Josep Maria Vila d'Abadal: "Els boscos ens necessiten per sobreviure. No som delinqüents"

BarcelonaEstiu rere estiu, l’amenaça d’incendi forestal plana sobre els boscos del nostre país. La sequera històrica que arrosseguem, sumada a dècades d'abandó forestal, ha fet que els boscos siguin molt més vulnerables als focs. Josep Maria Vila d'Abadal (Barcelona, 1954) ho sap del cert: des del 1979 és silvicultor, una tradició familiar que es remunta 800 anys enrere; la seva és la vint-i-cinquena generació que té cura dels boscos. Vila d'Abadal també és president del sistema de certificació forestal PEFC (Program for the Endorsement of Forest Certification) a Catalunya i exalcalde de Vic.

Torna a ser un estiu molt més càlid del normal, i amb les altes temperatures també creix el risc d'incendi. Com es preveu la campanya forestal d'aquests mesos?

— Ens ha costat molt entendre-ho, però Catalunya és un país de boscos. És un país petit, però molt divers. Per tant, tot i que hi ha terrenys on ha plogut, n'hi ha d'altres on no ha plogut gens. Aquestes zones són extremadament perilloses, ja que no s'han pogut recuperar dels efectes de la sequera.

On s'haurien d'extremar les precaucions?

— Sobretot al sud i al centre de Catalunya, l'Empordà i el Gironès. El canvi climàtic no ha desaparegut i la sequera tampoc. La societat ha de ser molt prudent i no anar al bosc quan hi ha risc d'incendi.

Els incendis forestals són un problema estructural?

— Sí, sempre han existit a Catalunya, on els estius són molt calorosos i secs. El bosc també creix –més de la meitat del territori català és bosc– i acumula massa forestal i energia. A més, durant els últims 40 anys no l'hem cuidat per falta d'economia, per normes ambientals equivocades... Tot això crea una situació forestal de gran perill, perquè si no hi ha gestió, l'últim que es gestiona és el foc.

Parla de polítiques ambientals equivocades...

— Des dels anys 70 i 80, aproximadament, existeix un moviment ecologista, racional, que avisa de les necessitats del bosc i de com fer-ne un ús correcte. Però hi ha un moviment paral·lel, un ecologisme radical, urbà, que s'ha convertit en una religió. Aquest corrent demana el rebuilding, l'Agenda Verda Europea, defensa que la natura es recuperarà quan l'home desaparegui. És una ideologia que mediàticament té més força, perquè és més agradable parlar de conservació que de gestió, i tant a Europa com a Catalunya està molt ben organitzada. Això ha provocat que hi hagi unes normatives europees molt restrictives que van en contra del gestor forestal.

Vosaltres, en canvi, què demaneu?

— Hem de canviar la visió que tenim dels nostres boscos. Per sobreviure necessiten les persones, sabem com ajudar-los i com defensar-los.

Per exemple, a través de la tala d'arbres.

— Hem de treure arbres –a través d'una tala irregular, d'un en un– perquè si no es moriran tots. Hi ha d'haver menys arbres que competeixin entre ells per l'aigua. Cada arbre beu diàriament 60 litres d'aigua, i a Catalunya hi ha 2 milions d'hectàrees de boscos, amb 2.000 arbres per hectàrea. També hem de fer rompudes i pujar els arbres del sud cap al nord perquè estiguin més adaptats a les sequeres i a les altes temperatures a l'estiu.

La sequera encara ha posat més difícils les coses.

— Sí, a tot això cal sumar-hi el canvi climàtic. Els boscos es moren de set i de cops de calor. A l'estiu, un bosc està acostumat a arribar a temperatures d'entre 35 i 36 graus, i hi ha dies que poden arribar a superar els 40. Això és un cop de calor terrible. D'altra banda, la falta d'aigua genera estrès. Amb l'aigua, els arbres obtenen tots els nutrients que necessiten, i la seva escassetat els fa més indefensos dels elements adversos, com les plagues, els insectes, els fongs, els bacteris... Per tant, hem d'entrar als boscos i ajudar-los de manera sostenible.

El PEFC garanteix aquesta sostenibilitat.

— Sí. Els propietaris dels boscos particulars de Catalunya poden fer un pla de gestió forestal, que detalla la gestió que en faran durant un termini establert, aproximadament d'entre 10 i 30 anys. Un cop tenen aquest pla, voluntàriament poden demanar que se'ls certifiqui que la gestió forestal que fan és sostenible a través de la certificació forestal PEFC. Si un producte té aquest segell vol dir que ve d'un bosc que respecta les normes de gestió forestal.

Però no tothom ho coneix...

— Exacte, i és molt important que la gent ho reclami. Per exemple, si vols comprar un moble, demana el segell de certificació forestal. De la mateixa manera que demanem productes ecològics i de quilòmetre zero, o normes ambientals en l'ús dels cotxes, també podem demanar que tot el que vingui del bosc estigui certificat. D'aquesta manera tindrem més força: hem de fer gestió i la fem ben feta, no som delinqüents.

La ciutadania no entén el sector forestal?

— No, gens ni mica, perquè ens hem desconnectat del bosc. La gent no sap què fem al bosc ni per què ho fem. Quan veuen algú fent gestió forestal s'esgarrifen. Fins i tot hi ha llibres que ensenyen a les criatures que tallar arbres és dolent. Si talles un arbre ets un assassí.

Per què es té aquesta imatge del gestor forestal?

— Des dels anys 80 el gestor forestal s'ha vist com una persona que viu del cuento, que és interessada, que només busca el rendiment econòmic. La nostra imatge s'ha limitat a això, i ens ha impedit actuar. Per exemple, hi ha boscos en què no es fa gestió des de fa 30 o 40 anys. Per aquest motiu també demanem recanviar la governança, per tenir capacitat de decisió en les polítiques forestals. Nosaltres no som antiecologistes: volem compartir les polítiques ecològiques i tenir poder de decisió sobre elles.

¿Les traves que apunta comporten que cada cop hi hagi menys gestors forestals?

— A Catalunya teníem alguns dels gestors forestals més importants del Mediterrani, però ja no en queden, estem arribant al final. És una feina molt poc rendible i requereix molt d'esforç. Les normatives ho fan tot molt més difícil. És un crit de socors, estem perdent els forestals.

Diu que és poc rendible. Quin retorn obté el propietari dels boscos?

— No n'hi ha. Econòmicament no hi ha rendibilitat: a Catalunya tallem els arbres d'un en un, i aquest sistema fa la fusta molt poc rendible. Els arbres estan a preus dels anys 80. Per exemple, un faig de 120 anys per al seu propietari val 100 euros.

Així i tot, fa 25 anys que s'hi dedica.

— El retorn és purament la satisfacció de ser un esglaó d'una família que fa molt de temps que gestiona un bosc. Fer que perduri en el temps, perquè si el bosc desapareix la meva vida no té sentit. Els gestors forestals som part del bosc i som els més interessats que estigui viu i tingui una bona salut.