Agitadors d’extrema dreta amb pell de xai de periodistes

La mesura és incòmoda, antipàtica. El govern del PSOE promou que el Congrés es doti d’un reglament per evitar el xou diari que els agitadors d’extrema dreta fan a les rodes de premsa: persecucions pels passadissos, provocacions per tenir-les gravades en vídeo, intervencions que no són preguntes sinó editorials que ningú no ha demanat... Personatges com Vito Quiles i Bertrand Ndongo branden els drets associats a ser periodistes, però és evident que fan un abús d’aquestes prerrogatives que els permeten el privilegi de poder qüestionar els representants del poble per muntar el seu numeret sovint tenyit d’un matonisme inadmissible. I, tanmateix, regular això pot ser un bon sidral. Perquè quan el periodisme abusa de la democràcia és lamentable, i l’extrema dreta en dona mostres diàriament. Però quan és la política qui abusa del periodisme aleshores el resultat és directament catastròfic.

Tant de bo se’n surtin, ja que el resultat hauria de ser un joc més net i una millor informació per al ciutadà, sense la interferència de trinxeraires batussers que basen les seves cròniques en la distorsió sistemàtica de les veus dels altres amb edicions de vídeo i muntatges de vergonya aliena. I també n’hauria de resultar una dignificació del (bon) periodisme. Però caldrà filar molt prim per evitar l’arbitrarietat. I el límit que separa una pregunta incòmoda d’una impertinència o insult a vegades pot resultar prim, sobretot en aquesta època d’hipertròfia de l’ofensa. Aquest dilema, per cert, il·lumina les mancances de les associacions de premsa, que en nom d’una mala entesa de la defensa del periodisme acaben posant-se de perfil i, per tant, legitimant aquesta adulteració de l’ofici per part d’indesitjables. Haurien de ser més valentes i implicar-se en l’elaboració del reglament, precisament per protegir-se.