Viatge a Bengala Occidental, el lloc on les dones llluiten per preservar un ecosistema únic
Els efectes de la crisi climàtica estan posant a prova l’estabilitat de la zona dels Sundarbans, una regió índia a tocar de Bangladesh
Sundarbans. ÍndiaViatjant cap al sud de l'Índia des de Calcuta, el caos de la jungla urbana ràpidament es transforma en un altre tipus d'ecosistema. Cada cop més estreta i sinuosa, la carretera s'obre pas a través d'un microcosmos de petites aldees, banians d'Índia, gossos, vaques, criatures, petits temples i botigues de queviures. Rius, canals, tolls i llacs de totes les mides es fan cada cop més presents. L'aigua s'imposa com a element dominant del paisatge. Després de més de tres hores, arribem a Nandakumarpur, una petita població a les profunditats del camp indi, envoltada d'arrossars i canals. La lluna plena brilla al cel deixant clar que ens trobem al seu regne. Per fi, silenci.
Em trobo als Sundarbans, a la regió índia de Bengala Occidental, on els rius Ganges, Meghna i Brahamaputra desemboquen a la badia de Bengala, ramificant-se en infinitat de canals i rius que creen un mosaic de més de 300 illes, de les quals menys de la meitat estan habitades. Amb més de 10.000 quilòmetres quadrats dividits entre l'Índia i Bangladesh, és un ecosistema únic, dominat pel bosc de manglars –un bioma de la zona tropical que es presenta en la zona de marees dels litorals plans i fangosos– més gran del món.
Hàbitat d'una rica biodiversitat que inclou dofins, cocodrils i el famós tigre de Bengala, aquest territori acull 10 milions de persones, 6 milions a l'Índia i 4 a Bangladesh, que s'han adaptat al llarg dels segles a un entorn inestable i mutable, en un equilibri precari entre la terra i l'aigua. En aquestes terres, que estan de mitjana un metre per sobre del nivell del mar, els corrents fluvials i marins remodelen constantment el paisatge, les illes apareixen, desapareixen o canvien de forma amb el pas de les dècades. Cada dia, la lluna decideix què és terra i què és aigua, si es pot creuar un canal, si és hora de fer fora les xarxes de pesca o de sembrar arròs. Els habitants han après a viure en sincronia amb el ritme de les marees i han brodat la seva vida al voltant.
En les darreres dècades, però, aquest fràgil equilibri s'ha començat a trencar. L'augment del nivell del mar i de la salinitat de l'aigua, l'erosió costanera, uns monsons cada cop més imprevisibles i uns ciclons cada cop més freqüents i destructius estan posant a prova l'estabilitat de la regió. Aquí, el canvi climàtic és una realitat amb la qual els habitants lluiten cada dia.
Dones soles davant del canvi climàtic
"Els dos bigha de camps d'arròs, [una unitat tradicional de mesura de l'àrea d'una terra] ja no són suficients per mantenir-nos, així que el meu marit va haver de començar a dedicar-se a la pesca", explica Shonok Mondal, de 21 anys, a la seva cabanya de palla i fang dins l'aldea de Pathor Pratima, mentre la seva filla Shreekrishna, de 4 anys, s'amaga tímida i inquieta darrere del seu sari vermell brillant. El seu marit ha de marxar durant tres mesos seguits, i quan torna es queda només uns dies, deixant-la sola amb la filla i cuidant la sogra, que, d'acord amb la tradició, ha de viure a la mateixa casa. La pujada del nivell del mar, estimada en 12 mm l'any, tres vegades més ràpid que la mitjana mundial, combinada amb la contaminació de les aigües del Ganges, està provocant l'augment de la salinitat de l'aigua, amb efectes negatius en el rendiment dels arrossars, i obligant els agricultors a convertir-se en pescadors o a abandonar les seves famílies i emigrar a les grans ciutats de l'Índia, on acaben a les files de temporers no qualificats, empleats principalment en la construcció i l'agricultura, sovint en condicions que freguen l'explotació.
Un d'ells és el Surojit, que es va veure obligat a deixar la seva dona, Shuktara Das, i els seus dos fills de 13 i 8 anys, per anar a treballar a Hyderabad, una ciutat situada a més de 1.000 quilòmetres, des d'on aconsegueix enviar entre 6.000 i 10.000 rúpies al mes, equivalents a poc més de 100 euros, quasi insuficient pels dos fills en edat escolar. Només es veuen dues vegades l'any, durant la temporada de collita d'arròs i pel festival Durga Puja, el més important de la regió. Ella ajuda en allò que pot, recollint crancs i peixets als canals, una activitat que l'obliga a passar hores submergida dins l'aigua salobre i fangosa, amb conseqüències per a la seva salut.
Una història que sento sovint als Sundarbans, on l'impacte social del canvi climàtic, en una zona ja marcada per la pobresa i l'abandó institucional mostra com aquest no rebaixa, sinó que reforça, les desigualtats preexistents de casta, de renda i de gènere. De fet, diversos estudis han demostrat com les dones, especialment de les castes més baixes, que ja estan en una situació de vulnerabilitat i dependència dels homes, pateixen les conseqüències de l'empitjorament del clima de diferent manera i s'acaben convertint en esposes sent encara nenes, que abandonen prematurament l'escola per ajudar en les tasques domèstiques o per anar a treballar, o que acaben en mans de les xarxes de tràfic de persones, especialment després de desastres naturals, com el catastròfic cicló Amphan que va patir Sundarbans el 2020, les conseqüències del qual encara es manifesten a la regió.
Quan entro en una classe de nenes a l'escola de Sabuj Sangha, una ONG que ofereix l'única possibilitat d'educació a l'illa de Pathar Pratima, i pregunto a qui li agradaria quedar-se i a qui marxar un cop acabats els estudis, la resposta unànime és “baire”, "anar-se'n". “M'agradaria anar a Calcuta i ser infermera”, em diu la Moumita, de 13 anys, del poble de Sumatinagar. “Aquí estic sola, el meu pare treballa a Chennai des que tinc ús de raó, i la meva mare treballa cada dia com a criada, ningú m'ajuda amb els deures. Aquí no sabria què fer.”
Aquí no només es fuig de la pujada de les aigües, sinó també d'una terra abandonada a la seva sort per les institucions, sense serveis ni infraestructures, on les escasses oportunitats d'ocupació van desapareixent any rere any a causa d'un clima cada vegada més hostil.
Guardianes de les plantacions de manglars
Tot i això, a més de ser les més vulnerables, les dones també estan actuant com a guardianes de l'ecosistema, ja que són les seves millors coneixedores i les més interessades a salvaguardar-lo. A la zona més profunda del bosc de l'illa de Jharkhali, amb els turmells submergits a l'espès fang salobre del delta, em trobo amb un grup d'unes 20 dones, enfeinades amb aixades, testos i una miríada de petites plantes. Són brots de mangle, o sundari, del qual ve el nom de la regió, essencials per frenar l'erosió costanera i actuar com a barrera contra els ciclons, i són l'hàbitat d'una biodiversitat única al món.
Per iniciativa de Seed.in, una ONG creada per Mrinal Mondal, professor de biologia a Calcuta, el grup es reuneix dues vegades per setmana des de fa més de 10 anys, i calcula que han plantat més de 30.000 arbres en una superfície de gairebé 30 quilòmetres quadrats, aprofitant els coneixements d'aquestes dones sobre els millors llocs i mètodes per plantar aquest delicat arbre.
A més dels beneficis mediambientals, les iniciatives d'aquest tipus també tenen un efecte positiu en l'àmbit social i psicològic, ja que ajuden a reforçar els lligams comunitaris i contribueixen a l'emancipació de les participants, que sovint es troben en situacions extremadament vulnerables. Algunes són les anomenades byagrabidhaba, vídues de tigre, els marits de les quals han mort per l'atac d'un tigre mentre treballaven al bosc, hàbitat del famós tigre de Bengala, recol·lectant mel o pescant. Les xifres d'aquest fenomen són incertes, però es calcula que almenys 3.000 persones s'han vist fatalment afectades per aquests atacs, i gairebé totes les dones amb qui parlo tenen un familiar o coneixen algú que n'ha estat víctima. Tot i que el govern indi promet 500.000 rupies (uns 5.500 euros) a la família de les víctimes, aquests diners gairebé mai es desemborsen, bé perquè la família no té mitjans per fer front a la burocràcia necessària per sol·licitar-ho, o bé perquè els atacs molt sovint es produeixen en zones protegides, de manera que es perd el dret a rebre una indemnització, en un conflicte no resolt entre les necessitats de conservació i les de suport dels seus habitants.
No obstant això, conscients dels riscos mediambientals que suposa la pèrdua de l'ecosistema de manglars a causa dels ciclons, cada vegada més destructius, i de l'augment de la salinitat de l'aigua, aquestes dones no dubten a agafar els seus saris i passar hores al sol per ajudar a viure el mateix bosc que es va endur els seus éssers estimats. Conscients que si no agafen el futur amb les mans, aquí en aquest remot racó de l'Índia, probablement ningú ho farà per elles.