El Pirineu es queda sense glaceres: ja s’ha perdut el 95% del gel

BarcelonaEl Pirineu està perdent les seves glaceres i veu com cada cop la neu cau a cotes més altes amb temporades d’hivern més curtes. L’escalfament global afecta especialment les grans zones muntanyoses de tot el planeta, i el Pirineu no és una excepció. En els últims 175 anys –des del període preindustrial– la serralada ha perdut el 95% del gel, i la temperatura mitjana ha pujat 4 ºC en aquestes zones glaçades, molt més que a les cotes baixes. De fet, a Catalunya ja no queden glaceres, ja que l’última era la de Feixant o la Tallada, a la Vall d’Aran, i es va extingir l’any 1990. Unes dades demolidores que donen fe dels greus efectes de la crisi climàtica a casa nostra.

Així ho confirma a l’ARA l’observador glaciòleg Jordi Camins, que explica que les poques glaceres que encara queden al Pirineu s’ubiquen a l’Aragó i a Occitània, a la cara nord francesa de la serralada. Actualment, hi ha comptabilitzades 14 glaceres i 26 congestes de gel a tot el Pirineu, molt lluny de les 50 i 43 que hi havia respectivament als anys vuitanta. Per tant, s’han extingit 51 aparells glacials en tan sols quaranta anys, i els que queden van perdent molt volum any rere any ràpidament. Segons les dades de Camins, les glaceres pirinenques perden cada any entre tres i quatre metres de gruix i més de vint metres d’extensió. L’any 2023 va ser dels pitjors, amb una pèrdua més gran de gel a causa de la greu sequera i de les temperatures excepcionalment altes.

"El Pirineu està en aquest moment molt per sota de l’altitud mitjana on es troba la neu permanent, i això fa que les glaceres no es regenerin", explica Camins, que afegeix que quan arriba el final de l’estiu "no queda gens de neu recristal·litzada", cosa que fa que, per molt que pugui nevar a l’hivern, la neu es desfaci durant els mesos de més calor i no realimenti les glaceres. "Tot el gel que es perd no es recupera; és com tenir una guardiola o compte corrent on tenim estalvis de gel que cada any anem gastant, però no n’hi afegim gens ni mica", apunta l’expert.

La previsió es manté intacta: les glaceres desapareixeran del tot del Pirineu de cara al 2050. Només quedaran restes de gel soterrat per material d’erosió. Per fer-nos una idea de la ràpida desfeta del gel, Camins explica que l’any 1850 –al final del que va ser una petita edat de gel– hi havia 2.388 hectàrees de gel al Pirineu, i ara tan sols en queden 131. "Només en el que portem de segle XXI, les glaceres més importants han perdut el doble d’extensió del que els queda", apunta l’expert.

Un panorama que s’estén per tota la península Ibèrica, on fora del Pirineu ja no queda cap glacera. Tan sols al Corral del Veleta del Parc Nacional de Sierra Nevada (Andalusia) queda "una petita resta de gel soterrada", i al massís central dels Pics d’Europa (Astúries) hi ha "una petita congesta de gel", afirma Camins. "El paisatge del Pirineu serà com el que hi ha actualment en altres grans serralades peninsulars que ja han perdut tot el gel", explica el glaciòleg, que lamenta la situació: "Visualment és trist veure que el gel desapareix del tot del Pirineu".

Quines glaceres importants queden al Pirineu?

Les glaceres més extenses del Pirineu s’ubiquen al voltant dels 3.000 metres d’altura entre l’Aragó i França. La glacera més extensa que hi ha actualment al Pirineu és la de l’Aneto, amb 25,5 hectàrees. La segona posició l’ocupa la glacera inferior del Mont Perdut, que compta amb 19,2 hectàrees. El podi el tanca la glacera d’Ossoue del pic de Vinyamala, amb 14,5 hectàrees, seguida de molt a prop per la glacera oriental de la Maladeta, que té una extensió de 13,9 hectàrees. La resta d’aparells glacials fan menys de 5 hectàrees, i tots arriben ‘molt deteriorats’ al final de l’estiu, afirma Camins.

La temperatura ja ha pujat 4 ºC a les glaceres

Les cotes altes de les grans serralades de tot el món –juntament amb els pols– s’estan escalfant molt més que la majoria del planeta. Una mostra d’això és que, segons un estudi dut a terme per Camins, les zones on hi ha les glaceres més significatives del Pirineu ja acumulen un increment de 4 ºC de la temperatura mitjana respecte als valors de l’època preindustrial. Una xifra calcada a la que registren les glaceres dels Alps i que és clarament superior a la de les cotes baixes. De fet, i segons les dades facilitades pel Servei Meteorològic de Catalunya a través del projecte Life Pyrenees4clima, en tots els punts de mesura de l’entorn del Pirineu –tant a cotes baixes com altes– la temperatura mitjana ha pujat gairebé 2 ºC des del 1959, i les anomalies de calor més elevades s'han registrat els últims anys.

En el conjunt del planeta la temperatura mitjana global ha augmentat prop d’1,45 ºC respecte al mateix període, i en el conjunt de Catalunya l’increment en els darrers 175 anys s’apropa als 2,5 ºC. Però, per què l’escalfament global afecta més les cotes altes de les grans muntanyes? El motiu no està clar, però Camins assegura que en l'àmbit científic es treballa amb la possibilitat que els aerosols siguin els culpables d’aquesta gran diferència. Aquestes partícules contaminants emeses per l’home s’acumulen en cotes més baixes, i curiosament farien de filtre de la radiació solar, evitant un augment més pronunciat de la temperatura en aquestes àrees. En canvi, els cims de les grans muntanyes no compten amb aquest protector i els termòmetres es disparen més de mitjana.

El problema de la neu al Pirineu

La neu també és un clar termòmetre de com està afectant l’escalament global al Pirineu. "Cada cop neva a cota més alta i el mantell nival dura menys temps; això fa preveure que la temporada de neu s’anirà escurçant els pròxims anys, ja que tardarà més a nevar i la neu en superfície durarà menys temps", explica en declaracions a l’ARA Marc Prohom, cap de l’àrea de climatologia del Servei Meteorològic de Catalunya, que assegura que l’afectació és "especialment greu" a la cara sud pirinenca.

La pujada de la temperatura i les sequeres cada cop més freqüents i persistents auguren que les nevades continuades seran menys freqüents al Pirineu i es traslladaran en latituds més nòrdiques. "La neu és un fenomen habitual a les nostres muntanyes, però cada cop serà més car de veure, sobretot a les cotes mitjanes; no desapareixerà, però com passa amb les glaceres, serà menys freqüent", assegura Prohom, afegint que cada cop tindrem elements climàtics més propis del sud de la península.

En aquest sentit, la cap de la unitat de predicció d’allaus i nivologia de l’Institut Cartogràfic i Geològic de Catalunya (ICGC), Glòria Martí, assegura a l’ARA que la qualitat de la neu del Pirineu s’està veient afectada per la pujada de la temperatura, ja que és i serà cada cop més humida, o neu primavera com es coneix popularment. "Si el terra està més calent, el contacte amb la neu freda provoca que el mantell nival acabi lliscant cap avall", explica Martí, afegint que les allaus derivades per aquest tipus de neu més humida tindran "més rellevància" a partir d’ara.

Segons Martí, aquest context genera un nou repte: establir noves mesures que ajudin a saber quan cauen les allaus de neu humida, cosa que és més difícil que amb la neu seca. ‘Si monitoritzem més i millor la neu, podrem predir futures situacions d’allaus; cal aplicar noves tecnologies per a dur a terme aquesta tasca’, afirma Martí. L’experta recorda que la gent ha d’anar informada i ben equipada a la muntanya, seguint els consells bàsics i les alertes de Protecció Civil a través del Pla Especial d'Emergències per Allaus a Catalunya (el pla Allaucat), així com consultar el butlletí diari del perill d’allaus. L’ICGC comptabilitza al voltant de 250 allaus cada temporada, i des dels anys setanta s’han registrat 62 víctimes mortals a causa d’aquests fenòmens.

L’adaptació de les estacions d’esquí

Aquest context de crisi climàtica afecta de ple tota l’activitat que es desenvolupa al Pirineu. Un dels sectors més perjudicat és el de l’esquí, que sobretot aquests últims anys ha hagut de trampejar la sequera i les elevades temperatures amb neu produïda o altres activitats alternatives. "Més que la falta de precipitació, el problema és la pujada de la temperatura, que fa empitjorar la qualitat de la neu", explica Camins, assegurant que els esquiadors "no gaudeixen tant" amb la neu humida. "Les estacions d’esquí hauran de continuar adaptant-se al nou context climàtic", conclou el glaciòleg.