L’escriptor Salman Rushdie ha concedit la primera entrevista televisiva des que va ser víctima d’un greu atac, l’agost del 2022. Un home li va clavar més de quinze ganivetades quan participava en un festival literari a prop de Nova York. Es consumava la fàtua que va proclamar l’aiatol·là Khomeini el 1989 per com va representar Mahoma i l’Alcorà a Els versos satànics. Una condemna a mort que el va perseguir durant més de tres dècades i de la qual es va salvar tot i l’acarnissament del criminal. Rushdie ha perdut l’ull dret i té seqüeles de les ferides. I ara promociona Knife, el llibre que ha escrit per parlar d’aquest fet.
Anderson Cooper li va fer l’entrevista en el llegendari 60 minutes de la CBS. Prop de seixanta anys en antena, els diumenges a la nit, mantenint-se entre els deu programes més vistos dels Estats Units. Va ser una conversa breu, de tretze minuts, i el periodista va voler centrar-se en l’atac. Va remuntar-se al somni que va tenir l’escriptor un parell de dies abans, pressentint l’agressió. Cooper aprofundeix en com es van desenvolupar els fets: el moment que Rushdie va veure un home de negre acostant-se a l’escenari, la intuïció del que estava a punt de succeir i la sensació que el passat es feia present de manera sobtada. Rushdie subratlla que van ser vint-i-set segons d’acarnissament contra ell, i el periodista fa un experiment colpidor. Li anuncia: “Això són vint-i-set segons”. I agafa el cronòmetre del mòbil i deixa que passin en silenci. Rushdie i Cooper queden asseguts cara a cara sense dir-se res, esperant que corri el temps. Sembla una eternitat. A la televisió no estem acostumats a les pauses ni a l’absència de paraula. La idea té alguna cosa d’atroç i de poètica a la vegada. És contundent i sensible alhora. Resulta una mica torbadora, perquè dins del nostre cap ens estem imaginant les punyalades. Periodísticament també posa èmfasi en el rigor de la dada, en la durada dels fets. Vint-i-set segons ens poden semblar molt poc però viscuts des de l’absoluta consciència del pas del temps poden fer-se molt llargs. Quan el cronòmetre s’atura, Rushdie diu: “Això és mig minut d’una extraordinària intimitat. Quan la vida es troba amb la mort”. Cooper li pregunta per les seves sensacions en aquell moment: “No vaig tenir cap revelació més enllà d’adonar-me que no hi ha cap revelació. Ni cants celestials ni les portes del cel”, comenta amb un cert sarcasme. Sorprèn una mica com entren en el detall de les ferides. El presentador, després, continua interessant-se per l’assassí, de qui Rushdie no vol escriure ni pronunciar el nom i, en unes imatges passejant per Central Park amb el periodista, explica les seqüeles que li han quedat a nivell físic i psicològic. Confessa que sent més a prop la presència de la mort. Cooper li consulta si creu que ha arribat el final d’aquesta història que va començar el 1989. “Espero que sigui l’últim gir. Però no ho sé. Ja t’ho diré”. Per als que som de les generacions que recordem l’escàndol inicial d'Els versos satànics, aquesta entrevista del 60 minutes també és com si el passat ens tornés a visitar.
