La Marató va arribar ahir a la trenta-tresena edició i, per sort, va servir per corregir alguns dels plantejaments de l’any passat que no van ser gaire reeixits. Amb les malalties respiratòries es va recuperar l’èmfasi en la investigació que amb la salut sexual i reproductiva va quedar massa oblidada. Es va mantenir l’equilibri entre la festa popular arreu del territori i l’espectacle televisiu a plató, però amb una molt bona continuïtat narrativa. La clau va ser la figura d’Albert Om. El retorn a un format d’un únic presentador i la seva bona feina van donar oxigen a l’espectacle en un aspecte que pot semblar obvi, però que és determinant en un programa solidari: la personalitat. Om té l’equilibri perfecte entre el rigor periodístic i la calidesa humana necessària. No exhibeix cap mena d’afectació enrotllada quan interactua amb les persones, no se serveix ni de la cordialitat teatral ni de la condescendència televisiva que tracta les persones anònimes com si fossin personatges.
La Marató obliga als canvis de to constants: es passa d’una situació festiva al drama colpidor amb molt poc temps. I és difícil gestionar-ho pel que fa a l'emocionalitat, no només internament sinó en la capacitat de modular el to amb la que et dirigeixes a l’audiència que, al capdavall, tot i ser invisible, és clau. Tot i la festa de país que representa el programa, la immensa majoria de gent s’ho mira des de casa amb un paper absolutament passiu i se l’ha d’interpel·lar adequadament perquè faci les donacions. Davant la duresa de les històries dels testimonis, Om esdevé algú proper sense caure en la sobreactuació i la sensibilitat ensucrada. No arrossega la narrativa cap a una exhibició de transcendència sobre allò que està fent. Prioritza la sinceritat a la solemnitat, i l’austeritat a la impostació. I no és fàcil quan els teus interlocutors són nens amb malalties cròniques molt greus o persones que expressen amb gran enteresa que veuen molt negre el seu futur amb uns arguments irrefutables. És pacient i sap escoltar. Però sobretot, sap que ell no és el protagonista. Un detall on es nota el control del difícil engranatge entre la dimensió emocional i la maquinària televisiva és en la gestió del temps. Una marató implica viure sota la tirania del rellotge i pot acabar fent molta nosa. Sempre es va tard, i davant les històries dels afectats i els coneixements dels metges, el cronòmetre pot ser cruel o inhumà. Al llarg de tot el dia, però sobretot quan ja s’acumulen moltes hores de programa, Albert Om mai va exterioritzar la pressa per acabar ni l’ansietat del temps. Com a presentador té una gran consciència d’allò que transmet i una capacitat de concentració enorme en allò que fa a cada moment. Om tractava cada testimoni, cada malalt, cada expert i cada metge com si només hagués de fer aquella entrevista.
En termes d’espectacle televisiu, La Marató va semblar reconnectar amb l’esperit tradicional del programa, i Om el va dotar de caràcter i naturalitat. Dues condicions indispensables per poder plantejar com evoluciona en un futur.
