Això sembla una bona sèrie

Això no és Suècia és la nova ficció dels dilluns a TV3. Una sèrie amb la Mariana i el Samuel com a protagonistes. Una parella jove amb dos fills petits, superada per un dels drames de l’educació del segle XXI: la hiperpaternitat. El que mou els personatges està ben definit: la criança dels nens. Fugen de la ciutat, a la recerca obcecada d’una comunitat que comparteixi els mateixos ideals pedagògics, una “criança respectuosa” que vol sobreprotegir els fills fins i tot abans que apareguin els problemes i sobreestimular-los aspirant a uns superfills que han de gaudir de la ultrafelicitat. Sense caure en la paròdia, mantenint l’equilibri entre la crítica i la indulgència, retrata molt bé aquesta filosofia de vida. Perquè l’educació dels fills ho arrossega tot: la feina, el lleure, els veïns, la llar, la parella i la relació amb els altres.

Els responsables de la sèrie tenen molt clar de què parlen i com ho volen transmetre. I l’espectador hi connecta precisament per això. El sentit de l’humor no s'hi ha afegit només en l’escriptura del guió sinó que prové d’una mirada prèvia i això determina el to de la ficció. 

A nivell de guió, les trames estan molt ben comprimides. Res no és superflu o allargassat. Cada seqüència fa avançar l’acció perquè l’objectiu narratiu està ben definit. No tot s’explica a través del text. En el primer minut de la sèrie només hi ha una sola paraula (“mama”). Però l’espectador interpreta de seguida el context familiar: l’absència de la mare i la prioritat de les criatures (el llit amb el pare i el nadó, on el bebè ocupa la major part del matalàs), l’existència habitual de la mare en aquella llar (la filla gran crida la mama) i l’entorn natural com a element de conflicte. En la seqüència següent, veiem la mare al Marroc. S’entén que els rols tradicionals estan canviats sense verbalitzar-ho. Però malgrat la distància, l’obsessió per la criança no té fronteres. La careta de presentació condensa el tema: presenta la família i relata la mudança de la ciutat a l’entorn natural. L’admiració per la mare sueca es representa molt bé fins i tot en la manera de remenar-li les escombraries. Els jocs de mirades proporcionen informació, l’humor es gestiona amb destresa quan el gag subtil es manifesta a partir de la connexió de diferents escenes. La cura dels detalls és exquisida: la torrada d’alvocat, la demonització del sucre, la mare sobrepassada que a la teràpia de criança respectuosa no parla però plora tota l’estona, la manera d’observar (i jutjar) de les mares. Aquesta vida de comunitat positiva que també pot esdevenir un espai de pressió col·lectiva. El desenllaç de l’episodi provoca una consternació excessiva a l’espectador perquè trenca amb el to i la bonhomia de la trama. Un gir, però, que no només té la capacitat de ser imprevisible i descol·locar l’audiència sinó de proporcionar-nos el missatge profund de la sèrie. Això no és Suècia ens diu que els pares perfectes no existeixen. La sèrie perfecta, tampoc. Però demostra que hi ha talent i tècnica per explicar molt bé allò que es proposen.