Adeu a l’iPod, el producte que va capgirar Apple
La companyia abandona el seu producte més experimental, que no va canviar només l’empresa, sinó també i per sempre la indústria musical
BarcelonaApple va comunicar fa pocs dies que deixa de fabricar el reproductor musical portàtil iPod, el producte amb què va anar més enllà del seu mercat original, la informàtica personal, per entrar en l’electrònica de consum. L’emblemàtic iPod va revolucionar la nostra manera de consumir música i va obrir camí a l’explosió dels smartphones, amb l’iPhone al capdavant.
En concret, l’aparell que Apple descataloga ara –encara es pot comprar, però només fins que s’exhaureixin les unitats en existència– és la setena generació de l’iPod Touch, que va sortir a la venda el 28 de maig de 2019, dissabte que ve farà tres anys. Però la història de l’iPod va començar l’octubre de 2001, quan la marca de la poma va presentar un reproductor musical de butxaca que aspirava a substituir tant els reproductors portàtils de casset com els de disc compacte, en aquell moment els dos dispositius habituals per escoltar música sobre la marxa amb auriculars. Des d’aleshores, Apple ha venut 450 milions d’iPods, però ja no li compensa renovar la gamma perquè l’audició de música s’ha traslladat als telèfons mòbils: l’any passat, la marca va despatxar només uns tres milions d’iPods, davant 250 milions d’iPhones.
Quan va sortir l’iPod original ja hi havia altres marques de reproductors musicals portàtils, però el d’Apple se’n va desmarcar per la seva capacitat per a 1.000 cançons, gràcies a l'ús d’un petit disc dur d’1,8 polzades i 5 gigabytes que Jon Rubinstein, directiu de la firma (i que anys després va pilotar el fracassat intent de Palm per ressorgir en l’era dels smartphones), va descobrir gairebé per casualitat durant una visita a l’empresa japonesa Toshiba. L’iPod, amb el seu característic color blanc, connexió FireWire a l’ordinador (només Mac) i una roda mecànica de navegació pels menús, va ser un èxit instantani. Després en van venir cinc generacions més, amb roda tàctil a partir de la tercera, pantalla en color a partir de la quarta i successives ampliacions de capacitat fins als 160 GB de la sisena i última. En aquesta, de l’any 2007, Apple va haver-hi d’afegir la denominació Classic per diferenciar-lo dels altres models d’iPod que havia anat traient.
Perquè si per alguna cosa destaca l’iPod és per ser el producte amb què Apple ha experimentat més. En els 22 anys de la seva història que ara s’acaba, hi ha hagut cinc models que sumen un total de 26 variants. L’any 2004, entre la tercera i la quarta generació del model clàssic, Apple va treure l’iPod Mini, en diversos colors i també amb disc dur mecànic, però de menys capacitat: un Hitachi d’una polzada.
A partir d’aleshores, tots els models nous d’iPod van prescindir del disc dur en favor de l’emmagatzematge d’estat sòlid: les set generacions de l’iPod Nano (de 2005 a 2012), gairebé totes de format diferent, en què destaca la cinquena, que va ser la primera a incloure ràdio FM, altaveu i una càmera que només feia vídeos però no fotos; les quatre generacions del petit iPod Shuffle (de 2005 a 2010), que ens vàrem prendre de broma perquè no et deixava triar quina cançó escoltar, sinó que te les posava en ordre aleatori i només podies saltar a la següent, i, finalment, les set generacions de l’iPod Touch (de 2007 a 2019), amb què Apple va traslladar al reproductor de música el disseny industrial de l’iPhone.
Al llarg d’aquesta trajectòria, els successius models d’iPod han rebut múltiples canvis. Potser el més destacat va ser l’adopció a partir de la tercera generació del connector Dock de 30 contactes per carregar l’aparell i sincronitzar-lo amb l’aplicació iTunes de l’ordinador. El Dock va donar lloc a l’aparició d’un enorme ecosistema d’accessoris compatibles, alguns d’ells de la mateixa Apple, com l’altaveu estèreo iPod HiFi (encara faig servir el meu!) o un petit sintonitzador de FM que s’intercalava entre el Dock i els auriculars i feia de comandament a distància. Tot i això, la majoria dels complements eren de tercers, des d’altaveus fins a una emissora de FM Belkin per sintonitzar l’àudio de l’iPod amb la ràdio del cotxe.
Apple també va fer servir l’iPod per a una altra mena d’experiments: els de tipus comercial. En diferents moments va vendre edicions especials del reproductor, com les autografiades per Beck i Madonna i les diverses vinculades a U2, començant per la que portava precarregat l’àlbum How to dismantle an atomic bomb (2004) i que oferia un descompte especial per comprar la resta de la discografia digital del grup irlandès. Una operació similar va ser l’iPod edició Harry Potter, que incloïa les edicions en audiollibre dels sis primers títols de J.K. Rowling.
Però segurament l’aposta més rodona d’Apple basada en l’iPod va ser el llançament al CES 2004 d’un iPod (Classic) de la quarta generació amb un color diferent i amb la marca Hewlett-Packard. És una de les poques ocasions en què Apple ha permès que una altra empresa vengui un producte o una tecnologia seva, i comercialment no va ser cap èxit: s’estima que aquell iPod reetiquetat per HP no va superar el 5% de les vendes totals del model. Però va ser una jugada mestra: l’acord especificava que HP –en aquell moment la primera marca mundial de PCs– preinstal·laria l’aplicació iTunes a tots els seus ordinadors personals. D’aquesta manera van tenir el seu primer contacte amb l’univers d’Apple milions d’usuaris de Windows, que aviat van comprar un iPod i potser, més endavant, un Mac o un iPhone.
iTunes va ser també un element fonamental en l’estratègia d’Apple. El programa, inicialment disponible només per a Mac, era l’única manera de gestionar el contingut de l’iPod. Primer eren només les cançons que l’usuari digitalitzava dels seus CD per dur-les al reproductor portàtil. Però a partir de 2003, iTunes va passar a ser també una botiga digital on es podien comprar, a 99 cèntims cadascuna, les cançons editades per les grans companyies discogràfiques. Steve Jobs les va convèncer que desagregar el contingut dels àlbums era l’única manera d’evitar la pirateria. I així va ser: fins a l’arribada dels serveis de streaming, la compra de cançons digitals a tant la peça –protegides per dificultar-ne la duplicació– va ser una de les principals fonts de negoci de la indústria discogràfica. I no només això: l’ecosistema de contingut+botiga+dispositiu va ser repetit per Apple pocs anys després en el món dels smartphones i les seves aplicacions, donant lloc a un negoci molt més lucratiu que està present en la vida quotidiana de la majoria dels humans.
