10 sèries basades (una mica) en fets reals

¿Són els rics i fastigosos Roy una versió televisiva dels Murdoch? Sí i no, segons ha explicat el creador de la sèrie, Jesse Armstrong. El britànic ha reconegut que algunes de les trames protagonitzades pels Roy, propietaris de l’imperi Waystar, beuen de Rupert Murdoch, de 90 anys, i la guerra oberta entre tres dels seus sis fills –els que va tenir amb la seva segona dona– per heretar News Corp. Igual que els Roy de ficció, els Murdoch també han intentat solucionar les seves disfuncions familiars amb sessions de teràpia grupal, en el seu cas al ranxo familiar a Austràlia (a la ficció ho fan a la casa de Nou Mèxic del Connor, el germà gran). Tot i que els Murdoch són la primera referència que ve al cap, també es poden detectar similituds amb altres nissagues poderoses com els Redstone, família propietària del grup Viacom. L’any 2016, el patriarca Sumner Redstone, que llavors tenia 92 anys, es va haver de sotmetre a un examen psiquiàtric que el va obligar a cedir la presidència de Viacom. El seu lloc el va ocupar l’empresari Phillip Dauman. 

La sèrie emblema d’AppleTV+ arrenca amb el personatge de l'Steve Carrell, el presentador Mitch Kessler, sent acomiadat públicament del matinal que porta anys liderant per una acusació d’abús sexual. Tot i que els responsables de la sèrie han repetit en nombroses ocasions que no es basen en cap cas concret, el fil conductor de The morning show té molts paral·lelismes amb els escàndols protagonitzats per presentadors nord-americans com Charlie Ross i, especialment, Matt Lauer, presentador del matinal de la NBC The today show entre 1997 i 2007. Després de ser acomiadat per assetjament sexual, es va fer públic, entre moltes altres coses, que la taula del despatx de Lauer tenia un botó per tancar automàticament la porta de l'oficina, un giny que li permetia assetjar les seves companyes de feina sense por que algú entrés de forma inesperada. Tota coincidència amb la realitat és pura casualitat, però en el tercer episodi de la sèrie, l’espectador descobreix que l’aparentment innocent Kessler fa servir el mateix botó.

La minisèrie de Russell T. Davies és un retrat dels inicis de la pandèmia de la sida al Regne Unit i, com no podia ser d’una altra manera per la naturalesa de la història, la trama s’inspira en fets reals. Per recrear el període, Davies va recórrer als records d’una amiga d’infantesa que va viure aquella època a Londres i va batejar un dels personatges principals de la sèrie, la Jill (Lydia West), en el seu honor. La Jill real, de cognom Nalder, va viure en un pis com el que surt a la sèrie mentre intentava obrir-se camí com a actriu, exactament igual que el personatge. Durant aquells anys, va ser testimoni de com molts dels seus amics emmalaltien i morien per culpa del VIH, un virus que fins feia poc era desconegut. Per acabar de tancar el cercle, l’amiga de Davies apareix a la sèrie interpretant la mare de la Jill de ficció. 

En aquesta pertorbadora sèrie, Gillian Anderson dona vida a Stella Gibson, una complexa detectiu d’Scotland Yard que rep l’encàrrec de descobrir qui és el responsable de l’assassinat sense resoldre d’una jove arquitecta. L’home que busca, tot i que ella ho ignora, és Paul Spector, un psicòleg i pare aparentment modèlic. Tant la investigadora com l’assassí són personatges inventats, però per construir el psicòpata, Allan Cubitt es va basar en dos assassins reals. La primera font d’inspiració va ser Dennis Rader, que va matar 10 persones en 20 anys i que, com el Paul, ofegava les seves víctimes i feia fotografies dels seus cossos posant. Cubitt també va agafar elements d’Ed Kemper, que va matar els seus avis, la seva mare i sis autoestopistes entre 1964 i 1973. Fins fa poc estava disponible a Netflix, però actualment no està a cap plataforma.

Creada per Joe Weisberg, exagent de la CIA, aquesta magnífica sèrie explica la història d’una parella d’espies soviètics que porten anys infiltrats als Estats Units. Plegats han format una família en aparença típicament nord-americana que els serveix de tapadora per a les seves missions d'espionatge. Tot i que la peripecia de Philip i Elizabeth Jennings pot semblar increïble, els casos d'espies soviètics vivint com a nord-americans eren més habituals del que sembla. La sèrie, que es pot recuperar a Amazon, s’inspira en la història de Donald Heathfield i Tracey Foley, els noms falsos d'Andrei Bezrukov i Elena Vavilova, dos agents del KGB que van estar infiltrats als Estats Units fins que van ser descoberts l’any 2010 junt amb vuit espies més. La parella, que a diferència del que passa a The Americans ja mantenia una relació sentimental quan van ser reclutada pels serveis secrets, té dos fills que ignoraven completament l’origen i les activitats dels seus progenitors. Vavilova, que ha recordat les seves experiències com a espia al llibre El secret de la clandestina (Símbol Editors), assegura que la seva vida i la del seu marit mai van ser tan emocionants i excitants com el que mostra The Americans.

Lluita lliure amb mallots i molta purpurina. Sembla el somni d’una ment borratxa del kitsch dels anys 80, però va ser real. El títol de la sèrie de Netflix no amaga que està inspirada en un programa històric de la televisió nord-americana, Gorgeous ladies of wrestling (GLOW), un espai en què un grup de dones es batien en combat per parelles i les baralles es barrejaven amb gags humorístics i moments musicals. A partir d’aquesta llavor, Liz Flahive i Carly Mensch, creadores de la sèrie, expliquen la història d’un grup de dones que troben en GLOW una segona oportunitat creant lluitadores com ara Liberty Belle o Zoya the Destroya. Tot i que les protagonistes i les seves circumstàncies són inventades, els personatges de la sèrie de Netflix sí que tenen vincles amb algunes de les integrants del programa de lluita lliure, i algunes trames estan inspirades en fets que van passar al programa. En el GLOW real una de les lluitadores, Susie Spirit, es va dislocar el braç després que la seva contrincant li caigués al damunt en un mal moviment. En la segona temporada, la Ruth, que fa de Zoya, pateix una greu lesió a la cama a causa d’un moviment mal fet de Liberty Belle. 

Els constants girs de guió de la sèrie de Shonda Rhimes gairebé feien oblidar que el personatge d’Olivia Pope, interpretat per Kerry Washington, estava basat en una persona real. La font d’inspiració per crear l’experta en gestió de crisis –és a dir, en solucionar els escàndols dels famosos– era Judy Smith, que va ser vicesecretària de premsa de l’administració de George Bush pare, un mandatari que té poc a veure amb l’atractiu president Fitzgerald Grant, amb el qual Pope té una relació (a més d’assessorar-lo). Per evitar les confusions entre realitat i ficció, Smith ha deixat clar en més d’una entrevista que moltes coses de les que passen a la sèrie són inventades. “Mai he dormit amb el president. Mai he mogut un cadàver d’una escena del crim i el meu pare mai ha dirigit cap operació secreta”, ha remarcat. Després del seu pas per l’administració Bush, ha representant personalitats com Monica Lewinsky o Kobe Bryant.

Celebrada com una mena d’actualització de l’esperit de Sexo en Nueva York, The bold type explica les aventures de tres amigues que treballen en una revista femenina a Manhattan. Tot i mostrar trames i un estil de vida sovint endolcit, la sèrie s’inspira en les experiències de l’exdirectora de Cosmpolitan Joanna Coles, que n’és la productora. Segons ha explicat, The bold type és una adaptació lliure dels seus 30 anys d’experiència al davant de la revista. “Les meves millors amigues són les que vaig fer quan tenia 20 anys, quan totes experimentàvem moltes coses. Érem un grup petit i totes teníem bons i mals moments, a vegades ens sentíem frustrades les unes amb les altres o ens teníem enveja, però hem continuat sent amigues. La sèrie explora la naturalesa complicada de les amistats femenines a la feina… amb molt d’alcohol”. Les tres protagonistes –la Jane, la Sutton i la Kat– són una versió mil·lennial de Coles i les seves amigues, mentre que la directora de Scarlet, la Jacqueline, dura però inspiradora, seria una aproximació als seus anys com a responsable de Cosmo.

Mark Wahlberg, actor que va començar la seva carrera com a model de Calvin Klein i com a raper, va utilitzar Entourage com a vehicle per bolcar algunes de les seves experiències quan va arribar a Hollywood als anys 90. La idea va sorgir després que un dels seus amics íntims, Eric Weinstein, li proposés filmar el seu dia a dia i els dels seus amics i va evolucionar d'una proposta documental a una de ficció per donar-li un to més lleuger (alguns dels amics de Wahlberg tenen un passat criminal que es volia obviar). Tot i l'esforç per maquillar la realitat, el protagonista de la sèrie, Vincent Chase, és una versió ficcionada de Wahlberg amb uns tocs de Leonardo Di Caprio, i el personatge d'Ari Gold (Jeremy Piven) està inspirat en l'agent de l'actor d'El planeta de los simios, Ari Emmanuel.

Aquesta entranyable sèrie adapta les novel·les de James Herriot, el pseudònim de James Alfred Alf Wight, un veterinari rural que va utilitzar algunes de les seves experiències —una mica maquillades— per escriure els seus llibres. El James Herriot de la ficció comença a treballar com a ajudant d'un veterinari a Darrowby, un poblet fictici que és una barreja de diversos pobles per on va passar l'autor, entre ells Thirsk, on va tenir una consulta gairebé tota la seva vida. La majoria de personatges que surten als llibres i a la sèrie estan inspirats en persones reals: la Helen, la noia de la qual s'enamora el protagonista, és una versió ficcionada de Joan Danbury, la dona amb qui es va casar l'autor. A diferència de la Helen, la Joan no era filla d'un granger, sinó una secretària. El que sí que tenen en comú les dues dones és el gust pels pantalons, una peça de roba que en l'època en què s'ambienta la sèrie estava reservada als homes.