Agenollats davant el percentatge de despesa militar

La cimera de defensa es va saldar com era previsible: les ganes de rearmar-se són inversament proporcionals a la distància de cada país respecte a Moscou. Sánchez segueix fent equilibris per no ser assenyalat com a ovella negra dels Vint-i-set, però la premsa de dretes reclama que se sumi a la retòrica de la destrucció mútua assegurada. Com que el periodisme és l’art de la reducció, les xifres sovint exerceixen un poder fascinant. Es reclama un 2%, un 3% o, fins i tot, un 5% del PIB en defensa. L’última xifra la proposa Trump, sabedor que en bona part la compra d’armament es faria a empreses americanes: jackpot!

En tot cas, la caverna reclama fer sonar els tambors de guerra, però encara he de llegir alguna explicació realment detallada de què cal fer exactament amb aquests diners. L’última moda és acusar Sánchez de fer trampes o gesticulacions vanes: “Els trucs del govern per enganyar Brussel·les: medecines crítiques i millores a les vies” (titular de portada d’Abc) o “Gir històric en Defensa: Sumar desarma Sánchez amb el seu postureig militar” (primera pàgina a La Razón). Però és que algú hauria d’explicar quines són les necessitats concretes, més enllà del percentatge. Perquè doblar la despesa és tan fàcil com apujar el sou als militars, per exemple. Ara bé, això no garanteix necessàriament estar més ben preparats per a un eventual conflicte de manera proporcional a l’augment de despesa. I, a més, cal explicar la creu: tot el que s’inverteixi en defensa no es farà en educació o sanitat. A la balança de riscos i oportunitats cal posar-ho tot. Però la caverna, pel seu desig d’erosionar Sánchez, alimenta el bel·licisme només des de la ràbia personal cap a l’inquilí de la Moncloa. Postrats davant dels percentatges, correm el perill de perdre el sentit i la mesura de tot plegat.