Aquesta setmana La Sexta ha recuperat la tragèdia que es va convertir en el primer gran impacte mediàtic a Espanya: el cas Alcàsser. La sèrie documental arribarà al seu desenllaç la setmana que ve. El 1993 la notícia de l’assassinat atroç de tres nenes d’aquesta localitat va consternar el país i va suposar l’esplendor i consolidació de les aleshores incipients cadenes privades de televisió. Tres dècades després, una altra cadena privada ha recuperat la investigació que ha quedat pendent: esbrinar què va passar amb Antonio Anglés, un dels responsables d’aquells crims que va aconseguir fugir de la justícia.
Anglés: historia de una fuga és una investigació aparentment exhaustiva però amb ingredients pintorescos. Dimecres vèiem com van localitzar la tripulació del vaixell de mercaderies on, suposadament, es va amagar Anglés per fugir d’Espanya. Entrevistaven els mariners que encara són vius i alguna de les seves vídues per confirmar si aquell polissó era Antonio Anglés. També intentaven reconstruir de quina manera va poder saltar del vaixell i analitzaven les possibilitats que encara fos viu.
La investigació provocava la sensació a l’espectador que era una de les recerques periodístiques que seguia més de prop les passes del fugitiu. Però els mètodes grinyolaven. Hi havia un component de suggestió que feia que els entrevistats anessin a remolc de les esperances de l’equip de televisió. D’altra banda, les entrevistes fomentaven les acusacions entre els membres de la pròpia tripulació per assenyalar quin dels tripulants va col·laborar en la fugida del polissó. Es construïa un joc d’especulacions sense lògica ni fonament basat en l’animadversió i la intuïció que convertia la investigacions en paper mullat. També es posava a la pràctica un mètode surrealista d’investigació. Delegaven la tasca de recerca a una senyora jubilada que ara que tenia temps lliure podia dedicar-se a indagar i buscar pistes. La seva formació i activitat professional no tenien res a veure amb aquella feina. Li posaven música de S’ha escrit un crim i reproduïen el rol de Jessica Fletcher, de senyora gran que tenia inquietud per saber més. La dona acabava interrogant els clients d’un pub de Dublín per si algun dels que eren allà recordava Antonio Anglés trenta anys més tard. Un sistema infal·lible.
¿Són aquests mètodes els que finalment podran oferir una resposta sòlida a l’audiència? Òbviament no. Tres dècades després el patró de l’espectacle de l’horror es repeteix però adaptant-se a les noves tendències televisives. El sensacionalisme ferotge dels anys noranta ha desembocat ara en els true crime i els documentals que intel·lectualitzen la desgràcia i refinen la narrativa. Ara es fa el mateix utilitzant relats més propis del thriller i recursos visuals més cinematogràfics. Cadenes de televisió i plataformes aprofiten per commemorar els casos estel·lars de sang i fetge: el cas Alcàsser, el cas Wanninkhof, el cas Arny... però t’ho venen des de la passió pel gènere negre. Però l’única finalitat és treure rèdit a la desgràcia aliena.
