Així es viu en una casa amb energia solar
Sigui per consciència mediambiental o per desig d'estalvi, l'autoconsum en habitages unifamiliars és una tendència ja imparable
BarcelonaSuperada la fase inicial de desconeixement i incertesa, la demanda d’instal·lacions fotovoltaiques per produir electricitat a partir de l’energia del sol s’ha disparat. Té tota la lògica en un territori, l’estat espanyol, que va acabar l’any 2022 amb 26 gigawats (GW) de potència solar instal·lada i arribarà al final de la dècada amb 39 GW, però té una capacitat potencial de 179 GW, només superada dins d’Europa per Alemanya.
Aquest nou mercat encara té segments polèmics, com les plantes agrovoltaiques que combinen l’explotació agrícola amb la producció elèctrica; i d’altres que poden ser complicats, com les instal·lacions en finques plurifamiliars urbanes. En canvi, sigui per consciència mediambiental o per desig d’estalvi, l’autoconsum en indústries i en habitatges unifamiliars ja és imparable. A casa fa un any que vàrem fer el pas (i la inversió). Tot seguit us explico la nostra experiència, plenament satisfactòria, per si ajuda algú a decidir-se.
Elements bàsics
Una planta fotovoltaica per a l’autoconsum domèstic té diversos components. La majoria són imprescindibles: les plaques solars, l’inversor, la instal·lació i la tarifa de la companyia elèctrica. Opcionalment, s’hi pot afegir una bateria física per acumular l’energia sobrant.
Les plaques solars són l’element fonamental. Actualment, poden generar entre 400 i 500 watts (W) de potència i les marques ofereixen entre 15 i 25 anys de garantia de rendiment. El preu depèn d’aquests dos factors. Les plaques són relativament intercanviables: de fet, no recordo de quina marca genèrica xinesa són les 10 que tenim a la teulada.
La potència nominal total de la planta és la de cada placa multiplicada per la quantitat de plaques: en el nostre cas, 4.500 W. Per tant, com més plaques millor. Tot i això, el màxim depèn de la superfície de la teulada, de la seva orientació i dels elements que facin ombra blocant la insolació, siguin arbres, altres edificis, antenes de satèl·lit o xemeneies: nosaltres en vàrem retirar una que ja no fèiem servir per poder encaixar dues plaques (900 W) més en un espai, ara sí, diàfan. Tan diàfan que té un enemic: els coloms. És gairebé inevitable que aquestes aus dipositin la seva brutícia sobre les plaques, però existeixen accessoris de muntatge per, si més no, evitar que facin niu a sota, entre les teules.
L’inversor és el dispositiu electrònic que transforma en corrent altern (220 V / 50 Hz) el corrent continu que proporcionen les plaques i gestiona la distribució entre l’electricitat que generen les plaques i la que arriba de la xarxa elèctrica. Mentre el consum domèstic és inferior a la producció fotovoltaica, l’aparell alimenta la instal·lació elèctrica de la llar amb l’energia aportada per les plaques solars. Quan ja no és suficient (poca insolació, horari nocturn, molts electrodomèstics engegats), agafa la que cal de la xarxa. Igualment, quan les plaques generen més energia de la que consumim, aboca l’excedent a la xarxa. Entre les marques més populars d’inversors hi ha Fronius i Huawei; el nostre és un SUN2000 d’aquesta firma xinesa. Els inversors solen tenir connexió per a un carregador de vehicle elèctric.
La instal·lació de la planta fotovoltaica és molt important de cara al resultat final, sobretot en habitatges que no són de nova construcció. És com la d’un aparell d’aire condicionat: segons l’operari, pot ser discreta o aparatosa. En el cas de l’energia solar, a més d’una estructura sòlida a la teulada, cal preveure conductes que enllacin les plaques amb l’inversor –nosaltres el tenim al garatge– i l'inversor amb el quadre elèctric general de l’habitatge, de manera que en un habitatge unifamiliar cal intervenir en diverses plantes. Un bon instal·lador no fa només la feina de lampista; també s’ocupa d’homologar tècnicament la planta de cara a legalitzar-la per poder connectar-la a la xarxa elèctrica general.
Aquesta connexió a la xarxa ens porta a l’últim component imprescindible d’una planta fotovoltaica: la contractació del subministrament a una comercialitzadora d’electricitat. Fins i tot si la vostra teulada us proporciona prou energia per al consum diürn i –gens probable– no consumiu absolutament res a la nit, heu de continuar connectats a la xarxa i tenir contractat el terme de potència necessari. Per això la vostra factura mensual mai serà de zero euros: pel cap baix, pagareu el mínim de potència.
L’estalvi el tindreu en el terme variable, el de consum elèctric. Convé triar una de les tarifes d’autoconsum que ja ofereixen la majoria de les comercialitzadores. Podeu mirar a quin preu us cobren cada kilowatt-hora (kWh) que consumiu, i també quan us pagaran (més barat, esclar) per cada kWh que us sobri, però la clau és la diferència entre els dos preus, i si us compraran tot l’excedent que genereu o bé estableixen algun límit. Moltes companyies elèctriques tenen modalitats en què assumeixen el cost de la planta fotovoltaica i us el van cobrant amb el rebut mensual. Nosaltres vàrem optar per pagar els aparells i la instal·lació, i ser lliures per canviar de companyia elèctrica segons les condicions del mercat. Als preus actuals, preveiem que la nostra despesa inicial quedi amortitzada en menys de cinc anys. En aquest sentit, hi ha qui fa els càlculs incloent-hi potencials subvencions estatals, autonòmiques i municipals. Segons la nostra experiència és millor no comptar-hi: nosaltres hem demanat les que en teoria ens corresponen, però no hem arribat a veure ni un cèntim.
Respecte als rebuts mensuals i l'amortització, a la web i l’apli mòbil de la nostra companyia elèctrica podem consultar els consums i els excedents, però l’inversor Huawei té una apli pròpia que ofereix en temps real molts més detalls. Per exemple, en 13 mesos d’ús portem generats 6,96 megawatts-hora (MWh), dels quals hem consumit 4,28 MWh (el 61,5%) i hem abocat a la xarxa 2,67 MWh (l’altre 38,5%). Això no vol dir que no hàgim hagut de comprar energia: dels 11,67 MWh que hem consumit en el mateix període, només el 36,7% els hem generat nosaltres; el 63,7% restant ha vingut de la xarxa. Observant les corbes horàries aprens a encendre els aparells més voraços a les hores de més insolació: entre el migdia i les quatre de la tarda. També cal tenir present que la producció varia notablement segons l’època de l’any: al mes d’agost vàrem generar 712 kWh, però al desembre menys de la meitat: 317 kWh.
És aquí on entra el component opcional d’una planta fotovoltaica domèstica: la bateria. Per molt que la comercialitzadora et compri l’excedent, sempre ho farà a un preu més baix. Per tant, l’ideal és poder acumular a casa l’energia que et sobra, per consumir-la en els moments en què les plaques en generen poca (no fa prou sol) o gens (a la nit). Ara bé, aquestes bateries, generalment d'ions de liti, no són precisament barates, sobretot si inclouen l’electrònica que li permet a l’inversor gestionar-ne la càrrega: la Huawei Luna2000 de 10 kWh que ens caldria costa més de 6.000 €, de manera que ara com ara hem deixat buit l’espai on hauria d’anar.
D’aquí que diverses comercialitzadores ofereixin un servei que anomenen bateria virtual, que en realitat és més una guardiola: no acumulen els kWh, sinó els euros que t’haurien pagat per ells, i te’ls van descomptant en la factura dels mesos posteriors. Almenys quatre companyies amb seu a Catalunya tenen aquesta opció: BonpreuEsclat Energia, Estabanell Energia, Factor Energia i Parlem Energia. Són especialment interessants si a la ciutat viviu en un pis i teniu una segona residència on podeu instal·lar plaques: si poseu els dos habitatges al mateix contracte, podeu acabar pagant la llum del pis amb l'energia que us generen les plaques de la caseta.