Dramèdies: quan l’humor remou

BarcelonaPer a algunes comèdies, fer riure no és el més important, però això no les allunya de l’èxit. En l’ampli i heterogeni camp de la ficció internacional, les dramèdies (sèries que combinen drama i comèdia) han guanyat cada vegada més terreny i s’han erigit com un gènere sòlid entre la crítica i el públic serièfil. També etiquetades sota el terme de sadcoms (comèdies tristes), es tracta de ficcions que defugen la diversió per si sola com a nucli i que, a través d’una mirada irònica i àcida, aprofundeixen en temes transcendentals en la societat contemporània. Una de les últimes produccions d’aquestes característiques és This is us, una dramèdia de la Fox que ha irromput amb força entre les nominacions dels Globus d’Or i que arribarà a Espanya l’any vinent. Però aquesta sèrie no és l’única que ha impulsat el gènere als reconeixements de més prestigi i s’ha equiparat amb els pesos pesants de la ficció televisiva contemporània.

Un dels impulsors més recents de les dramèdies va ser Louis C.K. amb Louie, una sitcom agredolça sobre la quotidianitat d’un monologuista divorciat. El seu humor incòmode sobre les misèries del protagonista va trencar amb la idea que les comèdies són només una successió de gags pensats únicament perquè el públic esclati a riure. Louis C.K. va obrir aleshores la porta d’un gènere que el 2012 va desembocar en una de les sèries més representatives de la incertesa juvenil dels últims anys: 'Girls'.

La ficció de Lena Dunham, que al febrer posarà punt final amb la sisena temporada, és un dels exemples més clars que les bromes sobre situacions irreverents poden fer gràcia i, alhora, despertar reflexions interessants al voltant de la recerca de la pròpia identitat. Girls, de la HBO, i més endavant 'Orange is the new black', de Netflix, i 'Transparent', d’Amazon, han donat pas a una abundant collita de dramèdies que, sobretot des de l’últim any, confirmen l’arrelament del gènere.

Una d’elles és 'Fleabag', que s’ha coronat com una de les sitcoms britàniques de més èxit de l’any. La culpabilitat, la solitud i el dol són carn de comèdia en aquesta producció de Phoebe Waller-Bridge, que alhora sacseja els estereotips de gènere a base de diàlegs àcids i personatges extravagants. Netflix també ha donat sortida l’últim any a un gruix considerable de dramèdies. Amb Master of none, Aziz Ansari ha traslladat els estereotips racials i la immigració al territori de les dramèdies a través d’una ficció semiautobiogràfica, un tret que comparteixen la majoria de sadcoms.

'Easy' i 'Love', estrenades el 2016, posen el focus en la sexualitat, la convivència en parella i el pas del temps en un moviment narratiu que oscil·la entre les rialles, l’empatia cap als protagonistes i la certesa que el que passa a la pantalla no queda gens lluny de la realitat.

Totes són sèries que no provoquen grans riallades, però que saben remoure l’espectador i deixar-li un pòsit més enllà del pur entreteniment. Juntament amb altres títols com 'Divorce' i Horace and Pete, les dramèdies han aconseguit fugir d’una superficialitat còmica, fer digeribles els temes més complexos i consolidar un gènere que ha transformat el panorama televisiu contemporani.