25 anys d’‘Els Soprano’ (i per què la consideren la millor sèrie de la història)

BarcelonaEra un 10 de gener del 1999 quan Toni Soprano apareixia per primer cop a la pantalla i ens submergia en la seva caòtica vida de mafiós aclaparat i amb problemes d’ansietat, al Newark del tombant de segle. Vint-i-cinc anys després, la sèrie és considerada com la millor de la història segons diverses publicacions i viu uns moments de dolç renaixement. Analitzem quins són els deu factors que han convertit Els Soprano en immortals.

1. La factura

La rivalitat entre cinema i sèries és absurda, però en tot cas el duel va començar aleshores, pel xoc que va comportar veure a la petita pantalla una ficció seriada amb una factura tan cuidada. La posada en escena feia servir recursos que generalment només es feien pensant en la sala gran. El creador David Chase, per exemple, ha citat Federico Fellini com a influència i certament les escenes oníriques poden remetre al director italià. La sèrie inclou, a més, un munt de referències al mateix cinema de gàngsters, en especial a la trilogia d’El Padrí.

2. Salut mental

A la temporada 2, episodi 6, Toni Soprano seu davant la seva terapeuta i, emprenyat, li diu: “Tinc el món agafat per les pilotes i no puc evitar sentir-me com un merdós perdedor”. Aquest esquinçament entre l’exterior i l’interior és el gran motor de la sèrie, que va posar en un primer pla qüestions com la salut mental o la síndrome de l’impostor molt abans que es convertís en un dels temes que defineixen l’audiovisual del segle XXI. Les denses converses del capo mafiós amb la mel·líflua però ferma doctora Melfi permetien aturar un moment l’acció per endinsar-nos explícitament en les turbulències mentals del protagonista.

3. El gegant Gandolfini

L’acumulació de talent actoral de la sèrie està fora de tota discussió i el nom de James Gandolfini brilla amb llum pròpia. Es tractava d’un nom relativament desconegut que va aflorar gràcies a Els Soprano. Després van venir papers notables en films com In the loop, On viuen els monstres o Zero dark thirty, on explotava el seu caràcter temperamental i la presència física poderosa (però que alhora irradiava un fons de bondat i puresa). La mort el va atrapar prematurament, en forma d’atac de cor als 51 anys, i encara va engrandir més la llegenda.

4. Esclata l’autoria televisiva

A finals dels 90, la majoria de sèries eren de consum immediat, que tan sols pretenien clavar tres quarts d’hora els espectadors a la pantalla, per endossar-los com més anuncis millor. Els creadors d’aquests productes només eren coneguts en comptades excepcions –Expedient X, Twin Peaks– fins que amb l’arribada d’Els Soprano el nom de David Chase, que ja havia deixat la seva empremta a la ficció de culte Doctor en Alaska, va ser saludat amb els mateixos honors que un creador cinematogràfic. I va fonamentar la divisió clàssica, que encara dura, segons la qual la persona més important en una pel·lícula és el director, però en el cas de les sèries sol ser el guionista.

5. Shakespeare

En la superfície, Els Soprano és una comèdia negra sobre un cap mafiós acompanyat d’uns lloctinents no especialment espavilats que és incapaç de posar en solfa la seva pròpia família, començant per la seva monstruosa mare. Però, alhora, podria ser una adaptació (molt) lliure d’El Rei Lear de Shakespeare. I, de fet, molts dels temes del dramaturg anglès –començant per la burla a la distància entre les aparences i la realitat dels poderosos– estan presents en els guions. Es tracta de les qüestions universals shakespearianes que, un quart de segle després, podem trobar de nou en la sèrie contemporània de més èxit, Succession.

6. Masculinitat qüestionada

Difícilment Els Soprano entraria en cap cànon feminista, però sí que és una sèrie on hi havia una crítica explícita i evident als rols de gènere i les disfuncions que creen. Les dones a Els Soprano són personatges amb tant volum com els seus homòlegs masculins. I les situacions d’abús constant i masclisme que pateixen no apareixen en cap moment glorificades. A més, sobresurt el personatge de la doctora Melfi, l’ordre enmig del caos, que intenta endreçar la ira primigènia d’un Toni Soprano incapaç de dominar els seus impulsos.

7. Nihilisme vigent

El llistó moral de Toni Soprano es troba a ben pocs centímetres de terra i, tanmateix, és un personatge que va generar enormes dosis d’empatia. La seva complexitat moral –extensible a la resta del dramatis personae– era part de l’atractiu. Aquest nihilisme tal volta explica que la sèrie, passat ja un quart de segle, hagi interessat ara a la generació Z. En pandèmia, la sèrie va experimentar un 122% d’augment en els visionats al Regne Unit. I als Estats Units directament va doblar l’audiència, segons dades d’HBO. Les cerques a Google es van triplicar. És, per tant, dels pocs títols que han aconseguit fer el salt generacional amb èxit.

8. L’aposta pel prestigi d’HBO

La televisió va ser vista durant prou dècades com la caixa tonta, però HBO va trencar aquesta noció. El fet de ser un canal de pagament li permetia actuar amb una llibertat desconeguda per a les televisions en obert, subjectes a una regulació molt més forta i la pressió dels anunciants per no tocar temes controvertits. El racisme, les paraulotes, la nuesa, les escenes sexuals, la violència explícita... la sèrie va saber desafiar totes i cadascuna de les regles que regien en el sistema tradicional de la televisió per ones.

9. Drama o comèdia?

Tot i que formalment és un drama, i com a tal competia en els premis que separen les comèdies a banda, l’humor és un dels elements indissociables d’Els Soprano i, de nou, va obrir un camí que sèries com l’esmentada Succession o Breaking Bad també van recollir. Rere els conflictes agudíssims d’una família disfuncional hi havia sortides de to tan estrafetes que l’única reacció possible era riure nerviosament, ni que fos com a defensa. En aquest sentit, Chase va alterar l’statu quo del moment, que dictaminava una fractura molt més clara entre comèdia i drama.

10. I aquell final

(Atenció, espòiler). L’arribada del final de la sèrie es va viure amb una anticipació històrica. L’última temporada estava partida en dos trams, amb episodis més llargs... tot estava pensat per generar expectació i va marcar tendència per a la resta de títols de gran pressupost que van seguir després. Un tall a negre sobtadíssim va deixar esmaperduts milions d’espectadors. En va seguir un debat acalorat sobre què significava aquella interrupció. El consens general és que s’havia volgut filmar la mort de Tony Soprano, assassinat davant la seva família, amb un plànol subjectiu. Poques vegades un pla negre ha estat tan intens.