Els corrents atlàntics es podrien aturar el 2057: l'estudi que ha trasbalsat la comunitat científica

BarcelonaUn nou estudi científic que prediu l'aturada del corrent oceànic de l'Atlàntic aquest mateix segle ha disparat més d'una alarma entre els investigadors que es dediquen a l’estudi del canvi climàtic. I també alguna espurna de terror entre els inexperts, pel caos climàtic que podria desencadenar aquest fenomen. L'article va ser publicat el 25 de juliol a la revista Nature Communications pels investigadors danesos Peter Ditlevsen, del Niels Bohr Institute, i Susanne Ditlevsen, de l’Institut de Ciències Matemàtiques, tots dos de la Universitat de Copenhaguen. Prediu que l’AMOC, la circulació meridional de retorn de l’Atlàntic, més coneguda com el corrent del Golf, es podria aturar molt abans que no es pensava. La probabilitat més alta la situen l’any 2057 i “amb un 95% de certesa entre el 2025 i el 2095”. Aquests resultats han fet arrufar el nas a més d’un expert. En primer lloc, perquè es tracta d’un càlcul estadístic sobre el qual “encara hi ha moltes incerteses”. En segon lloc, perquè s’allunya d’altres estudis com els de l’IPCC, més conservadors, que tot i admetre que el canvi climàtic està alentint aquest corrent, en situen l'aturada més enllà del segle XXI. Les possibilitats del cataclisme i les seves conseqüències també es discuteixen.

L’AMOC ve a ser com una enorme cinta transportadora que porta les aigües càlides en superfície des dels tròpics fins a latituds fredes del nord. Pel camí, una part de l’aigua s’evapora i una altra, el flux més gran, tendeix a refredar-se. Els dos fenòmens fan que la capa més superficial guanyi densitat per l'increment de la salinitat. A conseqüència d'això, la capa s’enfonsa i es veu empesa de nou cap als tròpics. Es defineix d’aquesta manera un cicle que, entre més coses, contribueix a regular les temperatures a l’hemisferi nord.

Aquest cicle, que fins ara ha estat fonamental per mantenir unes condicions climàtiques més o menys estables al nord d’Europa i d’Amèrica, es podria arribar a aturar, cosa que amb tota probabilitat desestabilitzaria el clima. Aquesta possibilitat, que és més que real, ja s’ha plantejat en uns quants fòrums científics. Un dels més destacats és el del Panel Intergovernamental sobre el Canvi Climàtic (IPCC), que el 2019 ja advertia que l’AMOC s’estava alentint, però deia que una aturada total no es preveia almenys fins al segle que ve. L’estudi danès no només certifica aquest fenomen, sinó que també hi posa una data molt més pròxima.

“Els resultats obtinguts són una alerta primerenca del que pot passar en el futur”, avisa Isabel Cacho, catedràtica de geociències a la Universitat de Barcelona i investigadora Icrea. Cacho ha fet recerca sobre aquest mecanisme i les seves possibles repercussions a partir de l’anàlisi dels sediments al fons marí. Sobre l’estudi publicat, opina que es tracta d’un “exercici estadístic” en què per primera vegada es posa data al col·lapse de l'AMOC. Però en cap cas els investigadors danesos parlen de conseqüències.

Com en la pel·lícula 'El dia de demà'

“El que podria passar, ho sabem per vies indirectes”, diu la investigadora. “No és esperable” que el col·lapse provoqui el refredament sobtat de l’hemisferi nord, com es planteja al film El dia de demà, rodada el 2004 i que està basada justament en l’aturada de l’AMOC. De fet, no seria la primera vegada que passa al planeta, perquè s’ha verificat que es va interrompre fa uns 12.000 anys durant la sortida d’un període glacial. Llavors, “el nivell de CO2 a l’atmosfera era molt més baix, no hi havia efecte hivernacle”. En tot cas, el que seria esperable és un “refredament moderat” en latituds altes de l’hemisferi nord amb un contrast tèrmic estiu-hivern “probablement molt acusat”. També seria previsible una “redistribució” de l’energia, que faria molt més calorós l’hemisferi sud. I està “ben documentat” que augmentaria la virulència de les tempestes i la pluviositat. “L’estudi dels sediments i altres paràmetres suggereix que hi hauria grans inundacions i fenòmens extrems”. En canvi, a la Mediterrània hi hauria sequeres persistents i hi augmentaria l’aridesa.

Sigui com sigui, si es produís una aturada en cap cas seria “equivalent” a les que hi ha hagut en temps passats, com ara fa 12.000 anys, en què es va alentir sense arribar a aturar-se. En períodes previs se sap que l'AMOC va ser molt inestable, cosa que va comportar grans oscil·lacions climàtiques entre períodes càlids i freds. Coincidint amb l’etapa potglacial, l'Homo sapiens va començar la seva expansió planetària.