Ser agnòstic és molt cansat
L'any que ve en farà 35 que escric i parlo sobre tecnologia. He estat testimoni de l'arribada del CD, la digitalització del contingut audiovisual, la popularització de la informàtica, el naixement i la generalització d'internet, la connectivitat mòbil i la convergència de tots aquests factors. Crec que la veterania em dóna una perspectiva útil.
Professionalment sóc agnòstic: observo les novetats i les explico destacant-ne les aportacions positives, sense ocultar-ne els defectes i posant-les en el context del mercat al qual s'adrecen. I mai ha deixat de sorprendre'm que els consumidors siguin tan gelosos de les seves eleccions tecnològiques. Deu ser perquè a tothom li fa ràbia equivocar-se, però quan algú pren la decisió de comprar un aparell determinat porta fatal que algú altre hi trobi pegues. I sovint acaba rebent el missatger.
En els darrers temps, amb la immediatesa i l'anonimat que ofereixen els comentaris a la web i les xarxes socials, l'agressivitat d'alguns lectors s'ha disparat: n'hi ha que reaccionen pitjor si qüestiones el seu smartphone que si et fiquessis amb la seva mare. Diumenge vaig explicar a l'Ara.cat el que m'agrada dels BlackBerry i el que no -tinc acordat amb la direcció fer el mateix amb altres mòbils- i ja m'han dit ignorant, indocumentat i venut. Mai m'havien escrit tants penjaments com quan vaig publicar que Android era una còpia -millorada, però còpia- de l'iPhone. El dia que vaig detallar els meus motius per evitar WhatsApp vaig haver de desactivar els comentaris per aturar els insults. I ja n'estic cansat. No només admeto la discrepància raonada, sinó que l'agraeixo, però ningú té dret a insultar-me perquè la meva apreciació no coincideix amb la seva. Si els agraden les adhesions incondicionals a una plataforma, no cal que em llegeixin; a la xarxa trobaran molts blogs escrits per fans. Jo prefereixo tenir una visió més global.
