Júlia Bacardit: “Quan algú no es vol jubilar d’un ofici, sospita”

BarcelonaQuan a Júlia Bacardit (Barcelona, 1991) li van proposar d'assumir la corresponsalia a Bucarest d'una agència de notícies, va veure com se li obrien les portes a un periodisme que no havia exercit mai però que sovint havia somiat. La periodista i escriptora, autora d'Un dietari sentimental (Medusa), va establir-se a Romania durant uns mesos, durant els quals va cobrir esdeveniments com la visita de Zelenski al país i el judici a Andrew Tate (l'exlluitador de kickboxing i influencer acusat de tràfic de persones, violació i organització criminal). De tot plegat n'ha escrit Corresponsal d'enlloc (Pòrtic), un llibre que és alhora un retrat de Romania i de la feina com a corresponsal.

Per què vas marxar a Romania?

— Per l’oportunitat. Mai ningú m’havia ofert una feina que realment m’interessés una mica. Tot i que estava bé a Barcelona vaig pensar que si no marxava aleshores no marxaria mai. Una dona amb 30 anys té la vida tallada pel mig. Era o ara o mai.

Marxes amb l’esperança que Romania et porti a altres corresponsalies.

— Sí, aquest va ser el gran desengany. Creia que el meu camí era aquest, dedicar-me al periodisme tota la vida. Des del punt de vista personal m’anava molt bé, perquè em permetia explicar per què no he format una família o no he trobat una feina fixa. Jo tenia una corresponsalia, la feina ho justificava. I, a més, sempre he tingut el cuquet de viatjar.

Treballar a Romania t’ha permès créixer periodísticament?

— Hi vaig aprendre, però em van fer fora quan més en sabia. Això va ser frustrant, perquè estava aprenent a fer periodisme dur, que és el que volia fer per canviar una mica. Seguia les notícies d’allà, però no eren les mateixes que interessen a un públic internacional. Calibrar això em va costar molt i els editors es tornaven bojos. Els explicava que hi havia una manifestació de malalts de càncer amb 100 persones i deien que això no tenia importància. Jo volia aprofitar-ho per parlar de la salut a Romania, de com els tractaments de càncer d'allà són molt més antics que els d’aquí. És dels llocs d’Europa on mor més gent per aquesta malaltia.

Et relaciones igual amb el periodisme, després d’aquesta experiència?

— Una mica diferent. El desencant no és total, perquè una vocació és una vocació. Quan estàs molt mogut per una vocació t'oblides que és una feina. I, aleshores, ¿fins a quin punt pots parlar tu dels drets dels treballadors? Òbviament se n’ha de parlar, però quan algú no es vol jubilar d’un ofici, sospita, perquè dels oficis pesats de debò la gent sí que se’n vol jubilar, i com més aviat millor. Moltes vegades s’eludeix aquesta part del debat, és trampós. A més, el periodisme és una porta al poder. Encara que jo no hagués volgut fer carrera en política, he estat a la mateixa sala que Zelenski i que el rei d’Anglaterra. Això és un privilegi, encara que fos la més penjada d’aquella sala.

Quin retrat fas del país al llibre?

— He viscut un procés d’enamorament cap a Romania. Els europeus occidentals no estem gaire entrenats per veure la bellesa de l’est d’Europa, tot ens sembla molt gris. Barcelona és una ciutat de molts colors, de molta llum. Bucarest té una altra tonalitat. El país és molt gran i s’hi veu molta pobresa, però ha millorat respecte al que explica la gent de la transició dels anys 90 del comunisme al capitalisme. És com si hagués passat del comunisme radical al neoliberalisme. Aquí, per exemple, hi ha centres cívics. Allà, els avis no tenen on anar. Molta gent va passar d’un estat que els protegia molt a un que gens ni mica.

Com és el racisme contra els gitanos?

— És un menyspreu naturalitzadíssim. Allà van ser esclaus durant molt de temps, i això es nota molt tant en com la gent els tracta com, fins i tot, en com viuen i es relacionen. Els gitanos són dels grans perdedors del comunisme, abans tenien més oportunitats i ara voten l’extrema dreta. Els van deixar molt desemparats, no hi ha estat del benestar. Aquí estarien en pisos de protecció oficial, allà l’estat els ha fet unes barraques.

Un altre dels temes que abordes al llibre és la relació de la població amb l’alcohol.

— A Catalunya som molt alcohòlics, però d’una manera molt més festiva. Aquí, de la mateixa manera que els nostres carrers tenen més colors, el nostre alcoholisme també. A Bucarest em va indignar que no hi hagués prou terrasses obertes. No hi ha la mateixa cultura de bars barats, i llavors la gent no beu tant. L’alcoholisme és molt decadent a l’interior del país, on es veu gent borratxa a qualsevol hora, i la majoria són homes sols. Però a Bucarest això no hi és, perquè sortir costa molts més diners.

Vas viure la guerra d’Ucraïna de molt a prop. T'ha canviat la mirada sobre el conflicte?

— Romania comparteix una frontera molt gran amb Ucraïna i n'és un dels principals aliats. De fet, l’escàndol amb les eleccions que hi ha hagut ara ha vingut perquè en aquesta primera ronda electoral el guanyador està col·locat literalment per Rússia. De cop i volta el candidat a la presidència és de l’altre bàndol, quan a Romania s’està construint el centre més gran de l’OTAN. Això a Catalunya genera estranyesa, perquè aquí es va estar en contra de l’OTAN. Geopolíticament parlant, és com si els catalans fóssim fills mimats. Quan s’ha plantejat que potser hi hauria d’haver servei militar obligatori, a l’est d’Europa no els ha sobtat perquè fa temps que ho pensen. Aquí ni ens va ni ens ve per una qüestió molt senzilla: el territori. Hi ha molts països entremig i nosaltres mai hem estat entre imperis.

Vas conèixer altres corresponsals, entre els quals la Justina, polonesa. Què et va ensenyar, ella?

— Ella té el cul pelat de fer aquesta professió, és ràpida i té l’actitud d’atrevir-se a preguntar, de ser insistent per aconseguir el que vol. Sap triar el gra de la palla sense ni tan sols entendre el romanès, coneix la influència russa i el món soviètic. És una periodista sènior i, esclar, li pagaven molt més que a mi. Aquesta és l’altra. Ens venen la moto que aquí s’hi està bé només perquè fa sol, però els nivells salarials em van sobtar, perquè creia que a Polònia eren més pobres que nosaltres. I no. A Romania sí, tot i que a Bucarest hi ha més rics que a Barcelona, comparativament. El que passa és que la desigualtat allà es nota més, hi ha menys ajudes estatals i la sanitat és un desastre. La vida hi és més difícil, en aquest sentit.