Els guardians dels Andes: "Abans d’endinsar-nos en el bosc, cal que saludem els esperits"

Manizales (Colòmbia)Mentre parla va sucant un pal a les fulles de coca mastegades que té dins la galta. I amb la barreja d’aquell suc ensalivat va fent pinzellades, amb parsimònia i delicadesa, sobre el seu poporo. Fet amb un tipus de carabassa petita, el poporo és un recipient sagrat propi d’alguns pobles precolombins, un símbol d’aquestes cultures que converteix la conversa en un ritual: diuen que aquesta barreja de fulla de coca i la cal de closques marines que hi ha dins del poporo donen clarividència i lucidesa a l’hora de parlar. El reben només els homes quan entren a l’edat adulta. I a mesura que van sumant capes d’aquesta mescla sobre les parets –a base d’hores i hores de pensaments compartits en comunitat–, el poporo va creixent de mida, com una mostra de la saviesa acumulada. 

Però qui fa pinzellades al seu poporo –mentre parla del “flux energètic” que brolla des del “cor” d’aquest territori, que són “els cims nevats dels Andes”– no és pas un líder indígena vora el foc del seu campament. És un sociòleg colombià de poc més de trenta anys, Juan Sebastián Blandón, que juntament amb la seva dona, l’antropòloga Ana María Rojas, ja fa onze anys que van decidir deixar la ciutat per convertir-se en camperols i fundar l’Ecofinca La Soledad a les muntanyes de Villamaría, una petita ciutat al centre de Colòmbia. Blandón no és descendent de cap poble indígena, però va rebre el poporo per la seva dedicació i el seu esforç a l'hora de recuperar els sabers ancestrals dels pobles originaris de la regió. A través de l’agricultura familiar, l'Anita i el Sebas –com els coneixen a la comunitat– recuperen cultius nadius, indígenes i criolls, i també formes de conreu basades en la “permacultura”. La permacultura és una filosofia de vida basada en una agricultura –i una concepció social, política i econòmica– que respecta i que imita el funcionament natural dels ecosistemes. A l’Ecofinca La Soledad cultiven productes agroecològics per alimentar la família –tenen dos fills– i per vendre’ls en mercats camperols o a través d’internet. També és una escola agrícola, on es fan tallers i trobades obertes sobre agricultura i permacultura o rituals indígenes com l’inipi, una cerimònia dels indis lakota nord-americans. Però el més important és que aquesta iniciativa neorural forma part d’una xarxa de projectes semblants que, des de diferents departaments de Colòmbia situats a les serralades andines, s’organitzen per recuperar la memòria indígena i les llavors i els cultius que s’havien perdut, a més de reprendre i promoure aquelles formes ancestrals de treballar el camp –i de viure– d'acord amb la natura. Una xarxa que es coordina també per protegir la biodiversitat dels ecosistemes andins i defensar-la d’amenaces com els monocultius extensius d’alvocat o de fusta, que desforesten la regió.

“Som guardians del territori Cumandai”, afirma Blandón. Cumandai és el nom indígena del Nevado del Ruiz, el gran volcà que presideix la serralada central dels Andes colombians. Quan la boira d’aquests boscos humits ho permet, es pot veure a l’horitzó la gran columna blanca de fum que puja cap al cel des del cim nevat del volcà. En diuen també “l’avi de barba blanca i nas fumejant”: consideren el volcà “un ancestre”, dins aquesta cosmologia que confereix vida a totes les creacions de la natura.  

Blandón i Rojas participen, doncs, en el procés de recuperació de la memòria quimbaya que ha començat els últims anys en aquesta regió colombiana, on hi ha l’eix cafeter del país. El quimbaya és un poble originari d’aquestes muntanyes dels Andes que va resistir estoicament el setge sanguinari dels colonitzadors espanyols. “La gran nació quimbaya era formada per diversos pobles originaris que habitaven la regió, des d’Antioquia, al nord, fins a la vall del Cauca, al sud, passant per Caldas, Risaralda i Quindío", explica Santiago Castrillón Morales. Aquest noi de 28 anys va estudiar la carrera de psicologia, però ara treballa del que pot a la ciutat de Manizales i dedica la major part del temps i l'energia a recuperar els coneixements agrícoles dels quimbaya a l’hort urbà Naksi, un petit oasi vegetal enmig del formigó de Manizales. “Naksi és una paraula del poble kumba quimbaya que fa referència al flux constant de la vida, de l’energia elemental que reprèn i es repotencia”, explica. Ell tampoc és descendent directe dels quimbaya, però tant li fa. Són molts els colombians que estan immersos en aquest procés de renaixement de la cultura quimbaya, malgrat que els hereus genètics d’aquell poble són només unes poques desenes d'individus. Un d’ells és Mario Guerrero, que juntament amb els altres pocs supervivents dels kumba quimbaya, viu al poble de La Iberia, al departament de Caldas, des d’on treballen per recuperar la seva memòria, la seva llengua i les seves tradicions. 

Els quimbaya habitaven aquesta zona dels Andes colombians des de l’any 500 aC i eren desenes de milers quan van arribar els colonitzadors espanyols. Després del genocidi indígena, al qual es van resistir aferrissadament, el segle XVI en quedaven menys d’un centenar, que des de llavors es van anar amagant i van anar assimilant els costums criolls. Ara Mario Guerrero i la seva comunitat lluiten perquè el govern colombià els reconegui legalment com a descendents de l’ètnia quimbaya. Això coincideix amb la reclamació que Colòmbia ha fet a Espanya per recuperar el tresor quimbaya espoliat, que inclou objectes sagrats de gran valor com els famosos poporos d’or. Però per a Mario Guerrero i els seus aprenents –Santiago Castrillón, Sebastián Blandón o Ana María Rojas–, molt més important que l’or és rescatar la llengua, les tradicions i els cultius d’aquella cultura rica i complexa.

Salutació, permís i gràcies

“Abans d’endinsar-nos en el bosc, cal que saludem els esperits i totes les presències que hi ha per reconèixer-los i donar-los valor; després els demanarem permís per entrar, per reconèixer que són ells els qui hi habiten i a nosaltres no ens pertany; i després d’això farem un agraïment, per respirar aquest aire i sentir l'oreig que ens acarona”. Castrillón ens guia en l’expedició a la part del bosc que estan reforestant amb arbres nadius, a tocar de la ciutat. Però, abans d’entrar-hi, fem un minut en silenci per saludar, demanar permís i donar gràcies. És un altre costum ancestral que han integrat en la seva nova forma de vida, respectuosa i reverencial amb la natura, que dona vida i proveeix de recursos.

Pocs metres enllà, ens mostren els petits arbres que van plantar fa només un any i que ja fan més de mig metre. Recuperen el bosc nadiu en unes zones que fins fa poc eren pastures. En aquestes plantades d’arbres, i també en el cultiu agroecològic a l’hort Naksi, hi participen també molts infants, que venen a aprendre aquests coneixements ancestrals. “És la millor llavor que es pot sembrar”, diu Castrillón. Així han sorgit molts grups de petits guardians: Guardias Montañeritas, Zarigüellas, Polinizadores, Semillas para el Buen Vivir... són algunes de les agrupacions de nens i nenes que formen part també d’aquest “procés de recuperació de memòries ancestrals”, com explica Ana Milena, de les Guardias Montañeras y Montañeritas.

Però si hi ha un lloc que han fet seu els infants és Comunativa, una mena de centre cívic i hort urbà que en realitat és la casa on viu doña Martha Lucia Loaiza de Delgado. Des de fa més de deu anys, aquesta dona acull cada tarda els nens del barri, l’empobrida comuna San José de Manizales, i els dona berenar mentre fan tasques educatives i aprenen a cultivar a l’hort del seu pati. Tot és fruit de la iniciativa i la tenacitat d’aquesta dona jubilada, que ens ensenya orgullosa el seu llibre de dedicatòries, ple a vessar de paraules d’admiració en unes quantes llengües, signades per visitants de desenes de països. Comunativa va néixer, de fet, com a resistència a un megaprojecte urbà que va tirar a terra desenes de cases d’aquest barri, al centre de Manizales. Molts veïns de doña Martha van perdre la casa i es van veure obligats a migrar per un suposat projecte de remodelació urbanística en què es van invertir molts milions de pesos colombians, però que mai es va completar. Només hi queden les cicatrius encara visibles del que van ser domicilis de gent humil, ara enrunats. En aquelles runes, doña Martha va aixecar el seu hort i va organitzar “olles comunitàries” per donar de menjar qui ho necessités, a més d’obrir les portes de casa seva per instal·lar aquesta escola popular. Amb la col·laboració dels joves de la comunitat, el projecte Comunativa es va integrar també en aquest procés de recuperació de la memòria i de reivindicació dels coneixements camperols.  

“En tot aquest procés ens reconeixem com a quimbayes, però també hi ha moltes altres cultures i pobles com els nasa, els embera, els arhuacos... Tot forma part d’aquest sentit cosmogònic, on els més grans venen i comparteixen la saviesa i nosaltres la reivindiquem”, explica Ana Milena. Totes aquestes organitzacions de base, com les Guardias Montañeras, organitzen activitats comunitàries, culturals, artístiques, artesanals, de debat o de cultiu, amb l’objectiu principal de “teixir comunitat” i forjar aliances per recuperar i posar en valor la vida pagesa i els sabers indígenes. D’alguna manera, també han recuperat la figura quimbaya dels chasqui, que en l’època precolombina eren els missatgers que corrien d’una banda a l’altra del territori per portar informació. Els nous chasqui transmeten els coneixements recuperats i també, quan poden, porten llavors indígenes i nadiues d’un lloc a un altre per recuperar cultius abandonats. Des d’infinitat de varietats de fríjol, de yuca, d’arracacha o d'alvocat fins a verdures, espècies i herbes medicinals totalment autòctones. Així han sorgit també els “guardians de llavors”, com en Ricardo, que té una petita parada al mercat de Manizales on recupera artesania, instruments musicals, eines de confecció i materials “no necessàriament indígenes, però propis de la regió”. “Són materials que el nord no coneix pas”, diu satisfet. 

La recuperació de llavors és un moviment molt més ampli a Colòmbia. El trobem també al mercat camperol d’Armenia, al departament del Quindío, on un eixam de petits agricultors venen els seus productes i comparteixen coneixements sota els porxos que els protegeix del sol implacable del migdia. “A Colòmbia hi ha milers de mercats camperols que són mixtos, tenen agricultura convencional i ecològica, però aquest en concret és un mercat amb segell agroecològic, amb un procés de certificació que és un sistema participatiu de garanties, de camperol a camperol”, explica Antonio Arbeláez, un d’aquests pagesos que es dediquen “a conservar llavors”. Forma part de la Xarxa Nacional de Llavors Lliures de Colòmbia. Amb el govern actual de Gustavo Petró, per primer cop s’està elaborant una llei de protecció i promoció de les llavors autòctones, indígenes i criolles. És la culminació d’una lluita impulsada per col·lectius com el d’Arbeláez des de fa dècades i altres organitzacions de base que promouen els principis de l’agroecologia, la sobirania alimentària i els coneixements tradicionals. 

L’Ecofinca La Soledad, a Caldas, també certifica els seus productes amb aquest sistema participatiu de garanties. “Quin millor segell hi ha que la confiança de la persona que ve aquí, conrea amb nosaltres i coneix la nostra família. Així evitem intermediaris com les grans cadenes de supermercats”, explica Ana María Rojas. “Són estratègies i alternatives coherents amb aquest nou món que exigeix que siguem conscients del clima, de l’aigua, del sòl i de l’aire, que necessita projectes per millorar la qualitat de vida de la comunitat –afegeix l’antropòloga–, però sobretot per enaltir aquest territori per la seva sacralitat”.

Amb aquesta tornada des de la ciutat a la muntanya, aquests “teixits organitzatius” s’han fet molt més conscients de les amenaces que afecten tant els petits camperols com els ecosistemes andins. Ara tenen ulls al bosc, que els alerten quan hi passa alguna cosa, ens expliquen. Perquè l’objectiu final de tots aquests “guardians de la muntanya” és protegir els preuats ecosistemes dels Andes colombians.

“Som gent de la muntanya”

Colòmbia és un dels països amb més biodiversitat del planeta. A les muntanyes andines, la multitud de pisos tèrmics (zones d’altituds diferents que generen condicions climàtiques diferents) els confereix una gran diversitat biològica. Aquesta regió al centre de Colòmbia fa un segle que es dedica al cultiu extensiu del cafè i en les últimes dècades també ha patit desforestació i contaminació pels monocultius de plàtan, pi, eucaliptus i, des de fa poc, l’alvocat Hass: el nou or verd per a l’exportació. Ara aquests guardians que treballen per recuperar la connexió amb la natura dels seus ancestres lluiten contra l'impacte ambiental “d’aquests sistemes de producció intensius, imposats per la lògica extractivista”, diu Ana Milena. “Això ens va portar a pensar que, si deixem de ser l'eix del cafè i de l'alvocat, què som? Som un eix de muntanya, som gent de la muntanya”. Ha estat precisament la lluita contra els monocultius d’alvocat la que ha unit més que mai aquests col·lectius diversos, però amb una mateixa missió: ser els guardians dels Andres. Com diu Blandón mentre pinzella el seu poporo, “els monocultius estan trencant el flux energètic que ens arriba des del cor del territori, que són els nostres cims nevats”. Un flux de vida que abasteix un dels llocs més biodiversos del planeta. Un flux de vida del qual depenem tots.