Així es pot fer que les comunitats de veïns estalviïn aigua
L'Ajuntament de Sant Cugat obliga tots els edificis de nova construcció a instal·lar un sistema de reaprofitament d'aigües grises
Sant Cugat del Vallès (Vallès Occidental)Quan l'Agència Catalana de l'Aigua (ACA) aborda el tema de l'estalvi hídric en l'àmbit municipal, és recurrent que esmenti l'exemple de Sant Cugat del Vallès. És així perquè és l'únic municipi de Catalunya que, des de fa vint anys, treballa en una ordenança municipal específica, que obliga tots els edificis de nova construcció a instal·lar un sistema de reutilització d'aigua. La normativa només permet atorgar permisos d'obra nova a les edificacions –siguin blocs de pisos, cases, comerços o equipaments públics– que disposin d'una xarxa de doble canonada per reaprofitar les aigües grises que s'escolen pels desaigües dels banys.
Actualment, 400 blocs de pisos funcionen amb aquest sistema, la majoria dels quals són propietat de l'Ajuntament, amb lloguer social subvencionat. La xifra, com la mateixa ciutat, continua creixent. En aquests blocs, amb més de 8 habitatges, tota l'aigua que es perd pel plat de dutxa o la banyera no va a parar a les clavegueres com la resta de residus líquids fecals, sinó que es recull amb una canonada especial. Va a parar en un dipòsit comunitari de més de mil litres de capacitat i, allà, aquesta aigua grisa, amb restes de sabó o, com a màxim, alguna traça orgànica de brutícia o cabells, es neteja amb una tècnica de depuració mecànica. En aquest cas, no es desinfecta amb productes químics com el clor tal com fan alguns hotels de la Costa Brava que reutilitzen aigua, ja que això impregnaria l'edifici d'olor de piscina, sinó que passa per un procés d'ultrafiltració: unes membranes de 0,00004 mm que no permeten que es colin virus ni microorganismes tòxics.
Amb aquest procés s'aconsegueix una aigua de molt bona qualitat, que no arriba al nivell per ser potable, però sí que serveix per omplir les cisternes del vàter de cada apartament. Només amb aquest canvi els veïns estalvien un 35% d'aigua; i això ha provocat que, en els vint anys de vida de l'ordenança municipal, el consum mitjà per habitant de Sant Cugat hagi disminuït dels 190 litres per persona al dia fins als 120 actuals. "El 56% del consum domèstic d'aigua no caldria que fos potable, així que és lògic que es prenguin mesures per cobrir els usos no-potables, com la cadena del vàter, amb aigua grisa reutilitzada, sobretot en context de sequera", explica Marta Oliver, tècnica municipal de Sostenibilitat i Medi Ambient.
Cost de manteniment i estalvi en la factura
Un dels veïns que es beneficia d'aquest sistema és Pau Brosa, que viu en un bloc de 16 habitatges de l'Ajuntament, que li va tocar per sorteig. "La xarxa funciona molt bé, no hi ha olors desagradables i no representa cap complicació per als veïns", explica. I continua: "És veritat que no ho hem triat els particulars perquè per normativa és obligatori a Sant Cugat, però igualment animo a tothom a viure en habitatges que reutilitzen aigües grises; és una mesura important en un moment com l'actual".
Els veïns no s'han de fer càrrec de cap tasca de manteniment ni desinfecció de l'aigua, però sí que han de pagar, entre tota la comunitat, 1.000 € anuals per assumir el cost del funcionament de la instal·lació. Aquest import, tanmateix, es compensa amb l'estalvi de la factura trimestral: "Redueixo aproximadament 5 m³ en el càlcul del cànon de l'aigua, que marquen la diferència per baixar un tram en la factura", destaca Pau Brosa.
Comunitats hídriques i més resistència a la sequera
El cicle tancat d'aigües grises dona una certa autosuficiència i autonomia a les comunitats de veïns, que no depenen exclusivament de l'abastament de les empreses subministradores d'aigua. I aquest és un objectiu clau que reivindica la plataforma Aigua és Vida, que, seguint l'exemple de Sant Cugat, defensa la necessitat de recuperar la gestió ciutadana de l'aigua. "Fent un símil amb les comunitats energètiques, apostem per consolidar comunitats hídriques que empoderin les veïnes i les impliquin en l'administració dels seus propis recursos naturals", defensa Dante Maschio, portaveu de l'entitat i membre d'Enginyeria Sense Fronteres, que conclou: "Cal descentralitzar la gestió de l'aigua, alliberar la ciutadania de les factures de l'operador privat i trobar models autosuficients en comunitats de veïns i a petita escala".
De dotar d'autonomia els veïns en matèria d'aigua l'Ajuntament de Sant Cugat no en treu cap rèdit econòmic, però és una aposta important per conscienciar la població i garantir un ús racional dels recursos. "És veritat que l'estalvi que suposa la implantació de sistemes de reutilització d’aigües grises no ens reverteix en els comptes municipals, però sí que ens dona la tranquil·litat de saber que som més resilients a la sequera", defensa Alba Gordó, regidora de Sostenibilitat del consistori santcugatenc. I certifica: "Ara mateix estem en fase d’emergència, però estem per sota del consum màxim de 230 litres que estableix l'ACA i l’activitat pròpia de la ciutat es pot mantenir amb poca afectació en el dia a dia".
Més enllà de l'ordenança sobre la construcció d'obra nova, el pla de sequera de Sant Cugat també treballa en altres mesures, com la recollida d'aigües pluvials en grans dipòsits municipals per regar i fer tasques de neteja. També una normativa específica sobre les piscines, ja que Sant Cugat és un dels municipis amb més piscines de Catalunya: més de 5.000. La llei local obliga totes les piscines de més de 20 m² a instal·lar un dipòsit d'aprofitament de l'aigua de contra-rentat del filtre, tot i que les empreses del sector i els particulars intenten deslliurar-se de la mesura aprofitant fins a l'últim mil·límetre. A més, la ciutat també fa mesos que demana a l'Agència Catalana de l'Aigua poder fer arribar una canonada fins a les plantes d'aigua regenerada de l'àrea metropolitana, per beneficiar-se d'aquest recurs, tal com fan municipis com el Prat o Sabadell.