Els 100 anys del 'New Yorker' en 10 portades icòniques

BarcelonaUn segle de periodisme dona a per molt i el New Yorker ha complert amb escreix: als seus articles eminentment culturals, de gran profunditat, cal sumar-hi desenes de milers d'acudits que han redefinit el gènere de la vinyeta com a comentari social, i tot això s'ha servit embolicat en unes portades exquisides que sovint s'han acabat convertint en icòniques. Aprofitant el centenari de la publicació, repassem algunes d'aquestes primeres pàgines històriques.

La primera i l'original: un dandi mirant una papallona a través del seu monocle, que evoca amb un punt d'ironia l'observació flegmàtica de la classe alta sobre la realitat. La figura va néixer sense nom, però posteriorment se'l va batejar com a Eustace Tilley i ha esdevingut una mena de mascota humana de la publicació. Quan arriba el febrer, el New Yorker acostuma a aprofitar l'aniversari per fer-lo aparèixer de nou en una portada, adaptat a la mirada de l'artista d'aquella setmana i de l'actualitat política o social.

Els inicis de la revista coincideixen amb els processos d'emancipació de la dona i onades de feminisme. Un bon grapat de portades recullen aquesta incorporació a tasques habituals reservades per als homes i sovint traspuava la idea que una dona, en determinat context, ja era per se una idea graciosa. Una d'aquestes portades ambigües és la d'Abner Dean, en què una dona, rossa, llegeix un llibre profund encaixada entre dos homes més grans que ella que tenen el diari desplegat.

El pintor Constantin Alajàlov, nascut a Armènia i nacionalitzat posteriorment com a americà, va deixar una vuitantena de portades al setmanari, entre el 1926 i el 1962. Una de les més recordades és aquesta, publicada durant el punt àlgid de la Segona Guerra Mundial, en què s'expressa el símbol mundial de la solidaritat i la resistència amb aquesta cadena humana i, de fons, els colors de la bandera francesa.

Les escenes de vida nocturna a la ciutat han estat protagonistes també de nombroses portades, especialment durant el primer terç de la història de la revista. Arthur Getz va ser un dels dibuixants més cèlebres del New Yorker, al qual va dedicar cinquanta anys de la seva carrera, entre el 1938 i el 1988, durant els quals va publicar 213 imatges de portada. El novel·lista John Updike en va destacar "l'ull alerta i el pinzell decidit que troba drames silenciosos sense fi plens de contrastos i to en el món que ens envolta".

Mil vegades reproduïda en pòsters i postals, aquesta portada feia humor de la mirada autocentrada dels novaiorquesos. La imatge es titula El món, vist des de la novena avinguda i simplifica fins a l'extrem tot allò que hi ha més enllà dels confins de Manhattan. L'autor és Saul Steinberg, a qui li agradava definir-se com "un escriptor que dibuixa". Durant la seva carrera va aportar 85 portades i 642 il·lustracions, però cap va tenir tanta fama com aquesta, fins al punt que ell se'n lamentava, perquè considerava que se l'havia reduït "al paio aquell del pòster".

El premi Pulitzer Art Spiegelman va firmar aquesta portada, publicada arran les tensions racials entre la comunitat negra i ultraortodoxa jueva al barri de Crown Heights de Brooklyn. Al costat del dibuix, l'autor va escriure un breu comentari dient que havia estat "volgudament naïf" i que era conscient que el conflicte no s'esborraria amb un petó però –aprofitant que era Sant Valentí– potser era permissible, ni que fos per un moment, tancar els ulls i creure que, com deien els Beatles, all you need is love. La portada va ser rebuda amb crítiques per part de les dues parts enfrontades.

Una portada de negre sobre negre, amb les dues Torres Bessones ja només com a presència espectral després de ser esfondrades en els atemptats de l'onze de setembre del 2001. La il·lustració torna a ser d'Art Spiegelman, que en aquest cas va buscar una imatge absolutament sòbria, creada en col·laboració amb Françoise Mouly, la seva dona i una persona fonamental al New Yorker, ja que n'és la directora gràfica des del 1993 i, per tant, responsable de seleccionar les portades que es publiquen i presentar-les davant del director, David Remnick.

Roz Chast és un dels talents més genials i inclassificables del New Yorker, on treballa des del 1978 i ha aconseguit inserir-hi més d'un miler d'acudits amb un humor que resulta alhora casolà i excèntric. La il·lustració recull el canvi d'hàbits del jovent davant del coneixement: armat d'una tauleta, ignora els llibres de la gegantina biblioteca, que el miren des dels lloms amb una certa aprensió i angoixa vital.

Els cèlebres Epi i Blai, del programa infantil Barri Sèsam, mirant abraçats una pantalla on es veuen els membres del Tribunal Suprem. La portada és obra de Jack Hunter, que la va enviar sense ser col·laborador de la publicació però va aconseguir ser l'escollida per la tendresa amb la qual recollia l'alegria quotidiana per a moltes persones davant un nou avenç en els drets del col·lectiu LGTBIQA+. I ho feia jugant amb dos personatges de qui sovint s'especulava si eren només dos amics o alguna cosa més.

Unes manifestacions feministes van inspirar l'artista Abigail Gray Swartz per fer aquesta il·lustració, després d'haver assistit a les marxes pensant en els seus fills. A partir d'aquí, va agafar la clàssica estampa coneguda com a "Rosie the Riveter", popularitzada durant la Segona Guerra Mundial per reivindicar la feina de les dones rere el front durant el conflicte, i la va alterar de dues maneres significatives: convertint-la en una dona racialitzada i fent-li lluir el que es va conèixer com a pussyhat (que es pot traduir com a barret de cony), que va ser símbol de les protestes. En els últims anys, el costumisme segueix present, però ha anat deixant cada cop més lloc a reivindicacions explícites.