2 min

La revista Time ha introduït una nova eina d’intel·ligència artificial. Es tracta d’un xat que ha estat alimentat amb una selecció del periodisme de la històrica publicació, més una base de coneixements generals i una part de continguts externs considerats dignes de confiança. La idea, esclar, és limitar la desinformació en les respostes, ni que sigui a costa d’escanyar tant el perímetre de consultes possibles que, segons un usuari que l’ha tastat, el xat ni tan sols sap dir quina és la capital d’Egipte. A partir d’aquí, se li poden fer preguntes i demanar informació, resums, etcètera, sobre les tres últimes persones de l’any escollides per la revista. S’entén que, si se supera aquesta fase pilot, s’ampliarà el corpus.

La revista 'Time' i altres capçaleres en una imatge de recurs.

La perspectiva de poder sistematitzar tot el coneixement generat per un mitjà és engrescadora. Però temo que, si això reïx, sigui la fi de les hemeroteques, tal com les coneixem. Perquè en comptes de posar un terme de cerca i navegar entre dotzenes de resultats per trobar els més rellevants (i detectar, per exemple, les contradiccions entre uns articles i uns altres), ara se’ns oferirà una resposta més tancada i mastegada, que dificultarà saber com s’ha arribat a aquest resultat. Té la part positiva d’estalviar feina mecànica, que és el que se suposa que han de fer les IA, però també en aquesta bugada perdríem un llençol més de traçabilitat i ens condemnaria a fer un acte de fe en el que ofereixi el logaritme. Perquè seria molt temptador corregir la història d’un mitjà i obviar els moments menys encertats. Tot això sona molt distòpic, suposo, però cada cop estic més convençut que una de les principals guerres que es lliuraran les pròximes dècades serà per l’accés a la bona informació que permeti tenir ciutadans crítics. 

stats