Fa pocs dies va aparèixer a internet una notícia que parlava de qui són els famosos que contaminen més amb els seus jets privats. L’origen de la informació la dona la pàgina My Climate Carbon Tracker. Entre els principals contaminadors hi ha gent com Travis Scott, que va emetre 6.000 tones de CO₂ recorrent més de 300.000 quilòmetres, Kim Kardashian amb 5.800 tones o Elon Musk amb 4.500, d’un total de 58.000 milions de tones que es van emetre el 2022. Si tenim en compte que la majoria d’ozó contaminant es concentra al llarg de quinze quilòmetres dins del total de gruix de la capa d’ozó, essencial per depurar l’aire i protegir-nos de les radiacions ultraviolades, entendrem que l’aire no és un recurs il·limitat. De fet, autors com Bruno Latour es pregunten sobre què vol dir viure dins un medi, en aquesta espècie d’hivernacle que és la Terra. Aquests últims mesos també s’ha pogut veure, des de la pàgina web del departament de Medi Ambient i Sostenibilitat de la Generalitat de Catalunya, com la salut de l’aire empitjorava davant la falta de pluges i en presència continuada d’anticiclons produïts, en part, pel canvi climàtic. L’aire és un mitjà de propagació incomparable. Partícules de sorra del Sàhara viatgen cada cop més sovint cap a les nostres terres a causa del constant desplaçament cap a latituds superiors de la línia de desertificació. La contaminació de l’aire de Barcelona es respira a Girona. Quan hi va haver l’accident de la central nuclear de Txernòbil el 1986, la radiació va viatjar per tot Ucraïna cap a Rússia, Bielorússia, al nord i a l’oest d’Europa fins a França en poc temps.
Inhalem els gasos NO₂ i les partícules que emeten els vehicles entren en el nostre corrent sanguini i es queden en els nostres òrgans vitals, fent-nos més vulnerables a malalties cardiorespiratòries o a ictus, al Parkinson i l’Alzheimer –segons va publicar The Guardian el gener del 2024–. Llavors, de quin aire parlem? D’un aire colonitzat per l’activitat d’una part de la humanitat altament dependent dels combustibles fòssils. Com deia Achille Mbembe en el seu text “El dret a respirar” (2020), "no hi ha cap dubte que el cel s’està tancant, el dret universal a respirar és inquantificable i no pot ser objecte d’apropiació". I parafrasejant Fredric Jameson, Yayo Herrero diu que "és més fàcil imaginar-se vivint sense aire que sense capitalisme" (2022). Mentre el reial decret 1052/2022 de zona de baixes emissions establia com a data límit per a la seva aplicació el desembre del 2023, alguns municipis estan optant per tornar a donar prioritat als cotxes en zones ja pacificades i eliminar carrils per a les bicicletes en una petrocultura asfixiant.
Això ens porta a tenir en compte tres aspectes essencials de l’aire; el primer és que la vida al planeta sense aire, seria impossible; el segon és la seva connectivitat, és a dir, no es poden posar fronteres a l’aire, tal com diu l’obra de l’artista Pep Vidal “It’s easy to cross a border (if you are a cloud)” / “És fàcil travessar una frontera (si ets un núvol”); i el tercer és la necessitat de posar-hi cura. Les evidències científiques es desvinculen de la realitat, com si formessin part de mons diferents o d’una hipòtesi de laboratori. Hi ha qui malda per no saber, per obviar aquesta situació crítica que produeix cap a set milions de morts prematures anuals, segons va indicar l’Organització Mundial de la Salut el desembre del 2023, i que, si tenim en compte l’extractivisme creixent de recursos naturals de l’economia neoliberal, sense mesures contundents només pot empitjorar.
Perquè la gent es torni sensible a aquesta qüestió, cal fer visible l’invisible, i no és tasca fàcil. Com diu Eva Horn al seu article “Air as medium”, cal una estètica de l’aire que situï l’aire en el primer pla de la nostra percepció, com a objecte i com a condició de la percepció. D’aquesta manera, segons Horn, l’art és l’àmbit més idoni per oferir-nos una exploració experimental de l’aire i ajudar-nos a renovar la relació cultural i fenomenològica que tenim amb ell. Per això, amb l’exposició Apories sobre l’aire del Bòlit, centre d’art contemporani de Girona que es va inaugurar el passat 16 de febrer, amb els vuit artistes –Maria Arnal, Fito Conesa, Abelardo Gil-Fournier, Núria Merino, Job Ramos, Mireia C. Saladrigues, John Talabot, Pep Vidal– que en formen part, juntament amb el programa d’activitats en què participaran Achille Membe (càtedra Ferrater Mora), Nerea Calvillo, Blanca Pujals o Laia Romero, entre d’altres, volem analitzar la relació que tenim amb l’aire, posant en diàleg la perspectiva més poètica i especulativa amb la mediambiental. El que tenen en comú tots és que interroguen la naturalesa mateixa de l’aire des d’una formalització que obre vies per a la reparació des de perspectives molt diferents. Ens ajuden a conèixer i reconèixer aquest element essencial, tal com ho feien Anaxímenes, Lucreci o, ja en el segle XX, Gaston Bachelard o Lyall Watson.
Entre el 2020 i el 2021 uns quinze milions de persones van morir a causa de la pandèmia de la covid-19. Va ser llavors que ens vam adonar que respirar implicava respirar amb els altres en un ecosistema tan ric com desconegut, tan dens com irrepresentable, tan ampli com limitat. Com canta Maria Arnal, "aquest aire no és de ningú", per tant, també és una mica de tots. Només des d’aquesta responsabilitat compartida, i responent activament a la descarbonització i a la descolonització dels recursos bàsics com l’aire, podrem recuperar el dret a respirar dins d’aquest cos únic que és la Terra.
