Els gràfics per entendre què es debat a la COP28

BarcelonaQuè s'hi juga el món en la cimera climàtica de Dubai? Què hauria de sortir d'una trobada que reuneix més de 70.000 delegats de prop de 200 països en una de les ciutats més insostenibles del món? No és gaire encoratjador que la cimera de l'ONU sobre el canvi climàtic, la COP28, se celebri als Emirats Àrabs Units –setè país productor de petroli del món–, ni que tingui com a president el conseller delegat de l'Abu Dhabi National Oil Company, Sultan Ahmed Al Jaber. Però l'escalfament global provocat per la crema de combustibles fòssils s'està accelerant. I, en l'any que hem batut molts rècords climàtics, és més urgent que mai que aquesta trobada mundial ofereixi resultats.

Quant CO₂ podem emetre encara?

Doncs ja hem emès el 83% de tot el CO₂ que podíem emetre si volem que l'escalfament global es quedi per sota de l'1,5 °C. És el que els científics en diuen el nostre "pressupost de carboni": l'estem exhaurint. Ens queda només un 17% del pressupost per gastar (emetre) abans que ens condemnem a nosaltres mateixos als pitjors impactes de la crisi climàtica, els que arribaran quan superem aquesta xifra d'1,5 °C.

Què hem de fer, doncs?

Arribar al pic d'emissions al més aviat possible, abans del 2025 hauria de ser, i començar a reduir les emissions globals de CO₂, que no han parat de créixer. La gràfica dels científics de l'ONU és molt clara, i mostra com ha de ser de dràstica la reducció per poder evitar pujar de l'1,5 °C. Per un escalfament global de 2 °C, que ja seria nefast, però que l'Acord de París també contempla, la feina de retallada també és molt gran.

Però, tal com mostra el gràfic, els compromisos actuals que han presentat els països a l'ONU milloren una mica l'escenari l'any 2100 respecte del que suposaria mantenir les polítiques actuals, però encara queden lluny del que necessitem. L'últim informe de la mateixa ONU deia que ens encaminaven a 2,5 °C d'escalfament si els governs complien totes les seves promeses, incloses les que estan condicionades a un finançament que encara està en l'aire, i a 2,9 °C si només es poden complir les promeses incondicionals. Amb tot, hem millorat una mica respecte a l'escenari que plantejaven les polítiques que estaven en marxa l'any 2015, quan es va aprovar l'Acord de París.

Dels països que hi ha a Dubai, quins són els principals responsables?

La Xina continua sent el principal emissor de gasos d'efecte hivernacle del món, amb un 27% del total mundial, seguida dels Estats Units, amb el 15%. Els líders de les dues grans potències, Xi Jinping i Joe Biden, no van assistir a la inauguració oficial de la COP28, però van voler donar-li impuls fa uns dies amb un acord per triplicar la capacitat en renovables el 2030. La Unió Europea és el tercer principal emissor i l'Índia va just al darrere. En general, els països del G-20 són responsables del 80% de les emissions globals de CO₂. I els governs del Sud Global els reclamen que assumeixin la seva responsabilitat.

Però també cal veure qui és el responsable del CO₂ que ja està a l'atmosfera. És el que a la COP28 se'n diu les emissions històriques: des que va arrencar la revolució industrial pels volts del 1850, qui més CO₂ ha posat a l'atmosfera és els Estats Units, seguit de la Unió Europea i la Xina. Aquest cop, queda en tercer lloc. Tot i que Pequín i Nova Delhi estan creixent econòmicament en els últims anys a un ritme accelerat, que els ha fet cremar molts combustibles fòssils (sobretot carbó) en molt poc temps, encara no han superat les emissions dels Estats Units i Europa, ni de Rússia o el Japó en el cas de l'Índia. Per això, les potències emergents –i molts països del Sud Global que no volen frenar el seu creixement– reclamen a aquests països rics que assumeixin una retallada més gran de les emissions.

I què proposen fer tots aquests països?

Els plans nacionals de lluita climàtica que cadascun dels països han presentat davant l'ONU es diuen Contribucions Determinades Nacionalment (NDC, les sigles en anglès). Però un estudi del Climate Action Tracker, conclou que cap dels NDC presentats s'alineen amb l'objectiu de l'1,5 °C. Però encara més, alguns dels plans presentats, com els dels mateixos Emirats Àrabs Units, són greument insuficients, mentre que els del principal emissor, com és la Xina, és molt insuficient. Els dels Estats Units i la Unió Europea, que han promès reduir a més de la meitat les emissions el 2030, també són insuficients, diu l'anàlisi. Tothom ha de presentar NDCs més ambicioses.

Què suposarà l'acord de la COP28 sobre renovables?

L'acord segellat pels Estats Units i la Xina ha rebut el suport de la Unió Europea, els Emirats Àrabs Units i molts altres països. Ja és gairebé segur que serà un dels grans acords que surtin de la cimera: triplicar la capacitat d'energia renovable per al 2030. Però què significa, això? Segons amb què es compari, ben poc. Amb una generació global de renovables de prop de 8.000 TWh, el triple per al 2030 seria 24.000 TWh, que pot semblar molt, llevat que es compari amb el consum de combustibles fòssils: 129.000 TWh que sumen el carbó, el petroli i el gas. "Perquè aquest augment en renovables no substitueix els fòssils, s'està fent per afegir-s'hi", tal com remarca la veterana de les negociacions climàtiques Olga Alcaraz, de la UPC.

Altres dades clau

• 100.000 milions de dòlars: el finançament climàtic que els països rics haurien d'haver aportat des del 2020, però encara no s'ha confirmat que hi siguin. Els estats més pobres reclamen que la COP28 tanqui aquesta xifra i, a més, serveixi per incrementar la part d'aquest finançament que es destina a polítiques d'adaptació, que són més urgents als seus territoris, ja que la major part encara es destina a polítiques de retallada d'emissions (que en el cas dels països pobres no són tan urgents).
• 100.000 milions de dòlars: un altre fons diferent, que s'ha posat en marxa en aquesta cimera de Dubai, és el que ajudarà els països pobres a assumir el cost dels desastres naturals provocats per la crisi climàtica. És l'anomenat Fons de Pèrdues i Danys, que es va acordar a la COP27 d'Egipte l'any passat, i que va entrar en vigor el 30 de novembre, just el dia de la inauguració de la COP28. Un èxit per començar la cimera, que no implica pas que no pugui acabar en fracàs.