Així, què: ¿marxem de Facebook o no?

Dels diàlegs de la pel·lícula Casablanca han passat a la cultura popular frases com ara “Torna-la a tocar, Sam”, “Detinguin els sospitosos habituals” i “Sempre ens quedarà París”, però la meva preferida sempre ha estat el “Quin escàndol, en aquest local es juga!” que l’indignat capità de policia Renault exclama just abans que el crupier del Rick’s Café Américain li lliuri els guanys de l’última partida.

No he pogut evitar pensar-hi veient la reacció general en fer-se públic, mitjançant The Guardian i Channel 4, que l’empresa de màrqueting polític Cambridge Analytica (CA) va influir en les eleccions del 2016 a la presidència dels Estats Units fent servir les dades de 50 milions de perfils de nord-americans a Facebook recopilades de manera, diguem-ne, fraudulenta. L’ARA ja n’ha explicat els detalls: el psicòleg i professor universitari Aleksandr Kogan va aconseguir que 320.000 persones emplenessin a la xarxa social el test de personalitat This is my digital life, i així li van donar accés no només als seus perfils, sinó també als dels 160 contactes que cadascun tenia de mitjana; en total, més de 51,2 milions. Kogan va vendre aquesta informació a CA -sense permís de Facebook, aquesta és la irregularitat- i l’empresa la va aplicar a la campanya de Donald Trump abordant cada votant de manera personalitzada, mostrant-li els missatges més idonis per determinar el sentit del seu vot, que explotaven les preocupacions i les pors que es desprenien del seu perfil: d’algun dels anuncis se’n van arribar a publicar 175.000 versions diferents.

L’afer m’ha recordat el capità Renault per diversos motius. Per començar, l’escàndol sorgeix ara per la implicació de Steve Bannon, aleshores editor de la web ultradretana Breitbart i assessor de comunicació de Trump, que va muntar CA amb finançament del multimilionari Robert Mercer. Però poca gent recorda que l’última campanya de Barack Obama -i la de Hillary Clinton- es va basar en la ultrapersonalització dels missatges en els canals digitals. I sense anar gaire lluny, la victòria in extremis de Mariano Rajoy a les últimes eleccions generals espanyoles s’atribueix a la feina de The Messina Group, una empresa rival de CA. De fet, hi ha qui es demana si l’independentisme català no ha estat massa ingenu evitant -pel que sabem- l’ús d’aquestes tècniques.

Però és que, a més, les males pràctiques de Facebook en l’ús de les dades personals són de domini públic. Antics empleats de l’empresa, com ara Antonio García Martínez a l’autobiografia Chaos monkeys, han detallat com el model de negoci es basa en l’absoluta falta de respecte per la privadesa. La plataforma de Facebook preveu per omissió que les aplicacions puguin accedir als perfils dels usuaris i als de tothom amb qui es relacionen, deixant a les seves mans la desactivació d’aquestes funcions. Si voleu esgarrifar-vos, descarregueu les dades que la xarxa social ha acumulat sobre vosaltres i penseu en el que poden fer-ne internament, recordant que els vau donar permís acceptant la lletra petita de les condicions quan us vau donar d’alta. El més interessant de l’escàndol actual és que trobem inacceptable l’ús de les nostres dades per vendre’ns opcions polítiques mentre l’acceptem per vendre’ns roba, assegurances o telèfons mòbils.

Amb la pèrdua de confiança, especialment la dels inversors, Facebook ha acabat reaccionant: el seu fundador, Mark Zuckerberg, s’ha compromès a resoldre els problemes i a revisar quin ús de les dades dels usuaris fan els milers d’empreses i aplicacions que hi han tingut i hi tenen accés. Però Zuckerberg també ha reconegut la magnitud de la tragèdia, i a la primera entrevista sobre el tema, amb Kara Swisher, de Recode, ja va dir: “Dubto que al món hi hagi prou personal qualificat per auditar l’ús d’aquestes dades”. En qualsevol cas, l’empresa s’enfronta ara a l’escrutini de diversos governs i pot esperar una allau de demandes als tribunals. I l’entrada en vigor del nou Reglament General sobre Protecció de Dades (GDPR), d’aquí dos mesos, posarà molt difícil a Facebook continuar igual, si més no dins de la Unió Europea.

Jonathan Taplin, autor del llibre Move fast and break things: how Facebook, Google and Amazon cornered culture and undermined democracy (la primera part del títol, “mou-te ràpid encara que trenquis coses”, coincideix precisament amb el lema empresarial que va fer servir Facebook fins al 2014), considera que el cas de Cambridge Analytica marcarà un punt d’inflexió en la relació entre els internautes i els serveis digitals de Silicon Valley. Si més no, aquests dies hi ha un clam que convida els usuaris de la xarxa social a abandonar-la, sota l’etiqueta #DeleteFacebook.

Si us decidiu a esborrar el vostre compte, tingueu clar que no us resultarà fàcil. A la configuració del perfil hi ha l’opció de fer-ho, però no podreu recuperar el control sobre les dades que ja circulen per l’exterior, com s’ha vist en el cas de CA. També podeu ser menys radicals i desactivar les funcions de l’anomenada Facebook Platform, però fins i tot així us deixaran de funcionar els accessos a tots els llocs on fins ara us havíeu identificat amb les vostres credencials de Facebook. D’altra banda, heu de recordar que si feu servir Instagram o WhatsApp continuareu sota les urpes de la xarxa social, que és propietària dels dos serveis i ha reconegut que transfereix dades entre ells. I Facebook és capaç de rastrejar igualment la vostra navegació per les webs que insereixen anuncis dels seus servidors. Només podeu evitar-ho instal·lant algun complement de bloqueig de publicitat en cadascun dels navegadors web que feu servir.