D’on ve l’aigua que surt de l'aixeta a Barcelona?

La meitat dels litres que arriben a les llars ja no venen dels embassaments, que estan sota mínims

D'On ve l'aigua que surt per les aixetes de l'aigua metropolitana?
19/11/2023
5 min

BarcelonaObrim l’aixeta i l’aigua raja. Ho ha fet sense pràcticament cap entrebanc durant els 36 mesos en què s’arrossega un dèficit de pluja greu que ha derivat en la pitjor sequera del segle a Catalunya. “Una sequera bíblica”, segons apunta el geògraf i membre de l'Institut de Ciència i Tecnologia Ambientals a la UAB David Saurí. L’aigua, malgrat tot, raja amb normalitat a les llars de l’àrea de Barcelona, on es concentra la major part de la població del país, malgrat que les reserves que queden als embassaments han caigut en picat i es troben sota mínims mai vistos. Però encara que a simple vista no es noti, aquesta aigua no prové de les mateixes fonts que abans.

En una situació de normalitat hídrica, el 80% de l’aigua necessària per satisfer la demanda no només domèstica, sinó de comerços o empreses, provenia dels embassaments, però avui aquest percentatge s’ha desplomat a un escàs 50%. La resta dels litres s’estan suplint sobretot amb la dessalinització i, en grau més baix, amb les primeres experiències amb l’aigua regenerada (reutilitzada), que es tracta, s’aboca al riu, es potabilitza i retorna a la xarxa de subministrament. Entre l’any passat i el 2023, la quantitat d’aigua dessalinitzada (126 hm³), regenerada (80 hm³) i la que s’ha tret de pous de sequera (uns 50 o 60 hm³) han permès poder gastar l’equivalent a un pantà de Susqueda extra del tot ple.

D’on ve l’aigua de l’aixeta a l’àrea de Barcelona?

20%

de l’aigua ve de les dessalinitzadores

En situació

de normalitat

80%

de l’aigua ve dels embassaments, aigües subterrànies i aqüífers

15%

de l’aigua ve de les aigües regenerades i pous

Ara en situació

d’emergència

50%

de l’aigua ve dels embassaments, aigües subterrànies i aqüífers

35%

de l’aigua ve de les dessalinitzadores

En situació de normalitat

20%

de l’aigua ve de les dessalinitzadores

80%

de l’aigua ve dels embassaments, aigües subterrànies i aqüífers

Ara en situació d’emergència

15%

de l’aigua ve de les aigües regenerades i pous

50%

de l’aigua ve dels embassaments, aigües subterrànies i aqüífers

35%

de l’aigua ve de les dessalinitzadores

En situació de normalitat

20%

de l’aigua ve de les dessalinitzadores

80%

de l’aigua ve dels embassaments, aigües subterrànies i aqüífers

Ara en situació d’emergència

15%

de l’aigua ve de les aigües regenerades i pous

50%

de l’aigua ve dels embassaments, aigües subterrànies i aqüífers

35%

de l’aigua ve de les dessalinitzadores

Aquests litres addicionals han estat suficients fins ara per evitar que en l'àmbit domèstic i a gran escala es notés cap efecte al subministrament de les llars metropolitanes, però l’escut comença a ser insuficient: "Ens queda aigua per a vuit o deu mesos", avisava amb to greu el director de l’Agència Catalana de l’Aigua, Samuel Reyes, la setmana passada. L’estat d’emergència que està a punt de declarar-se, però que tècnicament ja és un fet a bona part del país, és el preludi de les restriccions que sobrevolen l’àmbit domèstic després de mesos en què l’estalvi s’ha buscat limitant el reg agrícola o retallant els usos empresarials o prohibint activitats municipals o lúdiques. “La situació és desconeguda i dramàtica”, corrobora Saurí.

Fins ara, encara quedava el consol de comparar amb l’última sequera greu, la del 2008, per trobar una situació més dramàtica, però ara ja s’han superat aquells mínims. Els embassaments es troben al 18,6% a les conques internes (les que gestiona la Generalitat i proveeixen la majoria de la població) i la perspectiva dels pròxims mesos no mostra encara un final clar d’aquest dèficit de pluges. “Les conques internes són, juntament amb la del Guadalquivir, a Sevilla, les que estan pitjor”, diagnostica el catedràtic de Geografia Física de la UB, Javier Martín-Vide.

Menys pressió o talls

Els talls d’aigua estan descartats d’entrada, segons insisteix a remarcar el Govern. En tot cas, serien l’últim recurs. L’estalvi es buscarà, d’entrada, abaixant la pressió de l’aigua a les aixetes de molts municipis. Empreses subministradores com Agbar ja ho estan assajant i asseguren que pot suposar una reducció de més del 7% en el consum de les llars. La falta d’aigua a les aixetes via talls seria un escenari mai viscut a Barcelona o a l’AMB i és “una línia vermella”, admet Martín-Vide. Tot i això, afegeix que amb la baixada de pressió el marge d’estalvi que s’ha d’esperar és força limitat. “Barcelona ja és de les ciutats europees amb un consum més baix d’aigua per persona i dia, poc més de 100 litres”, recalca.

Per al geògraf David Saurí, l’estalvi que pretén situar el consum metropolità al voltant dels 90 litres per persona i dia és “francament complicat”. Subratlla que ja hi ha una majoria de ciutats que tenen un consum força baix i que, per això, el gran estalvi urbà “ja està fet” i, en tot cas, es pot anar a conscienciar per canviar alguns hàbits a l’interior de les llars. “Estem parlant de coses com rentar plats sense deixar l’aixeta rajant, regular les vegades que estires la cadena al WC o no dutxar-se cada dia”, apunta.

La baixada de la pressió és una solució preferible als talls, reconeix Saurí, perquè no posa en risc les canonades que poden rebentar amb la interrupció i el retorn de l’aigua de cop, però l’alternativa també té riscos. S’haurà de ser molt curós, avisa, perquè la menor pressió no afecti l’aigua calenta, el funcionament normal de la rentadora o dels rentavaixelles.

Més enllà d’aquesta previsió de rebaixar la pressió a les llars, la nova fase crítica en què ha entrat la sequera implicarà altres restriccions que el Govern detallarà amb tota probabilitat els pròxims dies. Martín-Vide apunta que la nova fase que afronta Catalunya ja no és només una sequera pluviomètrica (“aquest pot ser el tercer any amb menys pluja dels últims 100”, recalca), hidrològica o agrícola, sinó que també és socioeconòmica, que vol dir que “tot el sistema econòmic se’n ressent”.

Aigua més cara

Si hi ha una certesa sobre aquesta sequera, és que en sortirem pagant l’aigua més cara. La pujada del preu de cara al 2024 és un fet després que fa poques setmanes l’empresa ATL anunciés que encariria la factura que paguen els municipis després de més d’un any amb les dessalinitzadores treballant a tota màquina. La despesa energètica de fer un metre cúbic d’aigua dessalinitzada s’enfila a 0,30 cèntims d’euro davant els 0,05 cèntims quan aquesta mateixa quantitat d’aigua prové d’un embassament com ara Susqueda, segons les dades d'ATL.

Aquest major cost, segons Saurí, s’ha de tenir en compte davant l’estratègia per la qual opta el Govern per garantir l’aigua durant les pròximes dècades: dependre menys dels pantans i la pluja i més de la dessalinització i la regeneració de l’aigua, que es potenciaran amb noves instal·lacions. “Hem de ser conscients que estem bescanviant aigua per una possible escassetat d’energia”, apunta el geògraf de la UAB. Subratlla que tota l’estratègia per garantir el subministrament futur no pot oblidar que s’haurà d’afrontar la factura energètica i pensar de quines fonts provindrà per no obrir “un nou escenari preocupant”.

Preparar-nos per quan no plou s’ha de fer amb els pantans plens, apunta Martin-Vide, que es mostra crític amb l’estat de les xarxes de distribució actuals: “En alguns municipis es perd una tercera part de l’aigua per fuites i això no es pot tolerar”. El catedràtic de la UB també apunta als grans reptes pendents per optimitzar el regadiu (deixar d’inundar camps de cultiu) perquè el sector agrícola continua sent el primer consumidor d’aigua al país. “Hem de garantir l’aigua a tothom, però no tapant forats, sinó transformant el sector”, insisteix.

Tres reptes per al futur que ve
  • Pobresa hídrica

    L’escenari d’emergència per la sequera i el futur encariment del preu de l’aigua a partir de l’any que ve obliga a no deixar ningú enrere en l’accés a un bé que és “un dret humà bàsic segons l’ONU”, recalca a l’ARA la cap de sostenibilitat urbana de l’Institut Metròpoli, Elena Domene. “Hi ha un 10% de la població de l’Àrea Metropolitana de Barcelona que està en risc de pobresa hídrica”, alerta citant un indicador que surt dels estudis fets per aquest organisme. Domene accepta que s’ha d’apujar el preu de l’aigua, però subratlla que no es pot perdre de vista qui ho pagarà i com. Si no plou aviat, augura, caldrà buscar més recursos, i això pot encarir encara més el cost i, per tant, posar més població en risc de no poder afrontar la factura d’aquest subministrament. Subratlla que cal buscar una resposta com s’ha fet amb els casos de pobresa energètica.

  • Estalvi

    Tot i que Domene defuig posar “tota la responsabilitat de l’estalvi sobre els particulars”, apunta que el marge per gastar alguns litres menys d’aigua a dins de casa pot venir de petits canvis d’hàbits en activitats que es fan gairebé diàriament. La dutxa de cada dia representa més d’un terç de tota l’aigua que gasta de mitjana una llar metropolitana en un dia. “Potser en algun cas ens hem acostumat a 20 minuts de dutxa calenteta que poden ser menys”, diu Domene. També en l’ús de les aixetes de casa (on marxa un 29% més dels litres diaris) es pot tenir en compte l’estalvi no deixant que ragi mentre ens rentem les dents o reaprofitant l’aigua freda que surt fins que la temperem per dutxar-nos per regar plantes o estalviar una tirada de cisterna (el vàter representa un 11% del consum diari a casa).

  • Comunitats hídriques

    La possibilitat d’emmagatzemar molta més aigua de pluja en entorns urbans també és un repte per als pròxims anys. Ciutats com Barcelona ja tenen grans dipòsits soterrats on es recullen aigües pluvials que després s’usen per netejar carrers, entre d’altres. Ara cal també abordar la possibilitat d’instal·lar dipòsits aprofitant terrats d’edificis creant “comunitats hídriques” igual que estem veient que se'n creen d’energètiques, apunta la cap de sostenibilitat urbana de l’Institut Metròpoli. Reconeix l’elevat cost d’aquestes instal·lacions i, per això, apunta al fet que s’hauran de potenciar afavorir des de les administracions els anys vinents. Si fins ara s’ha parlat de la necessària transició energètica, apunta Domene, també és hora de començar a posar damunt la taula la necessària “transició hídrica”. En la gestió futura de l’aigua, afegeix, caldrà no només centrar-se en la gestió de l’oferta (busco més recurs) sinó també en la de la demanda (com ho fem per necessitar-ne menys).

Vaixells o minitransvasaments

Tornant a mirar cap al precedent del 2008, la imatge més dramàtica d’aquella sequera van ser segurament els vaixells que van arribar al port de Barcelona carregats d’aigua per abastir la població i evitar els talls a les llars. Aquest escenari, segons insisteix l’ACA, no està ara mateix damunt la taula de manera immediata, però les instal·lacions portuàries ja s’han començat a preparar per si s’arriba a aquest extrem els pròxims mesos.

A l’anterior sequera, el debat polític també va estar molt marcat per la possibilitat d’algun transvasament que garantís l’aigua a l’àrea metropolitana, un escenari que no s’ha obert en aquesta ocasió fins ara. “De moment no hem recorregut a l’aigua de l’Ebre, el famós minitransvasament des de TGN cap a l’àrea metropolitana, que seria una decisió molt problemàtica i molt polèmica”, adverteix Saurí. També es fa difícil plantejar el debat sobre el transvasament del Roine, des de França, no només pel cost que tindria la infraestructura, sinó també per la contestació social i la realitat climàtica que també es fa evident en les previsions a la baixa que fan els experts sobre el cabal d’aquest riu francès les dècades vinents.

stats