Al-Jazira, a l’ull de l’huracà

TunisDe Bagdad a Casablanca, passant pel Caire, fins i tot les teulades de les barriades més pobres del món àrab són un mar d’antenes parabòliques. A partir de mitjans dels anys noranta, quan es va fundar de la cadena per satèl·lit qatariana Al-Jazira, la parabòlica no ha sigut només una font d’entreteniment, sinó una gran finestra al món de la informació més enllà de l’estreta i censurada visió de les televisions governamentals. En llengua àrab i amb un enfocament diferent del dels canals occidentals, Al-Jazira va esdevenir tota una revolució mediàtica i un maldecap per als règims dictatorials de la regió. Esgotada la seva paciència, dues dècades després, diversos països, amb l’Aràbia Saudita al capdavant, han decidit passar a l’acció, trencant relacions diplomàtiques amb Qatar i aplicant-hi un bloqueig econòmic.

Tot i que els mandataris de l’Aràbia Saudita, els Emirats Àrabs Units, Egipte i Bahrein es limiten a declarar que Doha “coneix molt bé la seva llista de demandes”, sense esmentar-les públicament, analistes afins han assenyalat Al-Jazira com el preu a pagar per resoldre el conflicte. “Durant molts anys Al-Jazira ha sigut una pedra a la sabata dels països del Golf i Egipte... Aquest cop demanaran el tancament complet de la cadena”, ha escrit Sultan Saud al-Qassemi, l’influent comentarista dels Emirats. El 2002, Riad ja va retirar el seu ambaixador a Qatar com a protesta per la cobertura de la controvertida televisió sobre el seu pla de pau pel Pròxim Orient. Les relacions es van restablir el 2008, però la ferida no va arribar a cicatritzar.

Porta oberta als opositors

“Al-Jazira va ser una aparició trencadora en el panorama mediàtic àrab, ja que oferia diversos punts de vista, inclosos el de l’oposició de cada país, silenciats als mitjans oficials”, explica Rachid Khechana, degà de la premsa independent a Tunísia. Controlada per la família reial, la cadena constituïa la punta de llança d’un ambiciós pla per convertir el petit emirat, fins llavors absent a la primera divisió de les relacions internacionals, en un actor regional influent. Gràcies als recursos minerals del país i al seu espectacular èxit, Al-Jazira es va convertir de seguida en un vast conglomerat amb més d’una desena de canals temàtics, inclòs BeIN, especialitzat en els esports, i un de notícies 24 hores en anglès.

L’apoteosi de la cadena va arribar el 2011, amb les anomenades Primaveres Àrabs. En ser l’únic mitjà amb una estesa xarxa sobre el terreny i amb bons contactes amb les oposicions, es va convertir en el mitjà de referència. “Durant la revolució, tots estàvem enganxats a la cadena”, recorda Younis Nanis, un activista libi. Durant aquells mesos convulsos, la presència del canal de notícies qatarià als cafès de tot el món àrab només era breument interromput pels partits de futbol importants. La política àrab s’estructurava al voltant de l’eix revolució-dictadura, i l’emissora qatariana era al mateix bàndol que la majoria dels ciutadans.

Tanmateix, a mesura que les Primaveres Àrabs s’enfonsaven en conflictes sectaris, cops d’estat i guerres, el prestigi d’Al-Jazira entre la ciutadania es va anar deteriorant. “La cadena va prendre partit. Es va anar tornant cada cop més esbiaxada en favor dels partits islamistes, com els Germans Musulmans a Egipte. Per això, molts professionals van optar per abandonar-la”, assegura Khechana.

En un moment de creixent polarització entre els moviments islamistes i els poders tradicionals, la línia editorial del canal de notícies, sobretot el de llengua àrab, es va ajustar estrictament als interessos de la política exterior de Qatar, que va apostar per la victòria dels moviments opositors per maximitzar la seva influència regional. El xoc de trens amb els règims establerts, com l’Aràbia Saudita i l’exèrcit egipci, estava servit. Després del cop d’estat contra els Germans Musulmanes a Egipte, les seves oficines van ser clausurades i alguns dels seus periodistes van anar a parar a la presó.

Pressió creixent

Ara bé, l’atac frontal contra Al-Jazira des de múltiples bandes no s’ha produït fins a aquest últim mes, quan l’Aràbia Saudita li va revocar la llicència i va tancar-ne les oficines, un pas seguit poc després per altres països com Jordània, Emirats Àrabs Units o Bahrein, on l’accés a les seves pàgines web està bloquejat. Des de l’esclat de la crisi diplomàtica del Golf, l’emissora fins i tot ha patit reiterats ciberatacs. Contactats per l’ARA, els responsables han preferit no fer declaracions. Però en una aparició a la BBC, Gilles Trendle, director de la cadena en anglès va rebutjar les crítiques i definir la seva cobertura com a “equilibrada i professional”.

El fet que després de dues setmanes d’assetjament Doha no hagi declarat la seva rendició incondicional fa pensar que Al-Jazira podria sobreviure a la seva hora més delicada. “L’Aràbia Saudita i els Emirats Àrabs s’han equivocat escalant massa [el conflicte], i potser s’hauran de conformar amb una suavització de l’enfocament d’Al-Jazira i l’acomiadament d’algun prominent periodista”, considera Yezid Sayigh, analista del think tank Carnegie Endowment.