L’altra cara de l’empoderament femení

Els dissabtes a la nit, a Telecinco, emeten La vida sin filtros, un títol adequadíssim per a un programa als responsables del qual és evident que els falta el filtre del sentit comú i la responsabilitat. El presenta Cristina Tàrrega, una dona amb dificultats per expressar-se, amb un control fràgil del relat, amb problemes per llegir el guió i que sembla que el sopar li hagi resultat indigest. El fil conductor de l’últim dia pretenia tenir un objectiu inclusiu i abraçar la diversitat de cossos demostrant allò que tots som únics i especials. Per descomptat, seguint la filosofia hipòcrita i grotesca de Telecinco, un cop llençat el missatge per blanquejar el programa vam presenciar un catàleg de personatges que barrejava perillosament conceptes molt diferents d’individualitat. Molts testimonis semblaven la versió 2.0 de la pel·lícula Freaks de Tod Browning. La primera dona aspirava a ser una nina i s’havia deformat el cos i la cara amb desenes d’operacions de cirurgia estètica. Tàrrega, d’un cinisme recalcitrant, normalitzava el seu desig quan era evident que la dona patia un trastorn dismòrfic corporal. Ni la cirurgiana estètica present al programa va alertar dels riscos d’aquesta pràctica, i van preferir preguntar-li a “la nina” per la talla de sostenidors. Una altra noia víctima del mateix problema admetia haver-se operat per agradar a la seva parella i feia gala d’un suposat empoderament que l’havia portat a guanyar-se la vida a Only Fans, havent-se injectat una massa excessiva de greix corporal a les cuixes i el cul que li dificultaven el moviment. Una altra dona va explicar: “Fui a Turquía a operarme los pechos y volví sin dientes”. Explicava que en un pack d’operacions va voler-se posar els queixals que li faltaven i li van arrencar totes les dents de la boca a la vegada. La dona va acabar plorant i demanant ajuda a la televisió. Però un cop utilitzada com a reclam, la van abandonar en un sofà del plató. “¡Qué valiente!” no parava de repetir la presentadora davant de totes les operacions d’estètica que li relatava la gent. Els convidats i el públic aplaudien. Enmig d’aquell panorama van aparèixer una dona calba i una dona trans a les quals posaven en el mateix sac de la gent que s’havia sotmès, des de la ignorància i la malaltia, a operacions sense cap ètica professional.

També van portar la dona més petita del món, una noia índia de trenta anys i seixanta-dos centímetres d’alçada. Una convidada històrica de Telecinco que exhibien com un gerro xinès i a qui tractaven amb un infantilisme que feia vergonya aliena. Tota la selecció de convidats la formaven dones. El programa s’aprofitava de la seva vulnerabilitat o de l’hostilitat que patien de l’entorn per exhibir-les. L’únic home era “el més fort del món”, un mascle suat i gros que semblava que acabava d’aixecar un camió i que no tenia cap problema. Aquesta cadena, de tradició sexista i cultura de l’estereotip, s’aprofita del concepte de l’empoderament femení per utilitzar les dones com a objectes d’exhibició, com a monstres de catàleg amb l’única finalitat de provocar l’espectador i generar més rebuig a la diferència.