Un estiu de rècords climàtics
El mes i el dia més calorosos de la història o l'extensió de gel més baixa a l'Antàrtic, algunes de les fites que deixa l'emergència climàtica aquest 2023
BarcelonaNo és una cursa, però, si ho fos, l'emergència climàtica no només aniria guanyant sinó que ho faria amb una proesa rere una altra. "És com si cada any aparegués un nou corredor que bat un rècord, però que ho fa per molt, i l'any següent es tornés a batre, no seria pas normal", resumeix de forma gràfica el director del departament de Ciències de la Terra del Barcelona Supercomputing Center (BSC), Francisco Doblas. La paradoxa és que, en aquest cas, les marques històriques no són gestes a ovacionar i ni de bon tros a celebrar.
Encara no ha acabat l'estiu, però ja hem batut diversos rècords històrics que constaten –si és que encara faltaven proves– la gravetat de la crisi climàtica. El mes més calorós de la història, l'extensió més baixa de gel a l'Antàrtida o la temperatura més alta a l'Atlàntic nord són algunes de les fites que tenen els científics climàtics horroritzats, tot i que no del tot sorpresos. "El que sorprèn és que les projeccions són conservadores. Segons els models de l'IPCC [científics climàtics de l'ONU] això havia de passar, però no tan aviat", apunta Jordi Solé, professor de la UB i investigador associat del Creaf.
Solé fa referència també al pic històric de calor que es va donar a Figueres el 18 de juliol, amb 45,3 ºC, la temperatura més alta mai registrada a Catalunya. "Les projeccions situen els pitjors escenaris a Catalunya amb temperatures de 50 ºC a finals de segle i de més de 40 ºC a partir del 2035 i el 2040", diu. Aquest pic de Figueres és un avançament del que els científics preveien per a més endavant: "No esperàvem unes temperatures tan altes tan aviat", remarca Solé. Doblas també remarca que el BSC va publicar al març les seves previsions per als propers 10 anys, que deien "que es batrien molts rècords en aquests 10 anys". Han passat pocs mesos i ja els tenim aquí.
Però malgrat la rapidesa amb què es compleixen els pitjors escenaris, els científics insisteixen també que encara som a temps d'evitar la catàstrofe climàtica. Només cal "reduir a zero les emissions de gasos d'efecte hivernacle", coincideixen els experts. I, per anar bé del tot, absorbir també part del CO2 que hi ha a l'atmosfera. Les gràfiques d'aquest estiu de 2023 no poden ser més clares.
Temperatura global
El mes més calorós en 120.000 anys
El juliol que hem deixat enrere és el mes més calorós mai registrat. Després de batre el rècord del juny més càlid també aquest 2023, el juliol es va convertir no només en el juliol més calorós sinó també en el mes més calorós de la història. La mitjana global de tot el mes s'apropa molt als 17 ºC, per sobre de l''anterior rècord del juliol del 2019, amb una mica més de 16,6 ºC. Les tres primeres setmanes de juliol, de fet, van superar temporalment el llindar de l'1,5 ºC d'escalfament global (1,5 ºC per sobre de la temperatura mitjana de l'era preindustrial, entre el 1850 i el 1900). Això no vol dir que ja s'hagi incomplert l'Acord de París: per incomplir-lo cal que aquests 1,5 ºC se superin com a mitjana de diversos anys seguits.
Ho confirmen les dades del Sistema de Canvi Climàtic de Copernicus i de l'Organització Meteorològica Mundial (OMM), que van portar el secretari general de l'ONU, António Guterres, a parlar de "l'era de l'ebullició global". Però un estudi liderat per la Universitat de Leipzig anava més enllà i afegia que "caldria anar tan lluny com fins al període eemià, fa uns 120.000 anys, per trobar condicions semblants" a les d'aquest juliol, segons Karsten Haustein, investigador d'aquesta universitat i cap de l'estudi.
Si bé és cert que l'OMM i el BSC ja van advertir que això podia passar a principis d'any, i van alertar que el fenomen del Niño agreujaria la crisi climàtica, Doblas apunta que en el rècord del juliol el Niño hi ha tingut poc a veure. "Tant pel que fa a la temperatura de la superfície terrestre com a la de l'aigua del mar, aquest juliol ha estat espectacular, i més tenint en compte que el Niño no s'ha desenvolupat del tot encara. L'abast més alt d'aquest fenomen serà els pròxims desembre i gener", apunta.
Gel al Pol Sud
L'extensió de gel antàrtic més baixa de la història
Si a l'hemisferi nord l'estiu és de rècord, l'hivern a l'hemisferi sud no es queda curt. En concret, a l'Antàrtida, a finals de juny el gel cobria 11,7 milions de quilòmetres quadrats, gairebé un milió menys de quilòmetres del que és habitual en aquesta època de l'any (la mitjana de 40 anys d'observacions), segons el Centre de Dades de Gel i Neu dels Estats Units (NSIDC). La dada, de fet, és gairebé 800.000 quilòmetres quadrats inferior a l'anterior rècord, que s'havia registrat el 2022.
"Això és molt preocupant, perquè el gel dels casquets polars s'està fonent a un ritme molt més elevat del que s'havia pensat fa una dècada. I aquest gel fa de mirall (efecte albedo) de l'energia del sol i, si es redueix el gel, l'aigua absorbeix més raigs del sol i es crea un efecte de retroalimentació", explica Solé. El desgel de l'Antàrtida –juntament amb el de Groenlàndia– és també el principal responsable d'una altra conseqüència crítica de la crisi climàtica: l'augment del nivell del mar.
Oceans
La temperatura de l'oceà més alta mai registrada
La temperatura de l'aigua del mar també ha batut rècords aquest estiu. Segons les dades de Copernicus, el programa d'observació de la Terra de la UE, el 31 de juliol es va superar el rècord històric de temperatura global de l'oceà amb 20,96 ºC (0,01 ºC més que l'anterior rècord, del març del 2016, amb 29,95 ºC). La mitjana mensual als oceans també està 0,51ºC per sobre de la temperatura habitual entre 1991 i 2020.
Les dades europees, però, difereixen una mica de les nord-americanes, però totes situen el rècord de temperatura oceànica en aquest 2023. L'agència nord-americana NOAA va detectar una temperatura mitjana de l'aigua dels oceans de 21,1 ºC el 3 d'abril, de forma que situa el rècord històric en aquella data, amb una xifra superior a la detectada per Copernicus. "Els diferents conjunts de dades s'obtenen de diferents maneres i, per tant, no donaran exactament les mateixes estimacions per a mesos o anys individuals", expliquen a aquest diari des de Copernicus. Però sigui a l'abril o al juliol, amb 21,1 ºC o amb 20,96 ºC, el que està clar és que la temperatura dels oceans mai havia estat tan alta a nivell global.
El Mediterrani també ha batut el seu rècord de temperatura de les últimes quatre dècades: aquest juliol va arribar a una mitjana de 28,4 ºC, per sobre de l'anterior rècord, de l'agost del 2003 (28,25 ºC). I això són només xifres mitjanes, cosa que vol dir que en alguns punts l'aigua estava extremadament calenta. "Aquest és un problema afegit, perquè a casa nostra el Mediterrani actua com a suavitzador del clima", apunta l'investigador del Creaf, que veu clara la "tendència a la tropicalització" del clima mediterrani.
Atlàntic
La temperatura de l'Atlàntic nord més alta mai registrada
Però una dada que ha sorprès i esparverat especialment els científics és la de la temperatura de l'aigua a l'Atlàntic nord. Va ser a finals de juny quan a la regió de l’Atlàntic nord més propera a Europa es va registrar un sobreescalfament molt estrany, amb una temperatura de més d’1,5 ºC per sobre de l'habitual. Al juliol també va estar 1,05 ºC per sobre de la mitjana. "Això té dos impactes importants: un impacte en la circulació dels corrents que redistribueixen l'energia a tot el planeta i un altre de més immediat sobre la biosfera, és a dir, sobre tots els organismes que viuen al mar, que en alguns casos no poden viure en temperatures tan altes, com els coralls", apunta Solé.
Un estudi d'aquest mateix estiu predeia que l'aturada dels corrents marins atlàntics podia arribar molt abans del previst. Per a Solé, l'anomalia d'aquest estiu a l'Atlàntic nord és potser la més preocupant de totes, per la importància que tenen aquests corrents atlàntics per a la regulació del clima a nivell global. Tot i això, assegura que ni tan sols en cas que es compleixin les projeccions pessimistes d'aquell estudi no desembocaríem en un escenari com el de la pel·lícula El dia de demà, una ficció que parteix justament d'aquest supòsit però sense un estricte rigor científic.
Onades i pics de calor
El dia més calorós de la història i alguns pics de rècord
Aquest estiu de 2023 també té el dubtós honor d'haver registrat el dia més calorós de la història humana, almenys del que es tingui constància científica: el passat 6 de juliol, amb 17,08 ºC de temperatura mitjana a la superfície terrestre, segons Copernicus. Això ve acompanyat de diversos pics que també han fet història, com el de Catalunya el passat 18 de juliol. També a la Xina es va batre el rècord nacional: els 52,2 ºC de Sanbao el 16 de juliol és la temperatura més alta mai registrada al gegant asiàtic.
El rècord de calor puntual al món encara el té la Vall de la Mort de Califòrnia en l'any 1913 amb 56,7 ºC, tot i que alguns meteoròlegs discuteixen aquella xifra. Aquest mateix punt del món és l'únic que ha superat els 54,4 ºC més d'un cop, com el 2020. Però no aquest 2023, almenys en dades oficials. On sí que s'ha arribat a uns històrics 54 ºC ha estat en una ciutat de l'Iran el 22 de juny, una xifra que només s'havia donat un cop abans en aquest país, el 2017. Cal dir, però, que a l'Iran s'han registrat dades molt més altes pel que fa a l'índex de calor o de sensació tèrmica, que uneix temperatura i humitat.
"Tot i que no s'ha batut el rècord de calor a Europa [el pic històric encara el té Sicília amb els 48,8 ºC del 2021], el més espectacular és el nombre d'onades de calor simultànies que s'han donat arreu de l'hemisferi nord i també les onades de calor marina, que han estat força úniques aquests juny i juliol". Copernicus destaca també les intenses onades de calor marina que aquest estiu han afectat tant el sud de Groenlàndia com el mar del Labrador, el Carib i el Mediterrani. I pel que fa a les onades de calor terrestres de la Xina, Europa i l'Amèrica del Nord, un estudi científic d'aquest mateix juliol confirmava que són conseqüència inequívoca de la crisi climàtica.
"Em fa la sensació que anem dins un cotxe on el conductor és cec i el copilot, que és un economista neoclàssic, és curt de vista i només hi veu a 500 metres. Els científics que anem al darrere hi veiem fins a un o dos quilòmetres a davant i fa temps que advertim que anem cap a un penya-segat, però el copilot continua recomanant accelerar –resumeix gràficament Jordi Solé– i el pilot, que és el polític, accelera".