Adéu al ‘minijack’

Actualment bona part dels consumidors que escolten música ho fan amb els seus dispositius mòbils, ja sigui perquè hi tenen guardats els fitxers digitals que han descarregat d’iTunes o BitTorrent, perquè l’aparell té funció de ràdio FM o perquè accedeixen amb ell a serveis d’audició en xarxa com Spotify i Deezer. També és habitual mirar vídeos, i fins i tot pel·lícules senceres, en pantalles de butxaca o en tauletes. Sabent això -i havent vist pel carrer grups de joves que escolten tots amb més pena que glòria la cançó de moda al mòbil del que camina al mig- semblaria lògic que els fabricants de telèfons dediquessin una mica d’atenció a la qualitat dels altaveus que hi posen, dins de les limitacions acústiques d’un aparell tan petit. Malauradament, els que ho fan són excepcions: amb prou feines HTC i Sony s’han pres la molèstia de situar els dos altaveus estèreo un a cada costat de la pantalla. També cal considerar que no sempre és pràctic o respectuós escoltar el so en públic. Per un motiu o altre, doncs, estem condemnats a fer servir auriculars. I aquesta operació serà aviat molt diferent de com és ara.

Generalment connectem els auriculars al telèfon endollant el cable a la presa minijack de sortida. És un format que ja té anys d’història: el connector actual, de 3,15 mil·límetres de diàmetre, és una evolució del jack de 6,35 mil·límetres nascut per a les centraletes telefòniques i que encara trobem en la majoria dels instruments musicals amplificats, com les guitarres elèctriques. En el cas dels telèfons, el minijack no transporta només els dos canals de so, sinó també l’àudio del micròfon de mans lliures, tot i que la retrocompatibilitat permet endollar auriculars sense micròfon. Aquesta presa de sortida estereofònica, com la dels reproductors portàtils tipus Walkman o iPod, també permet connectar el telèfon a un equip de música per escoltar millor el so gràcies a un amplificador més potent i uns altaveus més grossos.

Però un parell de factors fan pensar que el minijack té els dies comptats com a terminal estàndard per connectar auriculars. El primer és de tipus mecànic: la presa d’auriculars ja és en molts casos l’element que determina el gruix del telèfon, i això és un problema per als dissenyadors en un mercat que tendeix cap als mòbils cada vegada més prims. En alguns models, com el Galaxy Note 4 de Samsung, la sortida d’auriculars ja ocupa un regruix que permet al fabricant presumir sobre el paper d’un gruix més baix en el conjunt de l’aparell.

El segon factor és més de caràcter electrònic: cada vegada seran més els fabricants de mòbils que traslladin la sortida d’àudio al mateix connector que es fa servir per carregar la bateria i per sincronitzar les dades amb l’ordinador. En els iPhones d’Apple, l’antic connector Dock de 30 terminals ja transportava el so analògic -per això tants models d’altaveus de sobretaula el fan servir-. Però des de l’iPhone 5 els telèfons de la poma porten un connector específic de vuit terminals anomenat Lightning que transporta el so en format digital, de manera que es poden dissenyar auriculars que s’endollin a aquest connector, equipats amb l’electrònica de conversió que cal per transformar el senyal digital en analògic. S’esperava que la primera marca a fer-ho fos Beats, comprada l’any passat per Apple, però se li ha avançat l’holandesa Philips, amb un model de la gamma Fidelio que porta connector Lightning i així fa innecessària la presa de minijack. A l’altre bàndol, el dels mòbils amb Android, el fenomen no trigarà a arribar: la nova versió Lollipop 5 del sistema operatiu de Google ja inclou la funció USB Audio, equivalent a la d’Apple però mitjançant el connector micro-USB que porten tots els telèfons que no són d’Apple.

La utilització d’aquestes connexions digitals té avantatges, com la possibilitat d’incloure en el cable comandaments de volum i pausa, i la teòrica millora de la qualitat de so. A la banda dels inconvenients: la necessitat d’incorporar en els auriculars els circuits de conversió i la bateria que els ha d’alimentar, tot i que ja hi ha molts models que porten electrònica per a les funcions de cancel·lació del soroll ambiental; i, sobretot, l’abandonament del minijack fins ara universal, en favor de connectors específics que faran que uns auriculars comprats per a un iPhone no serveixin per a telèfons d’altres marques, i també a la inversa. Una forma, doncs, de mantenir captius els clients.

En qualsevol cas, però, els nous connectors digitals d’àudio tampoc tenen garantit el futur. I és que probablement acabaran desapareixent els mateixos cables i els seus connectors: la bateria es podrà recarregar per proximitat via inducció magnètica; les dades es poden sincronitzar mitjançant la connexió wifi, i l’àudio també es pot enviar als altaveus externs per la xarxa wifi -gràcies a dispositius compatibles amb l’AirPlay d’Apple o el Chromecast de Google- o bé als auriculars per Bluetooth, una tecnologia que ja ofereix una qualitat d’audició més que acceptable. En aquestes condicions, pot ser que el vostre mòbil actual sigui l’últim que porti una sortida minijack, i que els pròxims auriculars que compreu -si us agrada la música ho fareu: els auriculars de botó que venen amb els mòbils són cada vegada pitjors- ja funcionin sense fils i siguin una bateria més que haureu de carregar sovint.