Adéu, BlackBerry; ja et trobo a faltar

Fa mesos que pateixo la síndrome dels dos mòbils. Ja ho saben: haver de portar gairebé sempre dos telèfons a sobre perquè algunes coses les has de fer amb l’un i d’altres amb l’altre. No és per allò de separar les trucades particulars de les de feina: els treballadors autònoms no ens podem permetre aquest luxe. En el meu cas és perquè el mòbil amb el qual gestiono les comunicacions, la informació, la difusió, els contactes i l’agenda ja no em serveix per atendre aspectes de la meva vida cada vegada més importants que requereixen un telèfon diferent.

Aquesta dualitat s’ha tornat tan incòmoda que he acabat rendint-me i abandonant el primer dels dos aparells; com potser deveu haver endevinat, és un BlackBerry. I, malauradament per a l’empresa canadenca, no sóc l’únic que els està deixant de banda. Dels 400 milions de smartphones que es van vendre al món durant l’últim trimestre de l’any passat, únicament 600.000 portaven la marca BlackBerry: en canvi, Samsung va despatxar tota soleta 85 milions més d’unitats en el mateix període. Tota una humiliació per a uns dispositius que havien sigut els segons més venuts del mercat mundial. Però això passava fa molt de temps, abans de l’arribada de l’iPhone i els Android.

Fer servir un BlackBerry el 2016 s’ha convertit en una heroïcitat. El telèfon segueix fent les seves funcions bàsiques de manera impecable, fins i tot més eficient que la majoria dels mòbils rivals. És el mòbil preferit de diversos líders polítics i econòmics mundials, des de Barack Obama fins a John Hoffman, el conseller delegat de la GSMA, que sempre diu “Jo gestiono el negoci amb això”, referint-se al seu Q10. Però amb el BlackBerry no es poden portar a terme moltes operacions quotidianes, perquè la quantitat de serveis públics i privats que només són accessibles amb una aplicació privativa per a Android i iOS sembla imparable.

És cert que un dels àmbits que més m’afecta, el dels mitjans de comunicació, està superant el xarampió de les aplicacions mòbils i ha descobert que oferir una bona web adaptada a mòbils resulta més barat i flexible: en el meu telèfon tinc icones d’accés directe a les edicions mòbils de gairebé 70 diaris i revistes digitals, sense haver de dedicar-hi tot l’espai de memòria que ocuparien les seves aplicacions... si existissin. Però amb un BlackBerry no puc, per posar dos exemples, pagar a les botigues amb el moneder mòbil del Banc Sabadell -malgrat que el telèfon té antena NFC de connectivitat per proximitat- ni pagar l’estacionament als parquímetres ApparkB de Barcelona. El penúltim cop ha sigut que WhatsApp i Facebook han anunciat que abandonaran la compatibilitat amb BlackBerry, tot i que a mi no m’afecta perquè no sóc usuari de cap dels dos serveis.

El que m’ha fet decidir a canviar de plataforma mòbil habitual és que per a l’internet de les coses els BlackBerry no existeixen: els nous objectes connectats (pany de porta, termòstat, televisor, altaveu wifi, alarma domèstica, adhesiu per geolocalitzar les teves pertinences, cotxe, rellotge, bombeta...) només es poden controlar amb aplicacions per als sistemes operatius de Google i d’Apple. Si et mantens fidel als BlackBerry t’has de conformar a quedar al marge de la societat digital. I és una llàstima, perquè molts dispositius connectats funcionen gràcies a un software de BlackBerry: el sistema operatiu industrial QNX que impulsa des de centrals nuclears fins a l’electrònica de la majoria dels cotxes actuals.

En realitat existeixen dues possibilitats de mantenir un peu a cada costat d’aquesta escletxa entre els dispositius i els casos d’ús. La més evident és recordar que tots els mòbils BlackBerry, des de l’any 2013, permeten executar aplicacions creades per al sistema Android. El problema és aconseguir-les, perquè el telèfon té accés a la botiga AppStore d’Amazon però no a la Play Store de Google, i són molt pocs els desenvolupadors importants que publiquen els seus títols a la primera. La segona possibilitat és canviar el BlackBerry de sempre per un Priv, un model de la marca que funciona amb sistema Android -inclòs l’accés a la Play Store-, però conservant algunes de les característiques distintives. Però personalment el trobo massa gros, i el resultat de la fusió de plataformes no és gaire reeixit.

Així que porto setmanes intentant decidir quin iPhone o Android ha de ser el meu nou telèfon de diari. No és fàcil. Quan has fet servir un BlackBerry trobes a faltar moltes coses en qualsevol altre smartphone. La més evident, el teclat físic; tant per l’eficiència i la precisió com per les dreceres programables d’accés directe. També el receptor de ràdio FM, que està desapareixent del mercat a marxes forçades. Però sobretot es troben a faltar dues funcions de software. Una és el Hub, la safata d’entrada universal que integra tots els serveis de missatgeria, des del correu electrònic i les trucades fins als xats, passant pels SMS i els missatges privats de LinkedIn i Twitter. Fins i tot pots activar una vista que només et mostra les comunicacions amb els interlocutors que consideres prioritaris. I l’altra és l’agenda de contactes, que recull automàticament en una mateixa fitxa totes les dades de contacte -adreces, telèfons, comptes socials, fotografies de perfil- de cada persona, a més de recordar-te les teves últimes interaccions amb ella i la seva activitat recent a les xarxes. Reproduir aquestes funcions amb altres mòbils és entre difícil i impossible.

He passat de la síndrome dels dos telèfons a la d’abstinència. Ja els explicaré si me’n surto. De moment he posat un ciri a Sant Huawei, a veure si fa més cas que Samsung del meu suggeriment sobre comprar BlackBerry i rescatar-la de l’oblit al qual sembla abocada.