SOS dels boscos catalans: els arbres agonitzen i la fauna desapareix

BarcelonaL'excepcional sequera que viu Catalunya està matant els boscos. Els arbres adopten tons marronosos, perden les fulles, i fins i tot, cauen en massa. La manca de precipitacions i l'augment de les temperatures, agreujat per un abandonament de la gestió forestal "durant els últims 40 anys", han portat l'ecosistema català a una situació límit. La directora general de Boscos i Gestió del Medi del departament d'Acció Climàtica, Anna Sanitjas, qualifica la situació "d'emergència forestal": "És la crònica d'una mort anunciada. Hi ha molts arbres que malviuen, que es fan la competència els uns als altres per l'aigua". L'experta en afectacions forestals per sequera del Centre d'Investigació Ecològica i Aplicacions Forestals (CREAF) Mireia Banqué hi coincideix: "Els nostres boscos són joves, densos, però habitualment estan poc gestionats. No n'hem tingut cura fins ara".

Segons l'últim informe elaborat per Acció Climàtica i el CREAF, publicat l'any 2023, la gran sequera que afecta el país des del 2022 afecta 33.072 hectàrees de bosc. Es tracta d'un fenomen generalitzat arreu del territori, però que sobretot s'acarnissa amb les costes del Garraf, la Catalunya central (especialment Osona i el Moianès) i el Baix Llobregat. "Els boscos que estan patint més són aquells que habitualment havien rebut molta aigua i que ara ja no en tenen", puntualitza Banqué. I afegeix: "Nosaltres, o els animals, tenim una mobilitat que ens permet anar a buscar el recurs quan és escàs. Però els arbres estan arrelats, no es poden moure. L'aigua només els hi pot caure del cel".

Pèrdua de biodiversitat

Quan hi ha una manca de precipitacions extrema i sostinguda com l'actual, el primer que fa l'arbre és recórrer a les seves reserves. A mesura que es va quedant sense aigua, i com a estratègia de supervivència, deixa anar les fulles en un procés que es coneix com a defoliació. El 2022, el 13% dels arbres de Catalunya tenien una defoliació greu, mentre que el 2023 (l'últim any amb dades actualitzades) la xifra s'ha enfilat fins al 84%. "Si a un arbre li falten la meitat de les fulles és un símptoma d'estrès", avisa Banqué que, tot i això, distingeix entre dos grans tipus de plantes, les coníferes i els planifolis.

Les coníferes (com ara els avets, els xiprers i els pins) resisteixen amb més facilitat els períodes de sequera, però arriba un moment en què també arriben al límit. "Les seves fulles s'assequen i no tenen la capacitat de rebrotar", diu Banqué. El pi roig, el pi blanc i la pinassa són les espècies més afectades actualment. En canvi, quan els arbres planifolis (com l'alzina, el roure i el faig) s'assequen i deixen caure les fulles, sí que poden arribar a treure'n de noves. "L'arbre perd totes les fulles quan no li correspon, però continua viu –afegeix la investigadora–, que és el que està passant en grans extensions d'alzines".

El cas de les alzines també il·lustra que els arbres no són els únics que agonitzen per la sequera, sinó que el seu impacte s'estén a la fauna que hi habita o en depèn. "L'alzina, que és intel·ligent, abans de morir decideix no reproduir-se i no dona glans", explica Joan Real, professor de la Universitat de Barcelona (UB) i coordinador del Centre de Monitoratge de la Biodiversitat de les Muntanyes Mediterrànies (CMBMM). Això produeix un efecte en cadena: els animals que s'alimenten de glans, com els ratolins, es reprodueixen poc; al seu torn, els rapinyaires, que es nodreixen dels ratolins (per exemple, el gamarús), també disminueixen les seves poblacions. "Mai havíem vist una disminució tan gran de micromamífers", constata el professor, que ha realitzat nombrosos seguiments de la biodiversitat en l'àmbit del parc natural de Sant Llorenç del Munt i l’Obac.

Les espècies aquàtiques també són víctimes de la manca d'aigua, amb un especial impacte en les bagres, els barbs de muntanya i, fins i tot, les truites. "Hi ha una reducció del cabal del riu i, per tant, hi ha alguns trams que es poden quedar secs. Les espècies que viuen als rius i als torrents es moren, o tenen dificultats de supervivència a causa de la disminució de la concentració d'oxigen", indica Real.

L'escull de la gestió forestal

La pèrdua de biodiversitat no és l'única conseqüència devastadora de la històrica manca de pluges. Tal com apunta el director de la Federació Catalana d'Associacions de Propietaris Forestals (Boscat), Jordi Tarradas, la mort i debilitat dels boscos augmenta el risc d'incendi. "Podem arribar a tenir-ne de sisena generació", avisa. Aquests focs es caracteritzen per una alta intensitat, així com una alta velocitat de propagació. "Si l'incendi és d'aquest tipus i arriba a una zona on tots els arbres estan morts, la capacitat d'extinció dels bombers pot minvar –coincideix Sanitjas–. Iniciem la pitjor campanya de prevenció d'incendis dels últims 30 anys", insisteix l'experta. Paral·lelament, la manca de pluges afavoreix la proliferació de plagues –d'insectes o bacteris– que maten els arbres més vulnerables.

Què s'hi pot fer, doncs, per ajudar els boscos? Banqué subratlla dos eixos clau: afavorir la biodiversitat i fer gestió forestal per reduir la competència entre els arbres. "Com més divers és el bosc, més probable és que algunes de les espècies presents sigui resistent", argumenta. Des del departament d'Acció Climàtica, segons detalla Sanitjas, ja s'estan prenent mesures en aquesta direcció. Per exemple, retirar els arbres morts que generen perill per a les persones i els que estan en zones estratègiques de perill d'incendi, fer aclarides als boscos més ofegats, i proporcionar al sector forestal més línies d'ajuts. "La solució per estar preparats per properes sequeres implica tenir boscos més ben gestionats", sosté Sanitjas. El director de Boscat també defensa la gestió forestal com a "principal eina", però demana el suport de les administracions perquè posin en marxa un Pla d’Emergència dotat d'ajuts per fer front a l'impacte de la sequera als boscos. "Arriben ajudes ordinàries i de prevenció d’incendis, però no hi ha un ajut específic per la sequera. Els boscos no són una prioritat", lamenta.

Per al professor de la UB, Joan Real, el més important és la planificació. "En funció de cada àrea i dels usos que vulgui donar el seu propietari al bosc, s'ha de fer una gestió o una altra." I continua: "També hem de ser conscients que els nostres paisatges canviaran". El més probable és que es mediterranitzin, apunta. "Estem veient el canvi climàtic en temps real. Un procés de canvi de vegetació pot tardar centenars o milers d'anys, i ara l'estem vivint a gran velocitat", afegeix Tarradas.

La investigadora del CREAF comparteix aquest punt de vista i afirma que ens trobem en un procés de "transició". És a dir, com que han canviat les condicions dels ecosistemes, també s'estan produint modificacions en les espècies. No obstant això, assegura que l'ecosistema de bosc "es mantindrà". "Amb els anys es recupera, encara que sigui transformant-se. Ara bé, en comptes de ser frondós, amb ombra i arbres de capçades grans, serà esclarissat, amb matollars. La imatge que tots tenim quan pensem en un bosc anirà canviant –anticipa–. Tots pensàvem que els recursos eren infinits i que podíem fer el que volguéssim, però ara estem veient que la natura ens posa a lloc", conclou Real.