L’any 1987 es va produir un dels moments històrics del sorteig televisat de la Loteria de Nadal. Una nena de tretze anys es va equivocar a l’hora de cantar el premi i l’home que controlava el procés la va renyar amb vehemència. “¡Qué has cantado aquí, niña!”. Automàticament un estol de fotògrafs i periodistes van envoltar la criatura per presenciar de ben a prop l’escridassada, amb la nena plorant i el senyor enfurismat per l’error. Hores després, Jesús Hermida dedicava una bona estona del seu magazín a tornar l’esbroncada a aquell home autoritari que no havia sigut gens comprensiu. Aquell daltabaix va provocar un punt d’inflexió en el tracte que es donava a la canalla durant el sorteig, si més no davant de les càmeres.
Han passat 37 anys des d’aleshores. Aquella nena encara no deu haver oblidat el tràngol que va passar i ara deu observar amb resignació com, amb el pas dels anys, la gràcia d’aquest sorteig tan decadent ara radiqui en el fet que els nens de Sant Ildefons s’equivoquin.
Diumenge al migdia, Antena3 Noticias resumia els moments més divertits de la retransmissió. "Confusión al cantar un premio" titulava el rètol a la part inferior de la pantalla. Recuperaven l’instant en què una nena va cantar la grossa quan el premi ja havia sortit. En realitat, la xifra era de mil euros, però ella es va excusar: “Es que un chico me ha dicho que cante el gordo...”. Les imatges les van oferir per triplicat. Primer en la introducció com a reclam, amb més detall en el desenvolupament de la notícia i un repicó per tancar la informació. També van incloure altres moments, com un nen perseguint una de les boles que havia caigut, una nena ensopegant i un nen embarbussant-se. La notícia fins i tot feia ironia de la més fina per comentar amb tendra condescendència la pràctica de “darle buena entonación hasta con la mano”, subratllant les floritures que feia un nen amb la mà per acompanyar la cantarella.
El sorteig i la televisió han normalitzat un espectacle que té més d’inquietant que de divertit. Ens hem acostumat al ritual, però l’acte perpetua un tipus d’ensinistrament infantil propi d’una altra època. El vestuari dels nens ens evoca un imaginari de disciplina, obediència i jerarquia que connecta amb l’esperit de l'educació franquista. Es pot apel·lar a l’excusa de la nostàlgia, però precisament això és el que ho fa encara més pertorbador. S’intenta reproduir una innocència infantil que a aquestes altures és artificial i ridícula. Alguns adolescents semblen anguniosament infantilitzats, domesticats per un espectacle que els acull falsament, perquè en realitat semblen canalla explotada pel sistema. A aquestes altures, fer participar els nens del xou de la morterada, d’un joc d’atzar econòmic, és contradictori amb els valors pedagògics actuals. La loteria engavanya els nens en un model de conducta, relacional i educatiu impropi d’un país modern i progressista. S’ha normalitzat una utilització de la infantesa que, en el context actual és grotesc, espantós i caduc.
