"Per viure aquí no cal el català, però és que tampoc el castellà"

BarcelonaL'idioma oficial de la companyia multinacional on treballa la Camille és l’anglès. "Les empreses tech només et demanen anglès i si parles alemany, millor. Realment no necessites el català, però és que tampoc el castellà, per viure aquí. El Born està ple de gent que sap només dues paraules de castellà", afirma aquesta noia francesa. Ella el parla bé perquè treballa per al mercat espanyol. Va arribar a Barcelona amb un contracte de voluntariat remunerat per a menors de 25 anys i, després de nou mesos, la ciutat li va agradar tant que va buscar-hi feina. No li va ser difícil. Des de fa dos anys treballa com a gestora de comptes per a un dels unicorns catalans.

L'allau d’expats que estan arribant a Barcelona té un efecte decisiu en el català, que és una llengua ja minoritzada pel castellà. Ara també per l’anglès. Es veu en les cartes dels restaurants i en l'exigència d'idiomes dels currículums de les dependentes del centre de la ciutat. Avui ja és possible que no t’entenguin en català a Barcelona, però sí en anglès. "A mesura que el català deixa de ser necessari, hi ha menys incentiu perquè la gent l’aprengui. No som conscients de l’impacte que tindrà això, del que vindrà. És una qüestió demogràfica", afirma la professora de lingüística anglesa de la UAB Eva Codó, experta en llengua i mobilitat.

Com entrar a la bombolla

"He vist créixer l’empresa, som més de mil, i és gent jove amb qui solem sortir", explica la Camille. També ha fet amics fent esport, per l'aplicació Meetup i compartint pis. "Al meu entorn hi ha gent de totes bandes, sobretot gent que ha vingut a viure a Barcelona com jo. Potser hi ha algun català, però en tot cas el català mai és el primer idioma", afirma.

"Quan vas a un lloc nou coneixes gent que està en la mateixa situació que tu. Els d’aquí ja tenen amics de tota la vida. Els catalans que conec són a través de les parelles dels amics", explica Andrzej Jarzyna. Ell és polonès, havia treballat a Porto Alegre (Brasil) i va venir per sis mesos a una start-up del sector informàtic el 2011. S’hi va quedar cinc anys, va fer un parèntesi a Saragossa i va tornar a la ciutat per establir-s'hi: ara treballa com a consultor d'una empresa neerlandesa i s’ha comprat un pis a Badalona amb la parella. "A la primera feina érem catorze persones de tretze països. En la meva indústria has de parlar anglès", confirma.

"Clàssicament es deia que, per integrar-te de veritat, et calia accedir a segons quines xarxes importants, d’amistats o de feina, però els estudis sociolingüístics demostren que la integració ja no passa pel català ni pel castellà. A mesura que augmenta el nombre de gent que s'està aquí cinc o deu anys, les xarxes són d’estrangers. Hi ha uns mons paral·lels en els quals hi ha poc contacte amb gent d’aquí i, si n’hi ha, també parlen anglès", afirma Codó.

"Autoanomenar-se expat ja vol dir que et vols diferenciar dels immigrants i dels veïns de la ciutat. Jo no", afirma amb un català impecable João Cruz, un portuguès de 34 anys que treballa en disseny de producte digital. Va arribar des d’Amsterdam per fer una formació de mesos abans d’anar a treballar a Lisboa i la feina es va allargar. Set anys i mig. "Des del primer dia vaig tenir la consciència que no volia entrar en la bombolla dels expats. Conec gent que hi és i la percepció que tenen de la ciutat no és la meva. Són dues realitats que no es barregen". Va començar a parlar portunyol de seguida i va aprendre català no pas per feina, sinó "per empatia i respecte als veïns". "Es tracta de no voler formar part del problema, sinó de la solució", diu aquest veí de Gràcia que manté sempre el català en el seu dia a dia.

Qüestió de necessitat

La Camille també el va estudiar una mica, però no té enlloc on practicar-lo: "M’embolicava amb les dues llengües i, per falta de pràctica, ho vaig deixar. Ara que tinc fluïdesa en castellà em sembla que seria anar enrere en la comunicació amb la gent, em frustra no poder-me expressar bé i em fa vergonya", explica. A l’Andrzej li passa el mateix a l'hora de trobar entorns per posar en pràctica el català. I no és que no li interessin els idiomes: a més de polonès parla anglès i castellà, una mica de rus i català, i ara començarà el francès. "Sovint els repertoris lingüístics [dels expats] són patchworks. Tenen una llengua franca que és l’anglès i la resta d’idiomes els saben en funció del temps que han estat en un país i els tenen distribuïts funcionalment: amb l’anglès hi treballen i la resta depèn de per què els necessiten", explica Codó.

I el català el necessiten poc. Un dels deures pendents del Govern és implicar l'empresariat en el foment del català més enllà del comerç, també entre treballadors qualificats del món tecnològic. Però, a més, el català té la dificultat afegida que els estrangers el senten poc al comerç, al carrer, als bars. El João va aprendre castellà fent vida normal i amb el català va haver de buscar recursos. "La gent et canvia al castellà quan s’adonen que ets de fora", lamenta. La professora de la UAB admet que, en el context actual, fer "que el català sigui necessari [per als expats] és complicat, però com a mínim es pot fer present". I apunta una estratègia: "No amaguem la llengua, fem-la servir desacomplexadament, que ningú s’ofendrà".