Catalunya s'ha escalfat en 30 anys el mateix que el món en 150

BarcelonaCatalunya s'està escalfant molt més de pressa que la resta del planeta. És una cosa ja sabuda, però el nou Atles climàtic de Catalunya, presentat aquest dijous a Barcelona, posa noves dades contundents a aquesta realitat. El nou atles fa referència al període 1991-2020 i substitueix l'anterior, que tenia dades del trentenni 1961-1990. Entre l'un i l'altre s'ha constatat un augment d'un grau a Catalunya. És un salt molt important, una pujada que s’entén millor si es té en compte que entre mitjans del segle XIX i l’actualitat el món en conjunt s’ha escalfat poc més d’un grau. En els últims anys, al món s'han constatat augments d'1,1 o 1,2 graus respecte del període preindustrial, mentre a Catalunya hi ha hagut un salt similar en poc més de 30 anys.

La directora del Meteocat, Sarai Sarroca, i el climatòleg i catedràtic de geografia física de la UB Javier Martín Vide, han presentat aquest nou catàleg de mapes que té una resolució tan alta que gairebé permet tenir dades carrer per carrer. La informació digital s’ha treballat amb moltes més estacions que en l’edició anterior i amb mètodes d’interpolació que permeten arribar a una malla de punts de 100 metres per 100 metres. Les noves dades consoliden la idea que la conca mediterrània és un dels llocs del planeta que s’estan escalfant més ràpidament, juntament amb l’Àrtic, segons Martín Vide.

El nou atles ha canviat les referències de punts més càlids, freds, plujosos i secs del país. L’indret més plujós ara és Espot, a la cota 2.500, on de mitjana cauen 1.563 l/m² cada any. Fins ara es pensava que els llocs més plujosos del país tenien dades al voltant dels 1.300 l/m². El més sec és el Pantà de Riba-roja d’Ebre, ubicat entre la Ribera d’Ebre, la Terra Alta, el Segrià i la frontera amb l’Aragó, on cauen només 324 l/m² una dada assimilable a les dels llocs més secs dels Monegres.

La precipitació mitjana anual de Catalunya són 680 l/m², però només en un 38% del territori hi plou més de 700 l/m², el llindar considerat la frontera entre la Catalunya seca i la Catalunya humida. Hi ha una tercera Catalunya, la semiàrida: un triangle entre el pla de Lleida i la vall de l’Ebre on plouen menys de 400 l/m² cada any.

El professor Martín Vide ha fet servir els seus grans dots comunicatius per fer una analogia clara: de mitjana a Catalunya caurien cada any tres pams i mig d’aigua, si la precipitació no es filtrés ni s’evaporés. Tot i que sembla que hi ha una tendència a la baixa de la precipitació, només és estadísticament significativa durant l’estiu: les estacions càlides entre el 1991-2020 han sigut menys plujoses que en l’anterior trentenni.

Durant tota la compareixença, però, hi ha hagut un elefant a la sala de premsa, que al final Javier Martín Vide s’ha atrevit a assenyalar. El 2021 i el 2022 han sigut anys extremadament secs a Catalunya, fins al punt que, per exemple, a l’històric Observatori Fabra del Tibidabo s’han encadenat consecutivament rècords d’any sec de tota la sèrie, i el 2023 va camí de ser similar. L’atles no conté informació d'aquesta última gran sequera, i potser si fos així la tendència a la baixa de la precipitació començaria a ser més clara. Segons Martín Vide, és improbable que s’encadenin dos rècords seguits d’any sec i un tercer molt similar, cosa que fa pensar que no és una casualitat, sinó algun possible canvi de tendència.

La calor nocturna, una amenaça

El lloc més càlid de Catalunya és ara l’Observatori de l’Ebre, a Roquetes, on la temperatura mitjana és de 18,4 °C, un valor que segons Martín Vide fa poques dècades era el de Màlaga. Només cal treure la pols als antics llibres de climatologia per posar dades més concretes a aquesta comparació: la temperatura mitjana d'una ciutat com Sevilla en el període 1961-1990 era de 18,3 °C; la de l'aeroport de Màlaga, 18, totes dades inferiors a les del tram 1991-2020 a Roquetes. El punt més fred de Catalunya és l’estació de Boí, naturalment a l'alta muntanya, on la mitjana és de 2,1 °C.

Una altra dada xocant és que a Barcelona, la temperatura que hi havia a l’Eixample a mitjans del segle XX és la que hi ha ara al Tibidabo.

Tot i que les temperatures màximes pugen més que les mínimes, Martín Vide ha catalogat la calor nocturna de "problema de salut pública que va en augment", sobretot al centre de Barcelona, on hi ha una illa urbana de calor que agreuja el malestar.

Una temperatura superior a 25 °C durant tota la nit sense aire condicionat suposa un risc per a la salut segons Martín Vide, que ha citat un estudi de l’ISGlobal de Barcelona que situa en un 20% la sobremortalitat en situacions d’onada de calor. També ha posat de manifest que "de dia podem dutxar-nos diverses vegades o anar a un refugi climàtic, però de nit si l’habitació està a 31 o 32 °C la gent gran o amb problemes de salut pateix moltíssim".

També en aquest aspecte hi ha símptomes que el nou atles pot quedar obsolet ràpidament: aquest any al Raval hi ha hagut 31 nits tòrrides, és a dir, matinades amb una temperatura mínima de més de 25 °C, i l’any passat van ser 39. En cap any com a mínim des del 2006 hi havia hagut dades tan altes; les que més, fins a l’any passat, eren les 21 nits tòrrides del 2020.

En aquest sentit, Sarroca ha explicat que la intenció del Meteocat és que els avisos per calor nocturna que ja s’han començat a fer servir aquest any a la costa i al prelitoral puguin estendre’s també a la resta de comarques l’any que ve.