15 anys del 'Polònia' en 15 moments clau

Any 1988. Toni Soler és redactor de l'Avui. Manel Lucas ho és de RTVE. Els dos periodistes coincideixen en la campanya del 1988 i maten les estones mortes amb imitacions de Raimon Obiols. També a RTVE, presentant en aquest cas un informatiu al costat de Susanna Griso, hi ha Queco Novell. En alguna campanya, Novell s'ha afegit sovint a les petites gresques típiques de l'autobús electoral, tornant cap a casa, en aquest cas seguint els polítics convergents. Els tres encaixen i comencen a tramar la unió de l'humor i la seva passió per la política. S'emmirallen en els spitting image de la televisió anglesa o els guinyols de França. Tot i que aleshores encara els queden tres lustres per fundar Polònia, aquella amistat acaba cristal·litzant en uns quants programes de ràdio i televisió que seran els precedents de l'espai de sàtira política de TV3.

Un dels primers imitats al programa de ràdio era Heribert Barrera. Però l'edat avançada del republicà feia témer que algun dia es considerés de mal gust fer-ne broma. Aquella mateixa veu, sense retocar, va passar a ser la de Francesc Macià, de la nit al dia. Les probabilitats de queixa de l'afectat eren radicalment menors.

L'equip del Polònia encara es pregunta si el cop que Imma Mayol –de visita al programa– va saludar l'imitador del seu marit, Joan Saura, fent-li un petó ràpid als llavis era conscient que qui tenia al davant era un actor.

El Polònia es podria haver dit Vietnam, que suggeria ficar-se en embolics i merders diversos. O, com a mínim, aquest era un dels noms que hi havia sobre la taula. Anna Pujol, de l'equip de producció, va donar una volta a allò de fer servir un nom de país. "Als catalans ens diuen polacs". Manel Lucas va apuntar a la llibreta "Polònia"... i Polònia es va quedar. Però, quan faltava una setmana per estrenar, Carod-Rovira els comenta de passada si ja han avisat el cònsol polonès. Trucades a correcuita de la productora i de TV3. Per sort, el diplomàtic va entendre que la broma no era contra el país, per bé que la icònica careta del programa, amb referents comunistes i caràcters en alfabet ciríl·lic, no li va acabar de fer el pes.

El Polònia s'estrena de nit, però les gravacions comencen ben d'hora: la convocatòria és a les sis del matí, per poder començar a gravar a les vuit. Més d'un cop ha calgut anar a buscar algun actor a qui se li havien enganxat els llençols. I la cadira de maquillatge és un lloc clàssic on esgarrapar uns minuts més de son. Menys quan la caracteritzadora és Clàudia Abbad, que s'enorgulleix de no deixar-los clapar, argüint que amb la boca mig oberta i el filet de bava no és la millor manera de clavar un personatge. Entre els qui admeten haver-hi fet una capcinadeta hi ha Fermí Fernández. Quan va tornar en si, encara no despert del tot, i es va veure al mirall convertit en Xavier García Albiol va trigar una estona a entendre què estava passant.

Corre, corre, corre! El programa és cèlebre per incorporar fins a l'ultimíssima actualitat, però això obliga a vegades a fer autèntics malabarismes per poder lliurar l'episodi a la televisió. En una ocasió, van haver de trucar al Telenotícies per demanar que Tomàs Molina allargués la secció del temps tant com pogués. O que el Polònia arribés a la tele en dos trossos: el primer lliurat per un dels membres de la producció, aprofitant que era runner, i el segon en moto. Actualment el capítol s'entrega per fibra òptica directa, així que ja no cal gastar ni sola ni roda.

Quan tot l'equip va sentir el "Molt bona niiiiiit!" de David Olivares fent de Tomàs Molina van ser conscients que el personatge seria la bomba. I és un dels que més ha fet riure, l'equip i els espectadors. Però al meteoròleg de TV3 aquella imitació li va fer una gràcia relativa. El dia que Mònica Terribas, com a directora de la cadena, va proposar que Molina i el seu clon transmetessin les campanades de Cap d'Any, l'imitat va deixar anar alguna indirecta sobre la conveniència de trobar una excusa per no haver-ho de fer.  

De tant en tant, salta la queixa. Sigui de La Caixa, del Sindicat de Policies de Catalunya –pel ja mític número musical de Poli band– o del Dúo Dinámico, que no volia que es parodiés la seva cançó Resistiré. Un dels primers a elevar una queixa pública va ser Jordi Pujol, però no perquè l'afectés directament: era la paròdia de Benet XVI de Toni Albà el que el va molestar. "El Sant Pare no és l'imbècil que surt al vostre programa", va dir. "Tampoc no ho és en Montilla", va respondre Toni Soler. I el Papa va seguir apareixent al Polònia.

Les trobades entre polític i clon van ser freqüents, però no és gaire sabut que la culpa és del fill de l'exministre Josep Piqué. El programa tenia una secció que es deia Som una clonació, en la qual es feia el mateix qüestionari al personatge i al seu model, però gravat per separat. Quan va tocar el torn al líder del Partit Popular català, va demanar si podia assistir a una filmació del programa, perquè el seu fill n'era fan. Aprofitant la visita, es va improvisar un esquetx on Piqué es presentava a un càsting d'imitadors de Piqué... i perdia. Això va obrir la veda dels cameos. Alguns hi van passar de grat (o ho van fer veure), com el ministre Jorge Fernández Díaz, amable i somrient. D'altres, com Josep Antoni Duran i Lleida, van fer gala d'un exquisit mal humor.  

Els musicals són un dels elements ja clàssics del programa. El Mas Style –amb la música de Gangnam Style– va ser un dels més celebrats. Fins al punt que, en la festa de casament de la seva filla, l'expresident va accedir a marcar-se un ball emulant aquell gag.

El memorable gag de La facha, en què Franco repartia cocos mentre tocava el cul d'uns Abascal i Ortega Smith en tanga amb la bandera espanyola, va perillar fins a l'últim minut. El permís per gravar a la platja badalonina no arribava i va fer patir tot l'equip. Al final, però, es va poder tirar endavant i una munió de banyistes curiosos van acabar envoltant el rodatge i, alguns, ballant a ritme de rumba. És una de les imatges que ha quedat per parlar del desacomplexament del neofeixisme. I un dels múltiples exemples del maldecap que pot suposar rodar en exteriors.

L'empresonament dels líders independentistes va suposar un estat de commoció emocional a, com a mínim, mig Catalunya. ¿Com fer humor en aquestes circumstàncies? El programa d'aquell dijous, que s'havia d'emetre cinc hores després que transcendís la notícia, va quedar suspès. I el següent va acabar amb una imatge que perdurarà en la memòria col·lectiva: un travelling lent mentre es mostraven les perruques dels represaliats, eloqüents en la seva quietud, reposant en una vitrina, mentre sonaven compassos de Homeward bound, de Simon & Garfunkel, una cançó sobre ser en un lloc al qual no pertanys.

La pandèmia també va confinar els personatges del Polònia. Per mantenir el xou a la graella va caldre que sisplau per força els actors convertissin casa seva en improvisats platós i la família en tècnics. I imaginació al poder: farina per fer els cabells blancs de Quim Monzó o una mitja per fer la calba de Jordi Basté. Una ajudant de producció anava en furgoneta de ruta per Catalunya, casa per casa, repartint adminicles que fessin la feina una mica més fàcil.