La1 ha recuperat 59 segundos, el programa de debat on la gràcia de la discussió és sintetitzar les intervencions en menys d’un minut. Gemma Nierga afronta aquesta nova etapa on el més característic del format continuen sent els micròfons que s’enfonsen a la taula fins a desaparèixer quan s’ha esgotat el temps i deixen l’interlocutor vocalitzant sense que el sentin els espectadors. Dijous a la nit, el dia de l’estrena, el convidat principal era Óscar Puente, el ministre de moda amb la cartera de Transports i Mobilitat Sostenible.
Una selecció d’analistes van succeint-se per la taula de debat i participen d’entrevistes i discussions. L’estricte control del temps garanteix l’agilitat. Els temes del primer dia estaven ben escollits perquè posaven el focus en l’actualitat social i política a través de reflexions honestes. En una època en què les inèrcies mediàtiques es dediquen a construir falses polèmiques per polaritzar l’audiència, s’agraeix que la televisió tingui la maduresa d’aprofundir més que no pas crispar. L’essència del servei públic. Gemma Nierga és bona fent entrevistes. Des de l’amabilitat, fa preguntes curtes que van al moll de l’os sense preàmbuls. El programa s’ajuda de vídeos amb narrativa sarcàstica i permet que el públic assistent al plató també faci preguntes en moments puntuals. No sempre es té l’oportunitat de veure un ministre responent consultes de la ciutadania. Això sí, el programa va ser condescendent a l’hora de burxar-lo. Quan Nierga li va preguntar al ministre per les polèmiques que havia provocat, van obviar les que havia mantingut amb Milei i que van abocar el govern a un conflicte diplomàtic amb l’Argentina.
Pocs minuts després de començar, Nierga ja li deia al ministre: “Voy a pedir que le suban el micrófono otra vez porque no me ha acabado de contestar”. Més tard, li consultava: “¿Quiere más tiempo para seguir hablando de Junts?” La interrupció brusca pot ser delicada. Sap greu tallar els aclariments d’un ministre a la ciutadania, però, d'altra banda, les normes són les normes.
En la primera edició, 59 segundos va recuperar un dels seus participants històrics, Pedro J. Ramírez, i el joc que li van proposar tenia un enginy enverinat. El van convidar a enfrontar-se a les seves opinions de vint anys enrere recuperant unes imatges on el periodista sostenia que el matrimoni homosexual no es podia dir matrimoni perquè anava en contra de la Constitució. Pedro J. va haver de gastar molta saliva i molt més d’un minut per sortir de l’atzucac.
Vist ara, el programa permet fer una reflexió més global i amb una dimensió gairebé filosòfica. Quan 59 segundos es va estrenar fa vint anys, sintetitzar un debat en intervencions de 59 segons semblava una proesa, una bogeria i un caos de micròfons molt estressant. Avui, en l’era de la impaciència, els impactes, la sobreestimulació de l’espectador, la condensació de la informació i les dificultats de concentració, un minut és gairebé una eternitat i, enmig de tanta agitació social, els torns de 59 segons són una oportunitat prou relaxada de mantenir una conversa amena.
