‘El ala oeste de la Casa Blanca’, o quan confiàvem en la política

BarcelonaL’estampa de Donald Trump tornant a la Casa Blanca i traient-se la mascareta després d’haver estat ingressat a l’hospital per coronavirus funciona com el revers tenebrós d’El ala oeste de la Casa Blanca, la sèrie que va fer que milers d’espectadors sentissin admiració per la política. En el context d’una de les eleccions presidencials més estranyes i decisives dels últims anys als Estats Units, la sèrie d’Aaron Sorkin va tornar dijous puntualment a la petita pantalla amb un episodi especial per a HBOMax –de moment només disponible als Estats Units– que recorda que els valors encara importen i, sobretot, anima els nord-americans a votar el 3 de novembre. Vint anys després de la seva estrena, els seguidors de la sèrie poden tornar a gaudir de la intel·ligència del president Bartlet (Martin Sheen), el sarcasme del Toby (Richard Schiff), l’empenta del Josh (Bradley Whitford) i l’idealisme de la CJ (Allison Janney). L’episodi, que consisteix en una versió teatralitzada del capítol Hartsfield's landing (3a temporada), és un bany de nostàlgia i emoció en temps difícils.

“El ala oeste de la Casa Blanca ens ensenya un món en què ens agradaria viure, perquè som conscients que no hi vivim. Ens encanten els seus valors, somiem en aquests valors, però hi ha una part que sap que, en realitat, no existeixen i per això ens deixem abduir per ella”, explica el periodista parlamentari i fan de la sèrie Pep Prieto, que afegeix que l’altre element clau del seu triomf és el carisma dels seus personatges.

Idealisme balsàmic

La sèrie d’Aaron Sorkin està considerada una de les grans ficcions polítiques de la televisió, però, com se sol dir popularment, qualsevol semblança amb la realitat és pura coincidència. “La sèrie és, directament, ciència-ficció”, diu entre rialles Prieto. Toni Aira, professor de comunicació política a la UPF-BSM, secunda l’opinió de Prieto: “Alguna vegada s’ha dit que El ala oeste de la Casa Blanca és la versió Disney de la política i la comunicació política, i crec que és una mica veritat. Té un punt d’idealització o del que hauria de ser”. La sèrie mostra uns treballadors públics realment compromesos amb uns valors i amb una feina –la vida personal està sempre en un pla molt secundari–, i aquest és un dels seus encants. “És patriòtica i una americanada, però ens agrada perquè Bartlet és un polític amb valors i ideals, intel·ligent i capaç de defensar les seves idees encara que això el pugui perjudicar”, resumeix Sílvia Comet, copresentadora del SerieSelektor, el programa de sèries d’iCat. Mike McCurry, ex secretari de premsa de l’administració Clinton, va definir Bartlet com el “president ideal”, amb “la compassió i la integritat de Jimmy Carter, l’astuta capacitat de presa de decisions i el realisme descarnat de Richard Nixon, la calidesa i l’amabilitat de Bill Clinton i la passió liberal de Ted Kennedy”.

Aira destaca, però, que tot i el marcat idealisme de la sèrie l’equip de guionistes comptava amb membres que prèviament havien assessorat la Casa Blanca i institucions polítiques. És el cas de Lawrence O’Donnell, que abans de ser guionista de la sèrie havia sigut assessor d’un senador demòcrata, o d'Eli Attie, cap de gabinet d’Al Gore quan era vicepresident, i també dels ex secretaris de premsa de la Casa Blanca Dee Dee Myers (va ocupar el càrrec durant l’administració Bill Clinton) i Marlin Fitzwater (a l'administració de Ronald Reagan i George Bush). L’emmirallament en els personatges de la sèrie va tenir conseqüències en el món real, amb més gent interessada en l’àmbit de la comunicació política. “Molta gent considera que va fer mal a la professió, però jo no soc tan negatiu o escèptic. Sí que és veritat que moltes de les pràctiques o els dilemes que retrata la sèrie es donen i condicionen treballs de gabinets, cosa que té una part de veritat molt important”, diu Aira. El professor atribueix a la sèrie el mèrit d’haver convertit en figures mainstream els spin doctors o assessors de comunicació, tot i que són personatges que ja feia temps influïen en el discurs públic.

Prieto és molt més crític amb la influència de la sèrie i assenyala que durant una època la comunicació política catalana va intentar emmirallar-se en la seva èpica i els resultats no van ser tan bons com s’esperava. “El cert és que la política real fa impossible les receptes de la sèrie: la idealització i el llenguatge de la política americana no es poden aplicar aquí, per molt que s’intenti”, argumenta Prieto, que assenyala la desafecció política com un dels motius pels quals és difícil reproduir aquí les pautes d’El ala oeste de la Casa Blanca. La posició crítica, però, no li resta afecte per la sèrie. “N’estic completament enamorat”, reconeix.

També n'és una completa enamorada Lucía Leal, que és corresponsal a la Casa Blanca per a l’agència Efe des de fa set anys. Leal destaca que, tot i l’idealisme, és la sèrie que “millor descriu els mecanismes de la política de Washington, i s'hi pot aprendre molt sobre el funcionament del Congrés i l’ordre constitucional dels Estats Units”. “Fa uns pocs anys molts veneraven House of cards, però Washington funciona molt més com El ala oeste de la Casa Blanca, només que amb menys sucre”, assegura.

L’idealisme que traspua la sèrie seria impossible sense uns personatges que estan totalment compromesos amb les seves idees polítiques i amb explicar la veritat a la societat. Ocurrents, brillants i capaços de disparar diàlegs impossibles mentre caminen a tota velocitat pels passadissos de la Casa Blanca, són personatges inimaginables en l’actual administració Trump. “En una era de portaveus que defensen fets alternatius i repeteixen les mentides del president, és difícil imaginar un Toby o una CJ al Despatx Oval de Trump insistint que el poble es mereix sentir la veritat”, argumenta Leal.

Triar un personatge preferit dels molts que planteja aquesta ficció sembla una tasca difícil, tot i que Josh Lyman se sol endur el premi. És, per exemple, el preferit de Sílvia Comet i Pep Prieto, tot i que aquest últim destaca que amb el pas del temps s’ha adonat que CJ Cregg és un dels personatges més valuosos. “Sorkin pinta un món molt d’homes i crec que la manera que té de construir aquest personatge és molt simbòlic. És el personatge que ara veig més modern”, diu.

De fet, el personatge d’Allison Janney és un dels grans referents feministes de la televisió, tal com va assenyalar la revista Bustle en diferents articles. En una professió dominada per homes, “sempre expressava la seva opinió, defensava el que creia, i si algú l’atacava ella contestava”, recordava la periodista Kelly Schremph. Ella és un dels millors exemples del que representava la sèrie, l’esperança d’un món millor.

Quatre claus d’una sèrie amb 26 premis Emmy

Bartlet, secundari

Malgrat la seva llarga trajectòria, Martin Sheen sempre serà el president Josiah Bartlet. Curiosament, el personatge no havia de ser central en la sèrie. Estava previst que aparegués només puntualment en alguns capítols i de fet l’actor va explicar a la revista Empire que el seu contracte era per tres anys i estipulava que sortiria en tres o quatre episodis per temporada. El pla de Sorkin era que el protagonisme fos per a l’equip del president i, principalment, per a Sam Seaborn (Rob Lowe). Finalment, però, l’actuació de Sheen va agradar tant als productors que li van demanar que formés part del repartiment habitual. Després de rodar el pilot, Sheen va renegociar el seu contracte i va fer dues peticions a Aaron Sorkin: que Bartlet fos catòlic, com ell, i que hagués estudiat a la Universitat de Notre Dame (Indiana). Sorkin va acceptar les dues propostes.

Exiliats a Mandyville

Una de les crítiques més habituals a la sèrie és que té un gran nombre de personatges que apareixen i, de cop i volta, desapareixen sense deixar rastre. Els fans de la sèrie van batejar aquest fenomen com a Mandyville, en honor a Mandy Hampton (Moira Kelly), un personatge principal de la primera temporada i que deixava de sortir sense que ningú en fes menció. Alguns personatges que van ser enviats a Mandyville van ser la Laurie (Lisa Edelstein), l’amiga escort de Sam Seaborn, i Joe Quincy (Matthew Perry), l’advocat republicà que entrava com a conseller de la Casa Blanca. En el cas de Mandy Hampton, Sorkin ha reconegut que a l’inici de la primera temporada es van adonar que el personatge no funcionava i que després de parlar amb l’actriu van arribar a l’acord que aniria perdent visibilitat. Tot i que Sorkin volia explicar d’alguna manera l’adeu del personatge, mai va arribar a fer-ho.

L’adeu d’Aaron Sorkin

Tot i que sempre se’n parla com la sèrie d’Aaron Sorkin, el cert és que el creador va abandonar la ficció després de la quarta temporada i El ala oeste de la Casa Blanca va seguir durant tres temporades més sense ell. Mai en va explicar els motius, tot i que alguna de les causes que es van apuntar van ser problemes de pressupost o el descens de les audiències. El que sí que ha explicat Sorkin és que quan es va saber la notícia, Larry David –cocreador de Seinfeld i que va abandonar la comèdia en la seva setena temporada– li va recomanar que no es tornés a mirar la sèrie mai més. “O la sèrie serà bona i et sentiràs desgraciat, o la sèrie deixarà de ser bona i et sentiràs desgraciat. En qualsevol cas, et sentiràs desgraciat”, li va dir David. Sorkin assegura que només ha vist 15 segons de la cinquena temporada, i que no va ser agradable. “Em vaig sentir com si estigués veient algú enrotllant-se amb la meva nòvia”, confessa.

Una història d’amor real

Una de les trames secundàries de la sèrie és la relació entre la secretària de premsa de l’administració de Bartlet, CJ Cregg, i el periodista Danny Concannon, del Washington Post. Per escriure aquesta història, els guionistes es van inspirar en fets reals, en concret en el cas de Dee Dee Myers, la primera dona a assumir el càrrec de secretària de premsa de la Casa Blanca. Myers, que va ocupar aquesta posició entre el gener del 1993 i el desembre del 1994, va conèixer durant la campanya presidencial del 1992 el periodista Todd Purdum, corresponsal a la Casa Blanca pel New York Times entre el 1994 i el 1997. Myers, que va assessorar la sèrie i que des del 2014 és responsable de comunicació de Warner Bros, i Purdum, que ara treballa a Vanity Fair, es van casar el 1997 i tenen dos fills.