les televisions públiques: la capacitat de posar el ciutadà en el centre de tot. No els polítics, ni els anunciants, ni els professionals, ni els artistes, sinó el ciutadà, sempre en el centre d’atenció i d’interès. I també, i sobretot, la disponibilitat per preguntar-se en tot moment per què. Per què fem cada cosa que fem... I el rigor d’atrevir-se, sempre i en tot moment, a donar-hi resposta. Aquestes, entre d’altres, són les moltes raons de ser de les televisions públiques en ple segle XXI. Plenament vigents i absolutament necessàries. D’això va el Miniput. De recordar-nos el valor del servei públic i d’una història d’amor per la tele.