La meitat dels camps encara es reguen per inundació

LleidaCatalunya està pràcticament a la cua de l'estat espanyol en modernització del reg agrícola. Prop de la meitat de les 270.000 hectàrees de regadiu utilitzen la tècnica de la inundació (l'anomenat reg a manta), mentre que els percentatges de reg tecnificat a altres territoris com Andalusia, Extremadura o Castella arriben al 75%. L'actual escenari de sequera i l'esgotament de les reserves d'aigua per a ús agrícola han posat a debat la necessitat urgent d'accelerar aquesta transformació al camp.

El sistema de reg a manta té una eficiència de menys del 50% en l’ús de l’aigua. Això vol dir que de tota l’aigua que s’aboca per inundació sobre una finca, els cultius només n’absorbeixen la meitat. La modernització del reg eleva aquest índex d’aprofitament al 80% amb el sistema per aspersió i al 95% amb el degoteig. Malgrat això, pagesos i enginyers agrònoms defensen que aquest reg tradicional no suposa un malbaratament de l'aigua i que el problema que es planteja ara és que la falta de prou volums disponibles obliga a repensar la tècnica.

Els canals històrics necessiten grans reserves d’aigua per inundar les seves finques, però també és tècnicament cert que l’aigua s’acaba reutilitzant sempre. "Quan el sòl queda saturat per la inundació, circulen les aigües vives", explica l’enginyer agrònom Víctor Sas, tècnic responsable del canal Garrigues Sud. "L’aigua llisca tant per la superfície com per sota, es reaprofita amb pous o col·lectors de drenatge i es redistribueix", afegeix Sas. Però el reg per inundació és, en la situació actual, un gran inconvenient. "Ja no es pot treballar amb volums tan grans d’aigua", explica Ignasi Servià, secretari de la Comissió d’Aigües del Col·legi d’Enginyers Agrònoms de Catalunya. "Ara cal mesurar cada mil·lilitre", conclou.

Infraestructures històriques com el canal d'Urgell, Pinyana, la Conca de Tremp, els regs del Baix Ter o de la Muga i, en menor grau, l’Aragó-Catalunya, tenen encara pendents d’execució obres de modernització que tenen, com a principal inconvenient, el seu elevat cost. El pla per modernitzar els més de 200 quilòmetres del canal d’Urgell (que reguen 70.000 hectàrees) és, amb diferència, el més faraònic. La Generalitat ho té pressupostat en uns 1.200 milions d’euros i reclama al govern espanyol que aporti el 40%. Mentre espera una resposta de Madrid, la Generalitat ha tramitat ja quatre projectes que afectarien les primeres 10.000 hectàrees.

Però a part del cost de tecnificar tot el canal amb un sistema modern de pressurització, cal afegir els prop de 5.000 euros per hectàrea que cada pagès haurà d’invertir de mitjana per instal·lar nous sistemes de reg dins les seves finques. "Si en el millor dels casos, els nostres pagesos poden arribar a aixecar el cap després d’aquesta desastrosa campanya de sequera, serà imprescindible que les administracions públiques assumeixin la major part del finançament", diu Xavier Díaz, el director general del canal d’Urgell.

La llei d’aigües de la Generalitat (aprovada el novembre del 2003) indica que "totes les obres s'han d'executar amb una aportació econòmica a càrrec dels beneficiaris", és a dir, que en diferents modalitats els regants han d’acabar assumint part dels costos. De fet, algunes comunitats ja ho estan fent, com la del canal de Pinyana, que en els pròxims anys transformarà gairebé 5.000 hectàrees de terreny (repartides entre Lleida, Alcarràs, Corbins, Benavent i Torre-serona), amb el compromís que els regants assumeixin més de la meitat del cost. Això sí, a pagar en un termini de 50 anys en format de crèdits públics.

L’alcalde de Torroella de Montgrí, Jordi Colomí, que alhora és el president de la Junta Central d’Usuaris d’Aigües del Baix Empordà, lamenta la manca de finançament públic, perquè la transformació dels regadius "no s’amortitza ni en tota una vida laboral". Ho manifesta en clara relació a dos grans projectes que afecten les comunitats de regants de la presa de Colomers –amb una inversió de 20 milions d’euros prevista–i de Molí de Pals –9 milions més–. A través de fons europeus, el govern espanyol està disposat a cobrir el 60% i la Generalitat assumiria un 10% més. La resta ho haurien de pagar els regants, condició que a hores d’ara consideren inviable. "Nosaltres només ens podem fer càrrec del 10% del pressupost", alerta Jordi Aulet, president de la comunitat de la presa de Colomers. 

La "sequera perfecta"

"La sequera està avançant més ràpidament que el procés de modernització", diu Servià. De fet, el Pla de Regadius de Catalunya havia plantejat la construcció del canal Segarra-Garrigues (més de 60.000 hectàrees) i la modernització de tots els canals històrics catalans durant el període 2008-2020. Tres anys després d’aquest pla, s’ha avançat molt poc. Actualment, el departament d'Acció Climàtica té vigent un pla d’inversió de regadius de més de 500 milions d’euros a executar fins al 2032.

La crisi hídrica actual ha fet saltar les alarmes. El mateix enginyer agrònom bateja la situació com la "sequera perfecta" i situa una fatídica convergència de diversos factors: onades de calor, baixa pluviometria i l'absència de reserves de neu que puguin aportar aigua aquesta primavera.

Molts agricultors, ja tecnificats, estan utilitzant sistemes de reg que controlen cada gota d’aigua que utilitzen. Alguns sistemes són tan precisos que només s’activen telemàticament quan ho necessita el sòl. Són sistemes més eficients que, per contrapartida, faran que desapareguin els aqüífers de les zones irrigables tradicionals. Però, com conclou Servià, "si Catalunya ha d’acabar tenint el clima del Marroc, hem de regar com al Marroc".