Tot allò que no volen que mirem
La plataforma digital de TV3, 3Cat, ha estrenat un nou episodi de la sèrie de curts documentals Punt de no retorn, del periodista Raül Gallego. Aquesta vegada, amb L’última frontera posa el focus en la deshumanització dels migrants en la seva voluntat de començar una nova vida a Europa. Gallego viatja fins a Calais i Dunkerque, a França, per observar com centenars de persones malviuen esperant creuar el canal de la Mànega. El documental, de només vint minuts de durada, arrenca amb unes imatges del primer ministre britànic, Rishi Sunak, anunciant amb fermesa la seva determinació de posar fi al flux de migrants que arriben al seu país: “La meva prioritat és aturar les embarcacions. I tinc un pla per fer-ho”. I el que veiem a continuació forma part de les conseqüències d’aquesta política. Milers de persones amagades als boscos o en camps de refugiats improvisats. Quan les condicions meteorològiques ho permeten o poden pagar a les màfies que suposadament faciliten el viatge, posen en risc la seva vida per arribar al Regne Unit.
Seguint el seu estil narratiu, Gallego es fa invisible en aquesta zona costanera de França. Hi ha una imatge que explica molt bé la realitat que s’hi viu. Migrants, gendarmes equipats fins a les dents i turistes que passen les vacances coincideixen en un mateix lloc. Una postal que retrata aquesta Europa de contrastos on es manifesta aquest punt de no retorn que serveix de fil conductor de tota la sèrie. Conflictes encallats que deterioren la garantia dels drets humans. En aquest últim capítol se’ns mostra un exemple de la deshumanització de les democràcies europees, que estan fallant estrepitosament en la gestió d’un dels grans reptes del segle XXI: els moviments migratoris. Sovint perquè són conflictes que esdevenen abstractes per als ciutadans europeus. Sabem que el conflicte existeix, llegim informacions que ens recorden gairebé cada dia que desenes de persones moren ofegades intentant arribar a Europa, però no vivim al costat de camps de refugiats i ens sembla una realitat llunyana. Gallego s’acosta als voluntaris de les ONG que protegeixen els migrants i controlen els protocols policials. Els policies sovint fan batudes perquè els refugiats no s’instal·lin definitivament en determinades zones i colpegen o gasegen les persones que malviuen als boscos.
Val la pena veure L’última frontera. I, si encara no els heu vist, recuperar els dos episodis anteriors de la sèrie de curts documentals, sobre la Jihad Islàmica Palestina i els objectius més agosarats de la intel·ligència artificial. Us sorprendreu amb com, amb només vint minuts, es pot condensar televisivament una realitat sense estridències. La sèrie destil·la també un cert pessimisme, una desesperança per tot allò que Gallego veu i enregistra. Ho fa des d’una observació discreta i sensible sobre el que sovint les institucions no volen que mirem. Realitats en què és difícil que hi hagi finestres que ens permetin ser-ne testimonis.