Albert Om: “No ens ensenyen gaire a escoltar. Ens ensenyen més a emetre que no pas a rebre”

Com és que has tornat a la ràdio?

Crec que la pregunta és “Com és que tornes a fer un programa diari?” Vaig estar deu anys fent un programa diari entre ràdio i televisió. I quan vaig deixar El club el 2009 vaig pensar que costaria que tornés a fer-ne un, que té moltes coses bones, però també et demana molt, fins i tot físicament. Però he estat pensant què volia fer després d’ El convidat i m’han agafat moltes ganes de fer ràdio i fer-la a les set de la tarda, l’hora que ja no dediquem als altres, en què molta gent plega i diu “Ara és un viatge cap a mi”. I és una franja que fa molts anys que està consagrada a la informació o als esports, i amb aquesta dieta rica en informació que tenim tot el dia a través de tot tipus de mitjans segurament ja no cal tant. Aquesta és l’aposta.

I per explicar què?

Històries de gent. El programa es diu Islàndia, i jo en dic Islàndia, la ràdio càlida. Faré una cosa, cada dia, que em fa molta il·lusió, que és un espai que es dirà Podeu saludar, que sembla que ara estigui prohibit a la ràdio, una persona que li vol dedicar una cançó a una altra persona per un motiu. Això és la vida per a mi. Farem una pregunta cada dia i vindrà gent a parlar-ne i sempre amb trucades dels oients, que també sembla que s’hagin perdut, a la ràdio, i sobre temes com l’amor, la mort, el pas del temps, la salut, la família, els fills, que normalment no són portada ni en parlem.

I els homes en parlem menys.

Sí, recordo una conversa amb tu a Washington, a El convidat, quan m’explicaves el Barça com a mitjà per abraçar-te a un fill: aquest és el tipus d’història que m’agrada, fer televisió mirall amb el convidat, tu estàs veient una altra vida i dius “És el mateix que em passa a mi”, o just al revés: “Com és que ell ha triat aquesta opció?”

I tu, ¿fas preguntes mirall, és a dir, fas preguntes per trobar respostes als teus problemes?

Totalment, es podria fer una anàlisi dels cinc anys d’ El convidat en la primera temporada. Recordo una conversa amb l’Andreu Buenafuente: “Per què no hem tingut fills?” O que sempre he fet religiosos: mossèn Ballarín, la Teresa Forcades, la Vicky Molins, el bisbe de Solsona... Jo no he tingut mai la creença religiosa i respecto molt la gent que la té, i em pregunto com és que això no m’ha passat mai, o per què no m’he casat mai. I aquí podríem entrar en la por al compromís. L’altre dia llegia un estudi d’una sociòloga francesa que deia: “Ara ens agrada més casar-nos que estar casats”. És a dir, ens agrada més la festa que el compromís. I té un cert sentit, perquè ara estem en el gran aparador d’Instagram i del Facebook i cada casament sembla que hagi de ser diferent. Abans el casament era viscut com el tràmit per segellar el compromís. Ara el compromís és el tràmit per poder fer la festa.

Hi ha un moment d’ El convidat que ha passat a la història. Va ser amb en Jordi Pujol.

[En veu el vídeo].

Om: “Quan un sortirà als llibres d’història, l’examen de consciència que es fa és més rigorós?”

Pujol: “Encara puc espatllar la meva biografia, eh? O la puc millorar”.

Om: “Què pot fer a partir d’ara per millorar la seva biografia?”

Pujol: “No ho sé, ni em preocupa gaire. El que em preocupa és: ¿jo tinc alguna cosa a dir o bé potser s’ha acabat, seria bo que no digués absolutament res? Què puc dir que sigui bo per al país i no dolent?”

[Final del vídeo.]

No hi ha res que ens agradi més que mirar una cosa del passat amb ulls del present perquè, esclar, tenim un avantatge sobre aquells ninotets: ells no tenen la informació que tenim ara.

Vas dir que El convidat no hauria sigut possible si TV3 no tingués l’hàbit de tractar correctament la intimitat de la gent. Però per obtenir seqüències com aquesta que acabem de veure el que cal és saber escoltar.

T’ha d’interessar la vida de l’altre. I hi ha molta gent que es dedica al nostre ofici que no li interessa l’altre. No ens ensenyen gaire a escoltar. Ens ensenyen més a parlar, a emetre, que no pas a rebre. I a mi m’agrada molt escoltar. Als sopars, jo no sóc dels que més parlen. A mi m’interessa més la realitat que l’actualitat.

I què veuríem si anéssim a casa teva?

Que què veuríem? Moltes coses antigues, ara mateix, perquè els últims anys m’han agafat ganes de viatjar una mica als anys 60 i 70. M’agrada molt la fotografia, comprar fotografia antiga del Leopoldo Pomés, l’Eugeni Forcano, la Pilar Aymerich... I ara també trobaríem molts llibres en francès, perquè jo no havia fet mai francès i el 2015 me’n vaig a anar a França dos mesos a estudiar-ne. Un dia el Serrat em va dir: “Als anys 60 nosaltres no volíem ser ni catalans ni espanyols, volíem ser francesos”.

Vius sol?

Sí, visc sol. He viscut molts anys en parella i ara fa bastants anys que visc sol.

T’ho pregunto amb la tranquil·litat del que vas contestar un dia en una entrevista de l’Eva Piquer: “Em costa parlar de mi, però cada cop menys”. ¿No t’importa el judici aliè?

He tingut un avantatge, que és que venia ensenyat d’Osona, de Vic, de molts anys de premsa comarcal, d’una societat on era freqüent sentir a les cases: “Què dirà la gent?” Normalment es contestava “La gent que digui el que vulgui”, però no era veritat. I amb els anys aprens que la mirada dels altres no sigui tan important.

Aquesta és una de les millors coses de fer-ne 50, no?

Sí, jo ho he viscut així sobretot des dels 45. És el fet que jo sé més què em ve de gust, què m’agrada.

Tu sempre has treballat en català. ¿Com el veus ara el nostre espai de comunicació?

He treballat en català perquè és la llengua en què em sento còmode, i perquè mai he pensat que treballar en català fos un pas per acabar fent-ho en castellà. Els anys han demostrat que, segurament, la millor ràdio, la millor tele i la millor premsa que es fa ara mateix aquí la pots llegir, sentir o veure en català i això, quan la tendència és fer el discurs negatiu, crec que s’ha de valorar molt. Molts professionals hem fet un esforç perquè els mitjans en català fossin líders en quantitat i en qualitat. Això és admirable, i no parlo de la meva generació, sinó de l’anterior i de la que ha vingut després. Ara que tot funciona per grups i tu ets d’aquests o dels altres, diguem que el mèrit és transversal. Després, és veritat que TV3 està en una situació delicada, té les xifres més baixes de la seva història i hi ha mil motius que ho expliquen, però hi ha molt talent a Catalunya per fer televisió i hi ha molt talent a TV3. Potser el que li cal és una sensació de començar altra vegada.

¿Et veus en un despatx impulsant aquesta renovació?

No, crec que porto millor equips petits que no pas equips grans.

Cosa que no vol dir que no tinguis mirada sobre coses tan grans com el país, i em refereixo a una carta teva dedicada a Javier Pérez Andújar, l’escriptor que pronunciarà el pregó de la Mercè a Barcelona, en què li parlaves del desig de gestionar millor la nostra diversitat, “una cosa que l’estat espanyol mai no ha sabut fer [...] A veure si n’aprenem, els de barri i els de poble. Nosaltres. Catalans tots”.

A mi m’agrada com escriu el Pérez Andújar, i si algú no l’ha llegit l’hi recomano molt. Ell és de Sant Adrià de Besòs, i explicava molt bé la sensació que Barcelona li era molt aliena quan hi venia. M’hi vaig identificar perquè jo era el nen de poble que venia a Barcelona i li posaven uns pantalons de franel·la que picaven perquè havies de mudar-te per anar-hi.

¿És cert que veníeu a veure les escales automàtiques d’El Corte Inglès?

Esclar, home. El meu pack era Corte Inglés, camp del Barça i Zoo, i esclar, al vespre tornaves a Taradell i deies: “Això de Barcelona cansa molt, no?” I li deia a l’Andújar que seria interessant que ell vingués a la meva Catalunya i jo anés a la seva. I el desig és que després del procés una nova Catalunya gestioni millor la nostra diversitat interna.

Els catalans devem ser dels pobles del món que més ens hem imaginat el nostre futur sense tenir cap garantia que hagi de ser diferent.

A vegades et demanen precisions i dius: “Perdoni, és que això no ha passat mai, abans. Jo no li puc dir exactament tot el que passarà, hi ha un punt de salt en el buit”. ¿Que ho saben, ara, al Regne Unit com acabarà? De fet, molt poca gent t’hauria dit que hauria passat tot el que ha passat.

Han coincidit factors interns, com la sentència de l’Estatut, i externs, com la reacció a la crisi i als efectes negatius de la globalització.

Aquí m’agrada treure el nom de Pasqual Maragall, que fa l’última gran manifestació espanyolista a Catalunya, i que se m’entengui el que vull dir. Maragall impulsa un nou Estatut. Jordi Pujol, per la manera de fer de Convergència, i del país, fins i tot, era més de peix al cove. Maragall diu “Això ho hem d’arreglar per una bona temporada, i volem ser a Espanya, però d’aquesta manera”, que jo crec que molta gent s’hi hauria sentit bé. Jo li dono molta importància, perquè si no hi hagués hagut la proposta de quedar-nos no s’hauria vist tant el cop de porta, que és el que et fa dubtar que hi hagi cap opció d’entesa real. A part, alguns dels que van fer la Transició no volen que hi hagi una altra transició, com l’Alfonso Guerra, que va dir allò de: “A España no la va a conocer ni la madre que la parió”. O sigui: “Ja us ho vaig canviar jo i no vull que ho torneu a canviar vosaltres”; quan és llei de vida que ara es vulguin fer canvis. I alguns dels que ara ho volen canviar no tenen cap respecte pels que ho van canviar llavors.

Abans, parlant de mass media en català o ara, parlant de polítics, m’ha semblat que comprens més que no pas t’indignes.

La indignació amb algú que et fa una putada no em dura gaire... Saps? A vegades tinc el dubte de dir: “Hosti, però què va passar, exactament? Estava emprenyat amb ell o amb ella i no recordo què em va fer”. Deu ser un mecanisme de supervivència, perquè viure amb ressentiment em fa sentir malament. Per això et deia allò de portar equips grans: es necessita un altre caràcter que no és el meu, no t’ha d’importar que quan surtis per la porta et diguin de tot.