‘Reality shows’: cada cop menys realitat i més xou

BarcelonaÀcid sulfúric és un llibre escrit per Amélie Nothomb en què un grup de persones són segrestades en un espai que reprodueix un camp de concentració. Allà són obligades a participar en un reality show (anomenat, com no podia ser d’una altra manera, Concentration ). El programa no consisteix només a viure com un intern en un camp d’extermini, sinó que el públic pot escollir qui vol que sigui assassinat cada dia davant les càmeres. Això provoca reaccions contraposades: d’una banda, hi ha els que el segueixen fidelment cada nit, i de l’altra, aquells que protesten contra la crueltat i la deshumanització de la producció. Però el programa aconsegueix el seu objectiu: que -ja sigui bé o malament- tothom en parli.

La situació que recreava Nothomb en aquesta novel·la és una crítica social portada a l’extrem, però algunes de les propostes de realities que han sorgit últimament demostren que la seva premissa no és tan inversemblant. A partir d’aquest juliol, 30 concursants intentaran sobreviure durant nou mesos a la tundra russa -on les temperatures poden caure per sota dels 50 graus sota zero- en un' reality' anomenat 'Game2: Winter', que ja ha sigut qualificat com “els Jocs de la Fam russos”. L’anunci, a finals de l’any passat, que als concursants els seria permès tot -fins i tot matar o violar- va aconseguir que els mitjans de comunicació se’n fessin ressò a nivell global. La lletra petita, però, clarificava que el programa seguirà les lleis russes i, per tant, si algun concursant comet un delicte serà detingut per la policia. No obstant això, el creador del programa, el multimilionari Ievgueni Piatkovski -que va tenir la idea arran de la seva obsessió amb la sèrie Lost -, sí que ha dit que l’equip del programa no intervindrà per aturar cap tipus de violència.

Destacar sobre la resta

L’auge de popularitat de la 'reality TV' durant els anys 2000 amb programes com 'Survivors', 'Idol' o 'Big Brother' va fer que el gènere s’expandís ràpidament i comencessin a sorgir franquícies internacionals que avui dia segueixen a les nostres graelles. Des del 2003, els Emmy han inclòs una categoria per premiar els programes de telerealitat, i, de fet, l’actual president dels Estats Units, Donald Trump, es va fer famós en part per produir i presentar 'The apprentice', en què diversos concursants competien per tenir l’oportunitat de dirigir una de les múltiples companyies de Trump. Any rere any s’estrenen nous realities amb premisses gradualment més extravagants que pretenen captar l’atenció del públic i que els mitjans se’n facin ressò, i que aspiren a tenir prou èxit per mantenir-se una temporada més a les graelles.

En algunes ocasions, però, la popularitat els arriba massa tard i no pels motius desitjats. És el que li va passar l’any passat a 'Eden', el 'reality' britànic de Channel 4. El programa es presentava com un “experiment social” que consistia a aïllar de la civilització un grup de 23 joves durant un any sencer. Però no va despertar gaire interès -tot i que els concursants van arribar a matar un xai en directe-, i dos mesos després de ser estrenat ja no arribava al milió d’espectadors. Els productors van decidir aturar-ne l’emissió, però el que no es va aturar va ser el reality en si mateix, ja que els concursants van seguir perduts a la península d’Ardnamurchan, a l’oest de les Highlands escoceses, sense que ningú els avisés que les seves desventures ja no apareixien en cap pantalla.

No va ser fins a aquest març que se’ls va permetre tornar a casa i se’ls va explicar que feia deu mesos que 'Eden' s’havia cancel·lat. I la seva reacció en descobrir que el Regne Unit havia votat a favor de sortir de la Unió Europea o que Donald Trump era el president dels Estats Units va rebre l’atenció que els quatre episodis del seu programa no havien aconseguit: ho van publicar 'The Guardian' o la BBC, que ni tant sols havien recollit la cancel·lació del format, i també va aparèixer en un gran nombre de mitjans internacionals que fins aleshores mai n’havien parlat. Actualment, la notícia a The Guardian ja s’ha compartit 32.000 vegades, molt per sobre dels resultats del Brexit (19.314), l’anunci que Theresa May seria la nova primera ministra (7.660) o les eleccions generals que May va convocar el mes passat de manera sobtada (14.794).

Saber divertir i saber avorrir

Enviar un grup d’amish a Nova York, preparar-se per a l’Apocalipsi, clonar mascotes mortes, fer enterraments temàtics segons els gustos del difunt o que un grup de nens recreés El senyor de les mosques enmig del desert... La major part dels 'realities' proposen situacions de partida prou estrambòtiques per, com a mínim, picar la curiositat de l’espectador i fer que, entre la gran oferta de programes a la televisió, decideixi sintonitzar el seu. Però també hi ha programes de telerealitat que aposten per fer el contrari i no buscar l’espectacularització ni el dramatisme, tan habituals en aquest gènere, sinó que s’arrisquen a enfrontar-se amb un dels grans terrors de la televisió: l’avorriment.

'Terrace house' és una sèrie de telerealitat que segueix el format que va iniciar 'The real world' el 1992 i que tant abunda en aquest gènere: un grup de joves va a viure a una casa i ràpidament sorgeixen malentesos, baralles, relacions amoroses complicades... Però 'Terrace ; ningú es baralla a cops de puny després d’una nit de festa desenfrenada en discoteques, ni és arrestat per la policia, sinó que els problemes són molt més corrents, com ara baralles pel sopar o desenganys i decepcions a mesura que els sis es van coneixent millor. De fet, en els primers 25 minuts del primer capítol els concursants es van presentar, un per un, en ordre i en veu baixa i fent una petita reverència mentre els altres els donaven la benvinguda de manera similar. Com diu un article del Huffington Post, “és addictiu perquè és avorrit”.

Al març, a 'Terrace house' li va sortir competència en la seva aspiració de ser el reality show més avorrit, ja que la companyia islandesa Skot Productions va anunciar que emetria en streaming 'Keeping up with the Kattarshians' (un joc de paraules que fa referència a un dels 'realities' estrella de la televisió americana, 'Keeping up with the Kardashians', que ha forjat gran part de la fama i la fortuna d’aquesta família) consisteix a filmar les 24 hores del dia un grup de gats i tot el que fan dins una casa en miniatura. A la pàgina web s’especifica que se’ls neteja i alimenta tres cops al dia, i el programa compta amb l’aprovació de la Societat Protectora dels Gats Islandesa, perquè els animals provenen de protectores i la intenció que té aquesta iniciativa és que, amb el seu nou estatus de celebrities, també trobin amos que els vulguin adoptar. El programa, que acumula més de 23.400 “M’agrada” a Facebook, va ser creat basant-se en la popularitat dels vídeos de felins a internet. Com deia Larra, el públic és capritxós, i si el públic vol gats, tindrà gats.