Cara a cara: són Snowden o Manning el futur del periodisme d'investigació?

Nova York @page { margin: 2cm } P { margin-bottom: 0.21cm } Gran part de les especulacions que s’han fet sobre el futur del periodisme se centren en el model de negoci a seguir: com es poden generar beneficis que serveixin per pagar a la gent que recopila i difon la informació? Alhora, la irrupció d'internet i el seu poder trencador fa que sorgeixin altres qüestions, igual de profundes, sobre què és el periodisme i en què s'està convertint, quins són els seus trets diferencials i els seus valors. La columna d'aquesta setmana és una conversa, una discussió −en gran part− civilitzada entre dos punts de vista molt diferents sobre com el periodisme ha de dur a terme la seva missió. Aquí teniu la conversa íntegra, però en aquest enllaç en podeu llegir una versió reduïda.

Estimat Glenn,

Tu i jo hem arribat al periodisme des de tradicions ben diferents. M'he passat la vida treballant en diaris que promouen un periodisme agressiu però imparcial, que s'esforcen perquè editors i periodistes deixin de banda la seva pròpia opinió, si no és que els toca escriure a les pàgines d'opinió, clarament identificades com a tal. La teva trajectòria té uns orígens menys imparcials i segueix una tradició militant: primer, com a advocat; després, com a bloguer i columnista, i, ben aviat, com a part d'una nova iniciativa periodística finançada pel fundador d'eBay, Pierre Omidyar. La teva manera d'escriure deixa ben clar quin és el teu punt de vista.

Aquest estiu, en un escrit per a Reuters titulat "De Tom Paine a Glenn Greenwald", el crític de mitjans Jack Shafer aplaudia la tradició del periodisme parcial i el comparava amb el que ell anomenava "l'ideal corporatiu". No anava més enllà ni explicava el significat d'aquesta expressió, però no crec que hi fes referència en un sentit positiu. Henry Farrell, bloguer de ' "mantenen unes relacions polítiques amb els governs que les fan més sensibles a l’hora de publicar −i, per tant, de donar per vàlides− certes informacions", i opinava que el teu nou projecte amb Omidyar representaria una bona alternativa per evitar aquesta mena de relacions.

En la història dels periodistes conscienciats i compromesos als Estats Units, crec que hi ha elements dignes d’admiració, des dels propagandistes polítics i els descobridors d’escàndols, passant pel Nou Periodisme de la dècada dels seixanta, fins als millors bloguers activistes d’avui dia. En el millor dels casos, la seva fortalesa i passió ha aconseguit que es produïssin veritables reformes −sovint, com en l’era progressista de final del segle XIX i principi del XX, gràcies a les "relacions polítiques" dels periodistes amb els governs−. Espero que la cobertura que has fet sobre la incansable vigilància duta a terme per la NSA tingui algun efecte a l’hora de demanar responsabilitats.

Ara bé, el periodisme que practiquen diaris com 'i altres gegants de la comunicació també ha aconseguit grans fites informatives: des de la investigació del Watergate, passant per tortures i presons secretes, fins a la mala conducta de les institucions financeres, i fins i tot, algunes revelacions sobre l’abús de poder perpetrat per la NSA abans que el cas Snowden fos revelat. Aquests són alguns exemples que cal tenir ben presents, però, de fet, se’n poden trobar d’altres gairebé diàriament. Els periodistes que formen part d’aquesta tradició tenen ideologies ben diferents, però les deixen de banda per perseguir els fets −igual que un jutge deixa de banda els seus prejudicis per basar-se només en les proves i la llei− i, així, aconsegueixen produir informacions substancialment creïbles. La premsa generalista ha comès errors −moments en què els grans mitjans s’han mostrat massa crèduls, sensacionalistes o mancats de rigor−, i per aquest motiu se’ns ha censurat justament. Suposo que em diràs que no se’ns ha censurat prou, així que et passo la paraula.

Estimat Bill,

Sens dubte, els periodistes que treballen en mitjans de −i ' certament ho és− han produït reportatges i notícies de gran rellevància en els darrers vint anys. Però crec que ningú pot negar que el model de periodisme que es promou actualment −el fet d’evitar barrejar una visió subjectiva o el que sembla que són "opinions" amb la informació− és incompatible amb el que seria un bon periodisme.

Alhora, aquest model informatiu ha derivat en un periodisme atroç i ha propiciat determinats mals costums que debiliten la professió. Sovint passa que, per tal que no se l’acusi d’haver inclòs la seva opinió en un article, el periodista evitarà qualsevol frase sentenciosa sobre el que realment ha passat i optarà per una opció més covarda i supèrflua del tipus: "Això és el que diuen totes dues bandes i jo no resoldré aquesta divergència ni aprofundiré en el cas". Els representants polítics i institucionals no mereixen res més que ser acusats d’aprofitats i mentiders, ja que saben que poden comptar amb periodistes "objectius" que difondran les seves falsedats sense qüestionar-los −és a dir: informar es redueix a dir "X diu Y", més que no pas a explicar que "X diu Y i això és fals".

Encara pitjor: aquesta manera de coaccionar els periodistes produeix un tipus de periodisme autoanihilador que resulta tan inefectiu com avorrit. No anomenar 'tortura' a la tortura perquè els membres del govern volen que s’utilitzi un eufemisme més suau, o equiparar una afirmació que es pot demostrar que és certa amb una que és essencialment falsa: tot plegat destrueix la passió, la vitalitat, l’energia i l’ànima del periodisme.

I el pitjor de tot és que aquest model es basa en un concepte fals: els éssers humans no som màquines guiades per l’objectivitat. Inevitablement, tots percebem i processem el món a través de prismes subjectius. Què en traiem, de pretendre el contrari?

La diferència més important no és entre els periodistes que tenen opinió i els que no en tenen, perquè la segona categoria no existeix. La clau és saber diferenciar aquells periodistes que honestament aparten la seva subjectivitat i ideologia d’aquells que, de manera deshonesta, fan veure que no en tenen o l’amaguen dels seus lectors.

Encara més: qualsevol tipus de periodisme és una forma d’activisme. Cada elecció periodística deriva, necessàriament, d’unes suposicions altament subjectives −culturals, polítiques o nacionals−, i aquesta elecció serveix als interessos d’una facció o altra. Jack Goldsmith, assessor del departament de Justícia durant l’administració Bush, va lloar el 2011 el "patriotisme de la premsa nord-americana", fent referència a la connivència dels mitjans a l’hora de protegir els interessos i les polítiques del govern dels Estats Units. Això podria −o no− ser un fet digne de mèrit, però en cap cas és objectiu: és més aviat subjectiu i clàssicament "partidista".

Al capdavall, els únics paràmetres que haurien de comptar a l’hora de valorar la tasca periodística haurien de ser la precisió i la veracitat. Personalment, considero que mostrar quins són els teus valors −més que no pas intentar amagar-los− resulta més útil i afegeix valor al periodisme, el fa més honest i digne de confiança. Però cap tipus de periodisme −des del més estilísticament "objectiu" fins al més descaradament esbiaixat− té cap valor si no es basa en fets, proves o dades verificables. Dir que els periodistes obertament parcials no poden fer bon periodisme és fals, de la mateixa manera que no es pot afirmar que el periodisme forçadament objectiu tampoc pot fer-ne.

Estimat Glenn,

No és que cregui que els periodistes hagin de fer veure que no tenen opinió. El que crec és que, com a disciplina professional, han de deixar les seves opinions a part i deixar que els fets parlin per si sols. I és important tenir en compte que això no és només un exercici individual, sinó que forma part d’un acte institucional: els editors criden l’atenció dels redactors en cas que no hagin parat prou atenció a certs fets o arguments contraris que, potser, els lectors volen conèixer.

El fet és que, una vegada que has fet públiques "les teves opinions més subjectives i la teva ideologia política", és natural voler defensar-les i resulta temptador ometre o minimitzar certs fets o contextualitzar determinats arguments de manera que acabin justificant el teu punt de vista. I alguns lectors, sabent que escrius des d’una perspectiva de dretes o d’esquerres, et llegiran amb certa reticència; altres potser et llegeixen de totes maneres sense tenir-ho en compte −per exemple, perquè és un article publicat a ', que és "liberal"−. Realment crec, però, que la majoria de lectors hi confien perquè creuen que hem fet la feina ben feta i que no només ens hem limitat a escriure per defensar algú o alguna cosa. (Una vegada, en una enquesta d’opinió, es va preguntar als lectors de ' si creien que el diari era "liberal"; una gran majoria va respondre que sí. A continuació, se’ls va preguntar si creien que era un diari "imparcial", i una majoria encara més gran va respondre afirmativament. Suposo que m’hi hauré de resignar). Avui dia treballo al reialme de l’opinió, però, com a periodista i editor, no crec que el meu treball consisteixi a dir a la gent què o com hauria de pensar, sinó que es tracta de donar-los la informació que necessiten per tal que prenguin una decisió per ells mateixos. Tens tota la raó quan dius que els resultats d’aquest procés informatiu són menys emocionants que quan es busca crear polèmica. De vegades, el joc net es converteix en una falsa equitat, en un simple eufemisme; però resulta força simplista dir que si no utilitzes la paraula "tortura" estàs sent un covard o intentes encobrir un malfactor. Evidentment, la tècnica de coacció anomenada "el submarí" constitueix una forma de tortura; ara bé, si un periodista n’escriu una descripció ben detallada, fa una llista dels règims polítics terrorífics en què s’ha utilitzat i després obre el debat sobre si aquesta pràctica viola una llei en concret o tot un acord internacional en general, m’és igual si utilitza la paraula o no. Em sento satisfet −i tinc totes les eines necessàries− per treure’n les meves pròpies conclusions.

Si Jack Goldsmith, antic assessor legal de l’administració Bush, va elogiar la premsa americana per la seva "connivència a l’hora de protegir els interessos i polítiques del govern dels Estats Units" −fent servir les teves paraules−, no hi estic gens d’acord. Hem publicat nombroses històries que qüestionen les polítiques i els interessos del govern nord-americà. Però això no era el que Goldsmith volia dir: el que diu és que ' i altres grans mitjans informatius s’escolten el govern i donen importància a arguments com que la publicació de determinada informació pot posar en perill la seguretat nacional −és a dir, que podria provocar morts−. I això és veritat. Quan les autoritats ens demanen que no publiquem una informació, analitzem la situació i després prenem les nostres pròpies decisions. Si no ens convencen els seus arguments, ho publiquem, sovint en contra de la voluntat del govern. Si ens convencen, ens esperem a publicar-ho o eliminem algunes parts de la informació. La primera vegada que vaig haver de fer front a una decisió com aquesta va ser l’any 1997; aleshores, jo era el cap de la secció Internacional i un redactor s’havia assabentat d’un conflicte entre Rússia i Geòrgia, antiga república soviètica, sobre un carregament d’urani altament enriquit que havia quedat oblidat després de la caiguda de la Unió Soviètica. El conflicte suposava una notícia de primer ordre, però quan el periodista va començar a investigar, va descobrir que aquell carregament no era gens segur, que estava disponible per a qualsevol terrorista que volgués comprar-lo i construir una bomba de dispersió. Les autoritats ens van demanar que no publiquéssim la història fins que el material fos localitzat i dipositat en un lloc segur, i així ho vam fer. No ens va suposar cap dilema.

Així doncs: quina política seguiries a l’hora de publicar informació que, segons altres parts, podria posar en perill la seguretat nacional? (Entenc que, en el teu cas, aquesta pregunta no es tracta només d’una hipòtesi). Els deixaries que t’expliquessin els seus arguments per intentar dissuadir-te?

Estimat Bill,

Quan es tracta de manipular una informació, no crec que els periodistes que intenten amagar les seves opinions estiguin menys temptats de fer-ho que aquells que, des del principi, han fet pública la seva ideologia. En tot cas, els que mai han intentat amagar-la tenen més marge de manipulació, ja que el lector desconeix la veritable opinió de l’autor i, per tant, no pot tenir-la en compte quan llegeix l’article.

Per exemple, no vaig saber fins molt després de la invasió de l’Iraq que el corresponsal de 'John Burns estava a favor d’aquesta intervenció militar. Posteriorment, entre el 2010 i el 2011, Burns no només va admetre que havia estat incapaç de preveure tota la destrucció i massacre que provocaria la guerra, sinó que, a més, considerava que els soldats nord-americans que van envair el país eren "àngels celestials" i "alliberadors". Per mi, això el converteix en un militant més que no pas en un periodista, no trobes? Com a lector, m’hauria agradat conèixer abans d’hora la seva opinió sobre la invasió i, així, poder tenir-ho en compte mentre llegia els seus articles.

En la meva opinió, el to suposadament "objectiu" que els grans mitjans i empreses de comunicació fan servir per guanyar-se la confiança dels lectors no és real, ja que aquestes institucions no gaudeixen de la consideració del públic en general. Més enllà de la preocupació que genera la manca d’imparcialitat, la caiguda en picat de la credibilitat dels mitjans prové de fets com la col·laboració amb el govern a l’hora de difondre les mentides que van propiciar la guerra a l’Iraq, o mostrar una clara actitud de servilisme amb els poders polítics dels Estats Units. I tot plegat és encara pitjor si hi afegim aquesta prohibició autoimposada que impedeix que els periodistes analitzin els fets i facin afirmacions sense embuts sobre les paraules i actuacions dels polítics, per por que se’ls acusi de no ser imparcials.

Pel que fa a la qüestió de tenir en compte el perill que la publicació de determinada informació podria suposar per a gent innocent: és evident que els periodistes ho han de sospesar. Però, per mi, la vida de nord-americans innocents no té més valor que la de persones innocents d’altres països, quan haig de decidir què publicar, de la mateixa manera que tampoc tinc un sentiment de lleialtat més intens pel govern dels Estats Units que per qualsevol altre govern del món. Quan Goldsmith elogiava el "patriotisme" dels mitjans nord-americans, estava dient que aquests mitjans donen un tracte de favor als interessos i maneres de fer del govern dels Estats Units.

Algú podria dir que així és com ha de ser; en tot cas, sigui quina sigui la ideologia del periodista, segur que no és "objectiva". És nacionalista, subjectiva i partidista, cosa que reforça el meu raonament: qualsevol forma de periodisme és subjectiu i constitueix una forma d’activisme, fins i tot quan s’intenta que no ho sigui.

No veig cap inconvenient en el procés legal que autoritza la Casa Blanca a examinar treballs periodístics que contenen informacions altament secretes i, d’aquesta manera, poder aconsellar els periodistes sobre com tractar aquestes informacions abans de ser publicades.

De fet, els autors de Wikileaks, defensors a ultrança de la transparència, van consultar la Casa Blanca abans de publicar la informació que tenien sobre les guerres a l’Iraq i Afganistan. Els assessors del govern nord-americà es va negar a col·laborar-hi i, després, encara van tenir l’atreviment de criticar Wikileaks per haver publicat material que, segons ells, no s’hauria d’haver fet públic. Aquest procés previ a la publicació és beneficiós a nivell periodístic, perquè els periodistes haurien de tenir la màxima quantitat d’informació possible abans de prendre cap decisió sobre la seva publicació, però també resulta molt intel·ligent en l’àmbit legal, ja que, emparats per la llei d’espionatge dels Estats Units, qualsevol advocat podria argumentar que la consulta amb les autoritats demostra que la publicació del material es feia amb un interès purament periodístic. Per cada article i reportatge que he escrit sobre l’Agència Nacional de Seguretat −no només a ', sinó a mitjans d’arreu del món−, la Casa Blanca ha rebut un avís per part dels meus editors abans de la publicació de cada peça. En la immensa majoria dels casos, les seves peticions de suprimir informació van ser ignorades, ja que no especificaven quins eren els motius pels quals volien eliminar-la.

L’única objecció que hi faig no és al procés en si mateix, sinó a determinats casos en què, mitjançant aquest procés, s’acaba eliminant informació que s'hauria d’haver fet pública. Sense cap rancúnia per part meva, et confesso que la decisió que va prendre 'de no publicar la història de la NSA sobre Risen-Lichtblau −el 2004, a petició de l’administració Bush− em sembla un dels exemples més vergonyosos, però n’hi ha molts altres.

En essència, crec que el veritable valor del periodisme es basa en una doble missió: informar la gent sobre fets fonamentals de manera acurada i servir-se del seu poder per exercir un control sobre aquells que estan al poder. La meva opinió és que qualsevol norma no escrita que interfereix amb aquestes puntes de llança és contrària al veritable periodisme i que, per tant, s’hauria d’ignorar.

Estimat Glenn,

'Nacionalista', la teva paraula per descriure la "ideologia" de la premsa americana, és una etiqueta que arrossega una càrrega pesada i desagradable. És la part fosca de 'patriòtic' −un adjectiu que, sovint, també s’utilitza de forma simplista−; una paraula que insinua una fidelitat cega i xovinista. Suposo que no l’has fet servir per casualitat, així que jo tampoc puc deixar-ho passar com si res.

El diari ' és internacional en el seu ofici −tenim 31 oficines arreu del món−, amb el seu personal −el nostre director executiu és anglès− i especialment amb els seus lectors. Però, des de la seva fundació, és una empresa nord-americana, i aquesta identitat comporta uns beneficis i unes obligacions. Els beneficis inclouen una constitució i una cultura que, comparades amb la majoria de països del món, afavoreixen la llibertat de premsa. (Aquest és el motiu pel qual, més d’una vegada, els teus editors de ' han volgut col·laborar amb nosaltres en diversos projectes: per emparar-se en la Primera Esmena de la Constitució nord-americana i evitar així les limitacions de llei de secrets oficials britànica). Les obligacions inclouen, sobretot, demanar responsabilitats al govern quan incompleix les lleis, traeix els nostres valors o no compleix amb el seu deure. Hem invertit una gran quantitat d’energia periodística en revelar casos de corrupció i opressió en altres països, però la nostra responsabilitat comença a casa.

Com en qualsevol tasca duta a terme per éssers humans, no sempre aconseguim fer-ho bé del tot i, de vegades, acabem decebent. Els crítics d’esquerres, tu inclòs, es van indignar quan van descobrir que havíem amagat la història de les escoltes secretes de la NSA durant un any, fins que jo, com a editor en cap, vaig estar segur que l’interès públic superava qualsevol risc potencial per a la seguretat nacional. Els crítics de dretes es van enfurismar quan vam publicar la informació l’any 2005. La gent més honesta pot estar en desacord amb aquestes decisions, sobre publicar o no determinada informació. El fet és, però, que la decisió final va ser fruit d’una llarga consideració, un procés difícil fet de manera independent, valorant els riscos i les responsabilitats, i no per "un sentiment de lleialtat amb el govern dels Estats Units".

I, ja que esmentes el cas de Wikileaks, una de les qüestions que més ens preocupava a l’hora de convertir aquells documents classificats en notícies era evitar posar en perill els informadors innocents −que no eren nord-americans, sinó dissidents, intel·lectuals, activistes dels drets humans o civils els noms dels quals apareixien als cables procedents d’altres països−. Per contra, l’actitud de Wikileaks en aquest sentit va ser del tot despreocupada. Segons David Leigh, periodista de ' encarregat de dirigir l’equip que investigava el cas, Julian Assange va dir que: "Si els maten, és perquè s’ho mereixien". (Posteriorment, Assange ho ha negat, però la trajectòria periodística de Leigh en reforça la credibilitat). El directiu de Google Eric Schmidt assegura que Assange li va dir que hauria preferit que no s’haguessin eliminat parts dels cables. Moltes vegades he dit que Julian Assange i Wikileaks haurien de gaudir de les mateixes llibertats de premsa que té 'erò no es pot dir que tinguin el mateix sentit de la responsabilitat.

Canviem de tema?

Pierre Omidyar, el teu nou cap, creu que sap com serà el periodisme del futur i que s’assembla al que fas tu. En una entrevista, Omidyar va dir que "la confiança en les institucions està disminuint" i que "l’audiència vol connectar amb personalitats concretes". Així doncs, està construint tota una constel·lació d’estrelles, de solistes "empesos per la passió", investigadors incansables. Sé que no pots parlar en nom seu, però m’agradaria fer-te algunes preguntes per saber què penses d’aquest nou món.

En primer lloc, existeix un nou clixé sobre el nostre negoci/professió/art que diu que els periodistes d’avui dia s’han de convertir en una "marca" individual. Però el periodisme −especialment en els casos més difícils, com el periodisme d’investigació− es beneficia en gran mesura del suport institucional, incloent-hi el personal tècnic, que sap com treure el màxim profit de les bases de dades, els editors i revisors que reforcen les històries, els dissenyadors gràfics que fan que els temes més complicats siguin fàcils d’entendre i, per descomptat, els advocats, que s’aferren a la llibertat d’informació i a la Primera Esmena per defensar-nos. Durant la cobertura del cas Snowden, tu vas treballar amb tota l’estructura institucional que et proporcionava ' i, durant un període de temps molt curt, la de 'n aquesta nova aventura que ara emprens: què canvia? O es tracta només d’una altra institució periodística amb un altre nom?

En segon lloc, en una entrevista amb el meu col·lega David Cay Johnston vas dir que la cobertura informativa que es fa dels governs i altres institucions canviarà radicalment a causa de la permeabilitat dels continguts digitals. Els governs i les empreses depenen de grans quantitats d’informació que guarden com tresors. Segons les teves paraules, només cal tenir-hi accés i una consciència trasbalsada per crear un Edward Snowden o un Bradley Manning. Però crec que encara cal una cosa més: la voluntat d’arriscar-ho tot. Manning ha estat sentenciat a 35 anys de presó per les filtracions de Wikileaks, i Snowden afronta tota una vida a l’exili. Les mateixes eines digitals que faciliten les filtracions també fan més fàcil que t’enxampin. Aquesta és una de les raons per les quals, crec, la immensa càrrega de responsabilitat que suposa el periodisme d’investigació només és assolible per a alguns periodistes, aquells que cultiven les seves fonts de confiança durant mesos o fins i tot anys, i no per a algú que és dins el sistema i que, de cop i volta, decideix confiar un llapis USB ple de secrets nacionals a algú que ni tan sols coneix. Realment creus que persones com Snowden o Manning representen el futur del periodisme d’investigació?

I, per acabar, creus que el Nou Projecte de Pierre Omidyar serà un monocultiu polític o hi haurà més Glenn Greenwald de dretes a bord?

Espero la teva resposta.

Estimat Bill,

Per entendre el que vull dir amb 'nacionalista', analitzem el tema que hem debatut fins ara: la decisió de ' (NYT) de no utilitzar la paraula 'tortura' per descriure les tècniques d’interrogatori utilitzades durant el mandat de Bush. Tu dius que l’ús d’aquesta paraula resulta innecessari perquè ja descrius les tècniques utilitzades amb detall. D’acord: però el NYT −juntament amb altres mitjans− no s’hi va pensar a l’hora de fer servir la paraula 'tortura' quan descrivien les tècniques que feien servir altres països contra els Estats Units. Això és el que vull dir quan parlo de "nacionalisme": fer tries periodístiques que convenen als interessos del govern nord-americà.

I no faig servir la paraula de manera pejorativa −almenys, no del tot−, sinó simplement de forma descriptiva. Això demostra que tot periodisme té el seu punt de vista i un conjunt d’interessos que vol promoure, encara que s’esforci per dissimular-ho.

Pel que fa a la diferència entre Wikileaks i el NYT: ja fa temps que ' −juntament amb el NYT− manté una amarga relació d’enemistat amb Assange −ara que ja han tret tot el profit que podien dels documents que els va proporcionar−, així que, personalment, no donaria per garantida la seva credibilitat sobre què s’ha dit o no en una conversa privada. Pel que he vist fins ara, ni Assange ni Wikileaks tenien cap intenció de posar en perill gent innocent, sinó més aviat el contrari: sempre han tractat d’eliminar el nom de persones innocents i han intentat col·laborar amb la Casa Blanca abans de fer pública la informació −fet que sempre s’ha negat des de Washington de manera inexcusable−. Encara més: l’única vegada que s’ha posat al descobert una gran quantitat de documents oficials que encara no s’havien editat −per eliminar-ne dades que poguessin suposar un perill per a altra gent− va ser, irònicament, quan el periodista que tu mateix cites −i no un d’associat a Wikileaks− va publicar en un llibre la contrasenya d’accés a aquests documents.

Però anem al gra: si és veritat −que no ho crec− que la política de transparència a ultrança de Wikileaks pot derivar en filtracions excessivament perilloses, la posició excessivament còmplice del NYT i altres mitjans de comunicació amb el govern dels Estats Units també genera un tipus de periodisme perjudicial. No va ser Wikileaks qui va omplir la seva portada de "notícies" que proclamaven els arguments oficialistes sobre l’existència d’armes de destrucció massiva i els vincles de Saddam Hussein amb Al-Qaida, tot plegat per justificar una guerra atroç a l’Iraq. Tampoc és Wikileaks qui proporciona l’anonimat a membres de l’administració perquè difonguin una mitologia gloriosa sobre els nostres líders o, per contra, difamin amb impunitat el nom d’aquells que són crítics amb el govern.

No és Wikileaks qui publica acusacions desproporcionades i incendiàries sobre els informadors americans sense tenir-ne la més mínima prova. I no va ser Wikileaks qui va deixar que el president George Bush fos reelegit, tot i que se sabia −però es va amagar− que la seva administració els estava espiant exactament de la manera que la llei prohibeix.

Pel que fa a la meva nova aventura periodística amb Pierre Omidyar: encara estem desenvolupant el projecte per saber quina forma tindrà, com estarà estructurat, etc., així que encara no puc dir-ne gran cosa. Tanmateix, intentaré respondre alguna de les teves preguntes.

Estem absolutament convençuts que els editors tenaços i amb experiència són indispensables per dura a terme un bon periodisme, així que la nostra intenció és aconseguir-ne tants com puguem. La feina dels editors és aconseguir el màxim nivell de precisió, verificar els arguments més importants i ajudar els periodistes perquè facin les tries més justes, evitant perjudicar els innocents.

Allò que els editors no faran és imposar normes estilístiques obsoletes, o apagar la veu i la passió que fan únics els periodistes, o impedir que es facin afirmacions sentencioses quan els alts càrrecs públics abusen del poder, o imposar eufemismes suggerits pel govern en lloc de fer servir paraules clares i directes, o donar un tracte de favor a les exigències del govern de suprimir certes informacions de documents oficials. En resum, els editors haurien de promoure i fer possible un tipus de periodisme vigorós, agressiu, contestatari i basat sempre en els fets, i no pas fer de barrera per suprimir o neutralitzar el periodisme.

La nostra intenció és tractar les informacions de les faccions més poderoses amb escepticisme, no amb reverència. Les declaracions oficials suposen el punt de partida per investigar −"El portaveu A ha dit avui que X, Y i Z: a veure si és veritat"−, i no una simple cantarella per omplir els textos −"X, Y i Z, ha dit avui el portaveu A".

Sobre les fonts d’informació: de debò que no entenc la distinció que creus que hi ha entre Snowden i altres fonts més tradicionals.

Snowden va recórrer a diversos periodistes que treballen en alguns dels diaris més respectats del món. No ens vam trobar un "llapis USB" a sobre de l’escriptori i prou: vam treballar durant força temps per construir una relació de confiança i per desenvolupar un marc de treball que ens permetés informar sobre aquest material. Quina diferència hi ha entre això i el que va fer Daniel Ellsberg’s a la dècada dels setanta, quan va proporcionar els papers del Pentàgon a '?

Un cop dit això, exposes un qüestió molt important i interessant: els perills que es plantegen a les fonts. Deixa’m dir-te, però, que no són només Manning i Snowden els que han de fer front a llargues condemnes de presó i a la persecució de la justícia. Altres informadors nord-americans que van recórrer a mitjans de comunicació més tradicionals −com Tom Drake i Jeffery Sterling, per exemple− també afronten llargues condemnes delictives dictades per un govern que, com molt bé va dir James Goodale, exassessor general del teu diari, s’ha mostrat més venjatiu amb la premsa i la informació que cap altre govern des de l’administració de Richard Nixon.

La presó és una amenaça ben real, fins i tot per a periodistes que formen part d’aquest procés, com el periodista del NYT i guanyador del premi Pulitzer Jim Risen.

Propiciat i cultivat deliberadament, aquest clima de por ha fet que el procés de recollida d’informació estigui en "punt mort", tal com assenyala la reportera de la revista ' Jane Mayer. Diversos periodistes especialitzats en seguretat nacional del NYT, com Scott Shane, han fet diverses advertències en aquest sentit: les fonts ara tenen por de parlar i fer servir els canals d’informació tradicionals per culpa de l’agressiva política de l’administració Obama. La vigilància, gairebé omnipresent, agreuja encara més el problema, ja que la recopilació de tota la informació digital (') fa que sigui gairebé impossible que un periodista i la seva font es comuniquin sense que el govern ho sàpiga.

O sigui que sí: juntament amb les noves tecnologies, que augmenten el grau de privacitat de les comunicacions, opino que informadors com Manning i Snowden, innovadors i valents, són determinants si volem avançar entre tanta foscor i aconseguir aclarir una mica la situació en què ens trobem. Informar sobre les il·legalitats comeses en secret per un govern no hauria de suposar un acte de valor extrem, ni tampoc hauria de requerir una força de voluntat extrema per arriscar-se a anar a la presó durant dècades −o tota la vida−. Però és així. I aquest és un problema immens per a la democràcia, un repte que hauria d’unir tots els periodistes per combatre’l. Defensar les llibertats de premsa més bàsiques als Estats Units suposa un estímul indispensable per a la nostra empresa.

Sobre si el nou projecte serà ideològicament homogeni, la resposta és: "Absolutament no". Volem comptar amb qualsevol persona que cregui en el periodisme combatiu i l'apassioni, sense tenir en compte quina és la seva ideologia política, i ja hem contactat amb diversos periodistes conservadors que encaixen en aquest perfil −i em refereixo a conservadors de debò, no al tipus de conservadors que hi ha a la Costa Est dels Estats Units, com David Brooks, per exemple−. El nostre ideari principal és assolir un periodisme fiscalitzador, que demani responsabilitats i es basi en fets rigorosament contrastats.

Estimat Glenn,

El teu aparent menyspreu per David Brooks resulta revelador. Entenc que, al teu parer, allò que l’invalida com a "conservador de debò" és que anteposa la raó a la passió i que, de vegades, és capaç de trobar-hi un terme mitjà. Igual que Lenin menyspreava els liberals, igual que el Tea Party odia els republicans moderats, sembla que el teu menyspreu més esmolat va dirigit a la moderació, a aquells que busquen l’entesa. Fes una ullada al panorama que ofereix Washington avui dia i ja em diràs si funciona.

Evidentment, estem d’acord que l’afecte del govern nord-americà per la llei d’espionatge i la seva promptitud a l’hora d’enviar a la presó els periodistes que protegeixen les seves fonts d’informació han creat un clima d’allò més advers per al periodisme d’investigació. Tots dos estem d’acord que aquesta situació és deplorable i perjudicial per a la democràcia.

Hi ha altres qüestions en les quals coincidim, però l’objectiu d’aquest intercanvi no era trobar els punts en comú. Així doncs, abans d’acabar, m’agradaria tornar parlar una vegada més del tema que més ens fa discrepar.

Tu assegures que "tot periodisme té el seu punt de vista i un conjunt d’interessos que vol promoure, encara que s’esforci a dissimular-ho". Per tant, no serveix de res intentar ser imparcial −he evitat utilitzar la paraula 'objectiu', que suggereix un estat utòpic de veritat absoluta−. A més, exemple rere exemple, sempre que els mitjans de masses hi estan implicats, tu, Glenn Greenwald, estàs convençut de conèixer quins són aquests interessos. Segons tu, no hi ha res d’innocent en aquest joc net aparent, en aquesta determinació de deixar que sigui el lector qui decideix: darrere sempre s’amaga un servilisme esclavitzat dels mitjans per part de les forces polítiques.

Jo crec que la imparcialitat és una qualitat del periodisme per la qual val la pena lluitar, fins i tot si no s’aconsegueix del tot. Crec que, en la majoria dels casos, aquesta aspiració de ser imparcial t’acosta a la veritat, perquè t’imposa la disciplina de verificar tots els pressupòsits, incloent-hi els teus. I aquesta disciplina no apareix del no-res. Crec que el periodisme que sorgeix d’una posició ideològica públicament declarada té menys probabilitats d’arribar a la veritat, i que ho tindrà més difícil a l’hora de convèncer aquells que encara no n’estan convençuts −prova A: el canal de televisió Fox News−. I sí, és més probable que els escriptors manipulin les proves quan es tracta de justificar una ideologia públicament declarada que no pas si aquesta ideologia és privada, perquè és l’orgull, el que està en joc.

Tens raó quan assenyales que aquesta fixació per ser imparcials és un criteri periodístic relativament nou en els mitjans nord-americans. Un lector que busqui als arxius dels diaris −fins i tot de ', no haurà d’anar gaire enrere en el temps per trobar aquesta mena de periodisme obertament parcial que tant defenses. Aquest periodisme té l’"ànima" que tu anheles, però temo que, per a qualsevol lector modern, aquest discurs pot sonar una mica com un sermó.

Necessitem un periodisme que sigui imparcial, ara més que mai, perquè vivim en un món on els mitjans de comunicació depenen de les seves afinitats, on els ciutadans poden construir −i ho fan− caixes de ressonància per difondre les seves idees. En aquest context és massa fàcil sentir-se "informat" sense topar mai amb informació que qüestioni els nostres prejudicis.

Al principi d’aquest intercanvi destacaves que, segons les enquestes, l’audiència nord-americana té un mal concepte dels mitjans informatius. I afegies −basant-te en proves que no he pogut trobar enlloc− que aquesta manca de credibilitat deriva d’una "clara actitud de servilisme amb els poders polítics". De debò que ho creus així? Per mi és més lògic pensar que la pèrdua de prestigi dels mitjans nord-americans −una categoria que inclou de tot: des de ' fins als diaris locals que publiquen temes menors− s’explica perquè gran part de la informació que ofereixen és trivial, plana, sensacionalista, redundant i, efectivament, ideològica i polèmica.

Deixaré que diguis l’última paraula i després donarem pas als comentaristes, si és que n’hi ha cap que hagi llegit fins aquí.

Glenn, et desitjo molta sort en aquesta nova aventura, que espero que motivi altres multimilionaris a invertir en el periodisme. Tot i que no m’ho has demanat, et donaré un consell. En aquest intercanvi no has dit gairebé res sobre ' que no haguessis dit abans a les pàgines del diari −encara que amb un llenguatge menys contundent−. Ser crític amb un mateix i saber rectificar no és divertit −jo mateix he hagut de fer-ho un munt de vegades−, però són actituds tan importants per al periodisme com ho és la imparcialitat, i constitueixen una reverència a la veritat. La humilitat és tan preada com la passió. Així doncs, el consell que et dono és: aprèn a dir "ens vam equivocar".

Estimat Bill,

Només un parell de coses, molt breument.

El meu "menyspreu" per David Brooks es basa en tots els seus anys fent campanya i venerant una classe política elitista que no ha produït res més que corrupció i un fracàs administratiu d’allò més miserable. No hi veig res de moderat, en ell. Només volia dir que, si voleu presumir de tenir conservadors escrivint per al vostre diari, Brooks no seria el millor exemple.

Crec que has jugat amb el significat de les paraules a l’hora de resumir el nostre debat. La meva visió del periodisme inclou necessàriament tant la imparcialitat com un seguiment rigorós dels fets. Considero, però, que aquests valors s’aconsegueixen sent honest amb un mateix i reconeixent que cadascú té les seves pròpies idees preconcebudes i el seu propi punt de vista; no cal adoptar un to fals i condescendent i fer veure que no es té una posició ideològica concreta, perquè això dibuixa una imatge dels periodistes que no és real, com si estiguessin per sobre de qualsevol judici i fossin aliens a qualsevol lleialtat a determinats poders −característiques que predominen en el món dels que no són periodistes i dels temuts "partidistes".

Existeixen tot tipus de prejudicis polítics i culturals que impregnen la visió institucional i la metodologia informativa de 'i que, a més, són totalment subjectius i qüestionables. I, exceptuant-ne algunes honroses excepcions, ja sigui per com va ser ideat o per qualsevol altre motiu, ' ha servit durant molt de temps als interessos de les elits i dels més poderosos. La informació que produeix no és menys partidista, subjectiva o opinant que la de tots els nous periodistes i mitjans que, sovint, menysprea de manera tan condescendent.

Gràcies per les teves paraules i per aquest intercanvi tan estimulant. T’ho agraeixo.