El 30 minuts de diumenge explicava el projecte del president d’El Salvador, Nayib Bukele, per acabar amb l’alt índex d’homicidis al país. Ha engegat un setge contra les maras, les bandes de criminals de carrer que han portat el país a ser un dels més violents del món. Bukele ha fet construir un Centre de Confinament del Terrorisme, el Cecot, amb una capacitat per a quaranta mil interns. De moment n’hi ha uns dotze mil de tancats i s’espera omplir la resta de places amb l’establiment diari d’unes cotes fixes de detencions. El reportatge, d’una productora francesa, alerta que l’oportunitat de gravar dins del centre penitenciari forma part d’una operació de propaganda política de Bukele. El govern salvadoreny va convidar cinc equips de televisió, un de cada continent, per exhibir al món l’eficàcia penitenciària i les noves polítiques de seguretat ciutadana. Val la pena recuperar-lo per la potència del relat, els testimonis i la denúncia sobre la vulneració de drets humans.
A Contra les ‘maras’ hi ha aspectes que posen en evidència com el govern cedeix imatges que imiten el format del reality televisiu per persuadir els espectadors. Se’ns mostren els exteriors del Cecot des d’un dron. Centenars de militars formats i una exposició de tota la varietat de vehicles de l’exèrcit. Alguns plans detall, en contrapicat per fer-ho més èpic, mostren les armes dels soldats. A continuació, la càmera ensenya desenes de membres de maras baixant d’un autocar i ingressant a la presó en un espectacle perfectament coreografiat. La càmera corre al costat dels detinguts i s’integra en la seva filera per ensenyar-ho en pla subjectiu. Al seu voltant, infinitat de membres dels cossos de seguretat armats fins a les dents ho controlen, en una exhibició de força organitzada al mil·límetre. L’ingrés a la presó, com si fos l’entrada de centenars de concursants en un reality, és filmada amb múltiples càmeres que permeten visualitzar la majestuositat de les instal·lacions, el poder policial i els presoners, tots vestits igual: calçons blancs i lligats de mans i peus amb cadenes. Corren tots al mateix ritme, mantenint la distància exacta entre ells. Una catifa humana immensa a vista d’ocell recorda les fotografies de Spencer Tunick. Mostren com els distribueixen en cel·les i com queden emmagatzemats en lliteres, en unes escenes que recorden El juego del calamar. Fins i tot veiem com se’ls obliga a cantar, com si fos una prova més de la ficció coreana. La realitat imita la ficció, hi aplica els codis del llenguatge televisiu. El Cecot és la dura realitat, però ens la venen embolicada com un reality televisiu per transmetre aquesta sensació de control i hipervigilància associada a aquest format.
Al final del reportatge veiem l’altra cara. L’espectacle de Miss Univers promogut pel president per exportar la imatge de país paradisíac. Un nou gènere televisiu sexista i caduc on s’utilitza el cos de les dones com a reclam. Bukele apareix com un heroi enmig del xou. El magnífic reportatge mostra com El Salvador utilitza posades en escena pròpies de la televisió per vendre la suposada nova realitat del país.
