Dimarts a la nit l’especial de la sequera Canvi de cicle va aconseguir 323.000 espectadors de mitjana i va obtenir un 16,1% de la quota de pantalla. Un símptoma clar de dos factors que confluïen en aquest programa. D'una banda, la preocupació que provoca la manca d’aigua que pateix el país i, de l’altra, l’interès que suscita el bon periodisme, tan ben fet a nivell de contingut, de plantejament i d’imatge. L’arrencada era d’una poètica inesperada amb el testimoni de Joan Vergés. Va ser el mestre de l’escola de la colònia del pantà de Darnius Boadella, on anaven els fills dels treballadors que construïen la presa. L’home tornava a aquell espai, que ha reaparegut enmig del pantà sec. Les fotografies de fa seixanta anys contrastaven amb la terra estèril i esquerdada que ara hi havia sota els seus peus. “La sequera ens retorna trossos de memòria i del passat”, deia Vergés. Núria Solé i Pere Bosch ens parlaven de present i de futur. El programa posava l’atenció en la situació crítica de les conques del Ter i del Llobregat i els dos presentadors recorrien per separat el curs dels dos rius.
Canvi de cicle trepitjava el terreny. Un programa de xiruca i anorac i no de taula i plató. I aquest aspecte era determinant, no només per qüestions visuals sinó perquè activava en l’espectador la consciència de territori. En un moment en què sovint la preocupació ciutadana no va gaire més lluny de l’aixeta de la dutxa, el programa ens feia evident la manca d’aigua des de múltiples punts on l’escassedat és dramàtica. I en aquest sentit el gran treball a nivell de realització era fonamental. Més enllà de la sensibilitat i la cura en l’aspecte estrictament visual, era la manera de constatar els efectes reals: amb les esquerdes de retracció, amb el pinso d’una explotació ramadera i amb els canvis de color de la natura a vista d’ocell. L’oportunitat d’observar els boscos des d’un helicòpter, comprovar l’abast de la mort d’arbres i entendre com funciona la lluita per l’aigua en terrenys amb més densitat de vegetació va ser fascinant. La tria dels experts i la seva capacitat divulgativa era excel·lent, així com els interlocutors escollits per fer-nos entendre els problemes de cadascun dels sectors implicats en la sequera. També per fer evident la complexitat en la gestió de la demanda d’aigua i l’equilibri ecològic.
Canvi de cicle, a més, va trobar una manera molt amena i efectiva de proporcionar dades als espectadors, a través dels grafismes aplicats sobre la imatge. El programa combinava molt bé la informació amb la sensibilitat i l’emoció sense caure en la carrincloneria, el dramatisme o l’alarmisme. La seqüència dels dos catedràtics d’ecologia comprovant la qualitat de l’aigua del Llobregat estava plena de simbolisme, bellesa i habilitat comunicativa.
Per fi un programa de televisió que no era ràdio sinó que tenia present la importància de la imatge com a ingredient imprescindible per fer-lo efectiu. Canvi de cicle va ser exhaustiu, clarificador sense fer pedagogia barata. Era bonic malgrat la tristesa de la sequera i a vegades impressionant, i va saber jugar la carta de la curiositat i l’admiració de l’espectador. Sense artificis i des de la naturalitat. El mestre Joan Vergés deia a l’inici del programa que la sequera ens retorna trossos de la memòria del passat. D’un gran mal a vegades en pot sortir un gran bé. I la sequera ens ha retornat també la televisió que confia en l’espectador.
