Amargues llàgrimes de FLA a Madrid

En la història de l’anticatalanisme, el relat mediàtic de Madrid sobre el deute del FLA mereixeria un capítol propi, si no un llibre sencer. Ara que el govern de l’Estat ha acordat una quitança que segueix la fórmula del cafè per a tothom –excepte, ehem, les comunitats fora del règim comú–, igualment els diaris de la caverna agiten el sentiment que són els catalans els que posen la mà a la butxaca a la resta d’espanyols. “Sánchez compra la seva continuïtat amb una superquitança a Catalunya”, titula en portada El Mundo. I, de subtítol, segona tassa de caldo: “Accedeix que la resta dels espanyols paguin 17.000 milions de la renda catalana per primar els seus socis”. En una línia similar, La Razón escriu que “Sánchez suma 1.900 euros més de deute autonòmic per espanyol” i assegura que és un “vestit fet a mida de Catalunya”.

Els mitjans de sempre atonyinen les dades fins que escupin els missatges que convé. Aquests càlculs espuris es fan, per exemple, sense tenir en compte l’aportació al PIB, la renda per càpita o, sobretot, les transferències transferides a cada comunitat, que són ben diferents. No es mira, tampoc, la balança fiscal: el deute és fruit d’un infrafinançament clamorós que la caverna no admetrà mai. Tampoc s’hi repercuteix l’efecte capitalitat que tant beneficia Madrid (i igualment acaba sent la quarta beneficiada de la mesura en termes absoluts, per molt que El Mundo digui que en surt “castigada”). Vendre la idea que és la resta d’Espanya la que salva Catalunya suggereix que la resta de comunitats tenen un superàvit, quan en realitat també gaudiran de les seves respectives quitances... pagades també amb els impostos dels catalans. Atiar l’odi intern entre comunitats autònomes: curiosa manera d’articular i cohesionar una pàtria que veuen tan amenaçada i per la qual sempre dolen.