Xarxes socials i algoritmes: dilema? Quin dilema?

BarcelonaLa televisió, encara que sigui en streaming, continua tenint un poder extraordinari. Fa unes setmanes que ho estic comprovant personalment. Després d’anys advertint –mireu l’hemeroteca de l’ARA– sobre les pràctiques tòxiques en el terreny personal i col·lectiu d’algunes empreses digitals, diverses persones que m’havien dit exagerat m’escriuen ara escandalitzades pel que han vist en un docudrama de Netflix, demanant-me instruccions per donar-se de baixa de les xarxes socials i recomanacions sobre serveis alternatius.

El documental dramatitzat en qüestió és El dilema de las redes sociales, de Jeff Orlowski, i posa en evidència el grau de manipulació i explotació comercial dels ciutadans connectats per part de les plataformes de xarxes socials. No explica res de nou a qui hagi llegit els llibres d’alguns dels testimonis que hi surten: el totxo acadèmic sobre capitalisme de vigilància de Shoshana Zuboff; l’explícit 10 motius per esborrar immediatament les teves xarxes socials de Jaron Lanier; les Armes de destrucció matemàtica de Cathy O’Neil, i el Zucked de Roger McNamee, l’únic no traduït al castellà (cap d’ells ho està al català). Els dos últims tenen cert to expiatori. Mentre O’Neil creava algoritmes per a especuladors financers, McNamee va ser un dels primers inversors de Facebook; després de veure la llum, ara tots dos volen fer-se perdonar posant al descobert les interioritats de les plataformes. En aquest sentit recomano completar la biblioteca dels horrors amb Chaos Monkeys d’Antonio García Martínez, un dels responsables originals de la piconadora publicitària de Facebook; la completa absència de penediment el fa encara més impactant.

Tot i la redundància, Orlowski aporta valor representant visualment amb diferents caracteritzacions d’un mateix actor (Vincent Kartheiser, el Pete Campbell de Mad men) la col·laboració entre tres algoritmes personalitzats per a cadascun dels milers de milions d’usuaris d’una xarxa genèrica, que podria ser tant Facebook com YouTube: el de publicitat per captar la seva atenció, el de creixement per retenir-lo i el de monetització per mostrar-li l’anunci més rendible en cada moment. En el mateix entorn fictici, però més subtilment, també l’encerta mostrant com el perfil de l’usuari-víctima de la manipulació es defineix cada vegada més, passant de l’esquema inicial bàsic a una rèplica digital exacta de la persona gràcies a l’acumulació explícita i implícita de dades sobre ella. El metratge també conté un degoteig d’evidències científiques i estadístiques sobre els danys psicològics i físics, personals i socials, que l’ús d’aquestes plataformes digitals comporta.

Marxar o quedar-se? No és tan senzill

Davant d’això, és natural que molts ciutadans es plantegin el dilema del títol: continuar a les xarxes socials com fins ara o marxar-ne del tot. Però no és tan senzill. D'una banda hi ha qui defensa que les autoritats estatals podran regular el comportament de les empreses obligant-les a respectar més la identitat i la intimitat de les persones. Tant de bo tinguin més sort que provant de fer-les complir les obligacions fiscals. Però, a sobre, quan Facebook amenaça amb abandonar Europa si els organismes continentals la forcen a sotmetre’s al reglament de protecció de dades, milions d’usuaris de la gran xarxa i els seus satèl·lits Instagram i WhatsApp es consideren abocats a un suposat buit. També afegeix llenya al foc la indústria nascuda al voltant, des de les agències de màrqueting digital fins als individus autoanomenats influencers. A aquest món no li convé que reduïm la nostra presència a les xarxes perquè els cauria l’audiència i amb això el negoci. I tant Google com Facebook, les dues grans plataformes de publicitat digital, s’han fet gairebé imprescindibles per a molts petits negocis, precisament els més castigats per la crisi sanitària.

A l’altre extrem ja no hi ha ningú prou radical per defensar una apagada general d’aquesta mena de serveis, perquè pràcticament tothom reconeix que la seva desaparició a aquestes altures comportaria inconvenients notables. Però sí que hi ha qui proposa un ús més racional de les plataformes digitals, aplicant mecanismes de blocatge del rastreig que ja hem explicat a bastament (evitar les aplicacions mòbils en favor del navegador web, triar-ne un amb funcions de privadesa, desactivar reproduccions automàtiques i notificacions, fer servir cercadors anònims). També és cert que no s’han de posar totes les plataformes al mateix sac. Google sap més de cadascun de nosaltres que Facebook i explota comercialment tota aquesta informació, però a canvi ofereix serveis amb valor tangible (correu electrònic, ofimàtica, mapes) i no se li coneixen pèrdues de dades, mentre que el conglomerat de Mark Zuckerberg consta únicament d’aplicacions perfectament prescindibles i ja hem perdut el compte de les seves manipulacions, contribucions a la desinformació pública i incidents de filtracions malintencionades de dades personals.

Afortunadament els usuaris tenim el poder a les nostres mans. Marxar de Facebook –i això inclou necessàriament fer-ho també d’Instagram i de WhatsApp; són una mateixa plataforma i no serveix de res donar-se de baixa només d’un dels serveis– no ha de ser cap drama. Per adreçar-se als clients potencials mitjançant Facebook no cal tenir-hi cap perfil: podeu encomanar les promocions del vostre negoci a una agència externa. Instagram és molt pobre com a xarxa social i estructuralment pèssima com a àlbum de fotos; a Flickr llueixen molt més. I hi ha desenes d’alternatives a WhatsApp menys intrusives: jo vaig esborrar el meu compte fa més d’un any, però se’m pot contactar per Signal, Telegram, Skype, Hangouts, correu electrònic, SMS i telèfon. Si algú no està disposat a fer servir cap d’aquestes aplicacions per comunicar-se amb mi, potser seré jo qui no tindré interès a mantenir el contacte.

I la suposada reticència dels usuaris a canviar d’aplicació tampoc no és excusa. Les preferències de la gent són tan volàtils que en els últims mesos s’ha disparat l’ús de l’abans desconegut Zoom per fer videotrucades que ja es podien fer perfectament amb el veterà Skype, mentre que TikTok ha escombrat qualsevol altre apliservei de vídeos breus, amb la seva càrrega oculta de rastreig de l’usuari. A la balança entre valor aportat i pèrdua d’intimitat, cadascú sap què hi posa.