Com es poden posar d'acord 200 països? Les bambolines de la negociació a la COP29
Reunions informals d'un grup reduït de ministres són les que acostumen a decidir l'acord final, sempre en temps de descompte
BarcelonaCom es poden posar d'acord 200 governs diferents? Aquesta és la proesa que intenta cada any la cimera contra la crisi climàtica de l'ONU, les ja conegudes COP. Un miracle que sovint s'aconsegueix només a costa d'aigualir enormement els textos d'acord final, tal com hem vist una vegada i una altra en aquestes cimeres. A les bambolines d'aquestes grans trobades mundials, sovint és un grup reduït de països (alguna vegada han estat només dos) els que acaben prenent la decisió final que desencalla l'acord, habitualment després d'hores i hores d'una esgotadora negociació que els deixa sense dormir l'última nit de la cimera (de vegades més i tot). L'aprovació final sempre ha de ser per consens, és a dir, que el text ha de passar per un plenari de tots els estats sense que cap d'ells mostri la seva oposició expressa. I això no és gens fàcil.
Qui negocia? 197 governs i una organització supranacional
La COP vol dir Conferència de les Parts, i les Parts són els 198 signants de la Convenció Marc de Nacions Unides pel Canvi Climàtic (UNFCCC, les sigles en anglès). Això inclou tots els estats membres de les Nacions Unides (193), els observadors de l'Assemblea de l'ONU (Palestina i el Vaticà), els estats no membres de l'ONU Niue i les Illes Cook, i la Unió Europea (UE). En total, doncs, 197 nacions o estats i un organisme supranacional que és la UE. Tots han signat l'Acord de París, acordat a la COP21 del 2015, per comprometre's a mantenir l'escalfament global per sota dels 1,5 °C o com a màxim els 2 °C.
La primera setmana de cimera la negociació la fan els equips tècnics de cada govern, que ja han estat negociant en reunions preparatòries a Bonn durant aquell any i que intenten acabar de preparar el terreny per a la negociació més dura, que lideraran els ministres durant la segona setmana. En l'equador de la cimera, que va ser el cap de setmana passat, hi ha un plenari de balanç, que va servir com sempre per dir que les coses no van bé. Aquí el paper de la presidència de la cimera, que pertoca al país que l'acull, és molt important perquè decideix quins són els grups de negociació específics que es formen a partir de llavors per buscar desllorigadors en els temes clau. El president designa normalment dos mediadors per a cadascun dels grups, que acostumen a ser una persona del Sud Global i una altra del nord. La ministra espanyola i candidata a comissària Teresa Ribera va ser nomenada diverses vegades com a mediadora en aquests grups, normalment en els temes més complicats. Sovint es tracta de canviar una paraula (un shall, futur que obliga, per un should, condicional que només suggereix) o d'aigualir una expressió perquè sigui prou ambigua per acontentar tothom.
Acreditació rosa, groga o taronja: els colors són importants
Per negociar hi ha reunions formals, els Contact Groups, on poden entrar aquells que tenen acreditació rosa, que són els delegats dels països, o els d'acreditació groga, que són els observadors. "Però compte, perquè molts d'aquests delegats (amb acreditació rosa) sovint són lobistes o empresaris que han estat convidats pel govern i formen part de la seva delegació, però que hi actuen en favor dels seus interessos", recorda la investigadora de l'IDDRI Anna Pérez, que ha participat com a observadora en moltes cimeres climàtiques.
També hi ha reunions "informals" on només poden entrar els delegats, però no els observadors. La premsa, que porta acreditació de color taronja, només té permès entrar als plenaris, que són oberts a tothom i on els governs aprofiten per deixar clares les seves posicions oficials. Però en els últims dies de cimera, quan la negociació s'allarga en hores nocturnes molt més enllà del final oficial, arriba un moment que tot són ja consultes "informals" –sense observadors– on participen els principals representants –sovint els ministres– dels pocs governs que mantenen encallat algun dels acords.
Grups de pressió entre amics o aliats de conveniència
De vegades el representant d'un país parla en nom de molts altres governs, perquè en les negociacions climàtiques s'han format grups de països que tenen interessos comuns a defensar i tracten de fer pressió tots junts. El més gran és el que agrupa els països pobres i la Xina, que es coneix com el G77 + la Xina. Es van posar el nom en al·lusió als grups de poder com el G-7 o el G-20 i perquè quan es va formar fa anys comptava amb 77 països en vies de desenvolupament, entre els quals es comptava llavors la Xina. Però actualment el grup té 133 estats. Aquest any el portaveu del G77 + Xina és el govern d'Uganda, i per això quan el representant d'aquest país parla en el plenari de la COP29 ho fa en nom de 133 països.
La Xina (el país que més CO2 emet i la segona potència econòmica mundial) també està en un altre grup més polític, el Like-Minded Developing Countries (LMDC), format per més d'una vintena països que comparteixen certa idiosincràsia política en el context global, des de l'Índia i la Xina fins a l'Iran, Iraq, Síria, Cuba, Veneçuela o l'Aràbia Saudita. Els BRICS no actuen conjuntament a les cimeres climàtiques perquè Rússia va per lliure, de manera que la resta d'integrants d'aquest grup d'economies emergents tenen un grup específic per a les COP que es diu BASIC: Brasil, Sud-Àfrica, la Xina i l'Índia.
La Xina i l'Índia es beneficien encara d'unes estructures anquilosades que mantenen la divisió inicial que es va fer l'any 1992 entre països desenvolupats i països en vies de desenvolupament. I en les negociacions climàtiques aquesta distinció és important, perquè determina qui paga i qui rep ajudes financeres. La Xina (i l'Índia) encara està en el grup dels que no aporten diners, però justament a Bakú –la COP del finançament– això s'ha posat sobre la taula de forma més contundent que mai i es demana canviar l'estatus del gegant asiàtic.
Els països rics també busquen aliances. La UE negocia en bloc, però a més hi ha un altre grup anomenat Umbrella, que agrupa la resta de països desenvolupats, com els Estats Units, Canadà o el Japó. En aquest grup hi ha Ucraïna i també hi era Rússia, fins que el 2022 en va ser expulsada, explica Pérez. Alguns governs llatinoamericans s'uneixen en l'Alianza Bolivariana para los Pueblos de Nuestra América (ALBA) i negocien junts algunes coses, i encara n'hi ha d'altres, com els Least Developed Countries (LDCs), on s'agrupen els més pobres dels pobres per tractar de fer pressió i que enguany està presidit per Malawi. També hi ha un grup àrab i un grup africà, i una altra veu que es fa sentir amb força, malgrat el poc pes que acaben tenint en la negociació, és el de les petites illes estat que veuen amenaça la seva existència per l'augment del nivell del mar. S'uneixen en l'AOSIS (Alliance of Small Island States).
La festa de les sigles
En aquests grups negociadors ja ha quedat clar que les cimeres tenen un llenguatge propi, però encara hi ha molts altres acrònims d'ús habitual que cal aprendre per no perdre's en l'argot climàtic de l'ONU. Els NDC són els plans estatals de lluita contra la crisi climàtica que l'Acord de París diu que cal renovar cada cinc anys amb més ambició que en l'anterior: el febrer del 2025 tots els estats han de presentar-ne de nous amb propostes de retallada d'emissions més grans que les que tenen ara. L'objectiu de la COP29 de Bakú és aprovar un acord sobre finançament climàtic i a això li diuen NCQG (New collective Quantified Goal). Però fins i tot les sessions de negociació són un embolic de lletres, perquè es distingeix entre les que negocien aspectes de l'Acord de París (CMA) o les que encara debaten assumptes derivats del Protocol de Kioto (CMP).